Entrevista a Núria Pradas, autora

És que en tinc 40…Són 18 anys…Quan els nens m’ho pregunten sempre responc que els llibres són com fills…però el llibre que més reedicions té, que ja va per la 22a és Lior, que és el segon llibre que vaig escriure. Els llibres que he publicat darrerament, que formen part d’una trilogia – el tercer encara no ha sortit – que son Heka i Raidho, m’estan donant la oportunitat de sortir de Catalunya i donar-los a conèixer arreu. Però clar, tots tenen alguna coseta… Has rebut diferents premis, què han suposat per a tu? Algun t’ha marcat especialment?   Suposa un estarrufament de l’ego, però no gaire cosa, tot i que és molt difícil guanyar-los. El premi que jo més m’estimo és el Premi de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. Això si que és una premi, no a un llibre amb el que pots haver tingut sort, és que se’n recordin de mi en el lloc on he treballat sempre. Em va fer moltíssima il·lusió perquè és viure i treballar, i sentir-te d’un lloc, i que aquest lloc et reconegui. Això fa molta il·lusió. Què significa per tu Sant Jordi?A mi Sant Jordi m’ha agradat sempre, és la festa de la rosa, del llibre… però darrerament m’atabala bastant. Jo me’l prenc amb molta calma perquè hi ha escriptors, companys, que comencen a les 8 o a les 9 del matí i acaben a les 8 del vespre i això està molt bé perquè depèn molt de si has tret una novetat, de si tens llibres per promocionar…però a mi el que m’agrada de Sant Jordi és passejar com he fet sempre, esperar la rosa…no ho visc diferent. L’any passat vaig estar signant la primera edició de Heka, aquest any aniré al institut de Sant Esteve, però la tarda sempre la tinc lliure per mi i per als meus fills.

Recomana’ns un llibre. El que jo em compraré que me l’han recomanat molt i molt, és “L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra”, de Jonass Jonasson.

Referents literaris.

Quan jo era alumna i no professora teníem molt poc per triar. Jo m’he criat amb les Historietes Exemplars de Folch i Torres, posteriorment amb el Petit Príncep,  i sempre he sigut molt lectora. Però els meus referents literaris han sigut de gran, de dir ostres aquesta persona escriu molt bé i m’arriba molt. De més petita era una mica empassar-me tot el que m’arribava. Dins de la literatura infantil i juvenil, he llegit molt,  perquè no puc entendre que un mestre recomani una obra que ell no hagi llegit. A mi m’encanten la Gemma Lienas, el Jordi Folch, la Maite Carranza, el Joan De Déu Prats que és divertidíssim… és que tenim un grup de gent molt bona. A vegades els hi dic als nanos a les escoles, teniu tanta sort que podeu triar tant…sobretot en literatura catalana quan jo tenia 9 o 10 anys això no era així.

Explica’ns de què tracta el teu últim llibre.

Heka i Raidho, son les meves últimes novel·les. “Heka” en egipci antic vol dir màgia. Cada vegada m’agrada més la història, i m’agrada moltíssim la història d’Egipte.

Heka és un llibre que tracta d’un noi, el Víctor, que es troba un amulet màgic i viatja pel temps, en aquest cas a la cort de Tutmosis III. Hi ha molt de transfons històric però és una història molt divertida.

Jo crec que aquests son els 2 elements que poden arribar a un nen, per una banda la rigurositat amb la que expliques – Tutmosis III és un personatge històric i no te’l pots inventar – però per una altra, el nano que llegeix aquest llibre té 12 anys, no li pots anar amb rotllos estranys. Després el protagonista del llibre, en Víctor, torna a viatjar amb l’amulet màgic i en el segon llibre, que es diu Raidho – que vol dir “el viatge” en la llengua dels víkings – , va a parar a Anglaterra durant una invasió dels víkings. I en el tercer, que sortirà a finals d’any, en Víctor apareixerà en plena efervescència de l’imperi Maya. I jo m’ho he passat molt bé escrivint-los, sobretot aprenc moltíssim , per mi son reptes perquè jo no soc cap experta en aquests temes, però em vaig posant petits reptes que no solament és escriure el llibre, és aprendre d’allò que escrius, veure que els nanos poden disfrutar. I realment han anat molt bé, perquè son unes edicions molt cuidades de l’Editorial Bambú, s’han publicat en català i castellà, i estic contenta.

Últim llibre que t’has llegit

M’estic llegint, i m’he enganxat, però que fa vergonya com m’he enganxat, a la sèrie de Joc de Trons, que com a novel·la és fantàstica per a qui li agradi la novel·la de fantasia. Després he vist la sèrie, que és molt rigorosa, però jo primer sempre passo pel llibre abans que per la pel·lícula.

Trilogies com la de Els Jocs de la Fam de Suzanne Colins,  o com el que comentàvem de Joc de Trons, s’han traslladat al cinema o a la televisió amb un gran èxit, t’imagines que això passés amb una novel·la teva?

Ui, no m’ho he imaginat mai. Es va fer un guió del meu llibre, Un estiu amb l’Anna, però al final no es va arribar a produir la pel·lícula perquè sempre necessites molts diners… Però jo penso que si no escrius en anglès, aquestes coses son difícils, difícils… De tota manera hi ha novel·les que son molt cinematogràfiques, perquè Els Jocs de la Famho és, i penso que si està ben portada a la pantalla, la història ha de ser molt atraient. A mi em va agradar molt la trilogia, però és que dins de la literatura infantil i juvenil, hi ha coses molt bones!

També ets una persona vinculada al món del teatre. Explica’ns què t’aporta aquesta afició.

El teatre m’ha agradat de tota la vida. És tallar amb la teva vida quotidiana, fer una activitat que et porta a una experiència totalment diferent, i sobretot una convivència totalment diferent amb els companys. Amb els companys de teatre passem unes aventures! Algun dia escriuré un llibre, perquè n’hem viscut de tots colors. I sobretot el repte de portar, amb els pocs mitjans que tenim dins del teatre amateur, històries a l’escenari i obres per molts llocs. És trencar amb la vida quotidiana i fer una cosa totalment diferent. Quan feia de professora a mi em desfogava molt, però ara també em serveix per al mateix.

Vas començar escrivint teatre, n’has escrit més?

Vaig escriure una altra obra, 4 X 4, per a la companyia Enric Borràs de Sant Feliu de Llobregat. A vegades penso que ara m’agradaria escriure’n una i que es pugés estrenar amb el grup de Sant Esteve. Però és que és una sensació estranyíssima, potser li tinc una mica de respecte.

Allò d’escriure alguna cosa i sentir-ho dir en veu alta per persones, és una experiència molt colpidora.

Però m’agradaria si, el que passa és que per poder viure de la literatura no solament escrius el que vols, o el que et ve de gusten cada moment, sinó que també hi ha encàrrecs, traduccions…la feina l’has d’eixamplar per poder anar vivint d’això, però m’agradaria tornar-ho a fer.

També participes en la creació de guions? Què té en comú amb la literatura el món del guionatge i què té de diferent?

Fa temps vaig fer un parell de guions per una sèrie francesa de dibuixos animats, he fet cursos de guionatge, però no m’hi he posat del tot perquè jo crec que has de triar, o soc guionista o soc escriptor de literatura, però les dues coses alhora… El món del guió és “ja”, el món de la literatura és concentrar-te en el que fas, prendre’t el teu temps per fer-ho, corregir-ho, donar-li la volta…és disfrutar amb el procés. I el món del guionatge és sobretot acció més que narració. Penso que un bon guionista pot ser un escriptor de literatura no prou vàlid, i al rebés també. I després hi ha la gent que ho fa tot bé.

Les noves tecnologies estan revolucionant el món de la literatura. Creus que el futur del llibre està en el paper? Creus que el sistema editorial i de distribució actual està quedant obsolet?

El suport de la literatura pot canviar amb el temps, però em sembla irrisori hi hagi gent que digui que això pot ser el final de la literatura. Jo penso que es confon. Pot canviar el suport, evidentment, però no passa res. Ara, per exemple, a mi em sorprèn que hi ha gent que pot passar de l’editor i editar les seves pròpies obres. A mi em sorprèn perquè penso, quin procés fan? Amb això si que ho veig, tot i que en el meu cas ho veig difícil. Però és més democràtic per l’escriptor perquè en el procés editorial, entre tota la gent que hi intervé, l’escriptor es queda amb un percentatge molt petit dels beneficis.

Un desig de cara al futur.

Gairebé entre cometes diria <<quedarme como estoy>>, perquè és una època bastant dolça. Tinc els fills bastant grans com per poder fer la meva, estic fent una feina que m’encanta, m’agrada la època que estic vivint. Estic molt bé, molt tranquil·la i m’agradaria seguir escrivint, poder tenir el cap tant clar com el Joaquim Carbó amb 80 anys, que és un mestre per nosaltres i és una persona que demostra que hi ha feines en que els anys donen ofici.

Poder arribar a això, viure del que m’agrada fer, fins que pugui, aquest és el meu desig.

[twitter count=”5″ user=”@NuriaPradas”]