[dropcap color=”#336600″ font=”arial” fontsize=”40″]S[/dropcap]alam Almaslamani és presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya. Viu a Sant Joan Despí des de l’any 2000, és mediadora social i cultural, està casada i té tres fills.
Salam, què és per tu el Baix Llobregat?
Per mi el Baix Llobregat és casa meva, ara. Les meves arrels són a Palestina, però jo em considero catalana i espanyola, així que em sento com que sóc a casa meva.
Aquest mes de maig esteu celebrant la Nakba. Què és i per què la commemoreu?
Nakba significa “desastre” en àrab. Per nosaltres el desastre va començar al maig del 1948, quan més de 750.000 persones van ser expulsades a més de 50 països diferents. Només el 15% de la població es va quedar a Palestina. Avui dia, aquells que es van exiliar ja no són 750.000, sinó que són prop de 6 milions de refugiats. Som el país amb més refugiats de tot el món. Per nosaltres, això és una “nakba”, no poder tornar a casa nostra.
[level-premium]
[jwplayer file=”http://www.elbaix.cat/wp-content/videos/salam.m4v” width=”609″ height=”360″]
Com és la vida a Palestina?
El dia a dia a Palestina és una vida amb una manca total de drets humans, no podem organitzar-nos, no podem sortir quan volem, no podem anar a l’hospital quan volem, no podem anar a la universitat quan volem. Per nosaltres, això és una altra Nakba, el dia a dia. Tenim un mur que fa més de 650 kilòmetres de llargada i mes de 8 metres d’alçada, que separa les famílies, les ciutats, les escoles, la feina, de casa teva. El mur té més de 600 “checkpoints”, que són punts de control que frenen la circulació de la gent. Hi ha persones que tenen la feina fora de Ramalla, que és una ciutat envoltada pel mur i per tant has de passar per diversos checkpoints, i si, per exemple arribes tard o hi ha un toc de queda, ja no arribes a la feina.
Moltes vegades hi ha dones que se’n van cap a l’hospital a donar a llum i ho fan al punt de control, perquè no les deixen passar. Això és el dia a dia a Palestina, és el que patim com a població.
Ara ets presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya, com vas iniciar el teu activisme?
Jo vaig arribar aquí fa 25 anys i no parlava ni castellà ni català, només sabia dir “hola” i “adèu” i els números de l’1 al 10, que vaig aprendre a l’avió. Com que les acadèmies estaven tancades, perquè era estiu, vaig posar uns cartells a la universitat per trobar persones que m’ensenyessin castellà i català. Em van trucar tres persones i, després, quan van saber que era palestina, van decidir no fer-me classes. En aquest moment em vaig adonar que els palestins no agradaven aquí i va ser quan vaig començar la meva trajectòria. Per explicar als catalans i catalanes qui som i què fem i explicar que els palestins no som terroristes.
Creus que a Cataluna s’entèn bé el que passa a Palestina?
Jo crec que ara mateix sí, tot i que últimament tinc la sensacio, percebo, que el lobby jueu està tornant a aixecar-se.
Quin paper creus que juguen els mitjans de comunicació catalans? I internet?
Hi ha pocs mitjans de comunicació que parlin de la realitat. Cada dia hi ha morts i assessinats a Palestina, per part dels israelians, i això aquí no arriba. Des de fa dos mesos hi ha presos en vaga de fam reclamant drets humans dins les presons, volen que se’ls tracti com a humans, i d’això no s’en parla. També estan demanant que s’acabi amb la detenció administrativa, que quasi no existeix enlloc del món i que a Palestina pot durar 6 mesos, i després una apel·lació pot ser un o dos anys. I això no s’explica. On són els mitjans de comunicació? Sí que hi ha professionals dels mitjans que són vàlids, el que passa és que els fan callar.
Internet per nosaltres ha estat una eina molt efectiva per transmetre què és l’ocupació i la realitat del què està passant a Palestina. Abans tothom ens veia com a terroristes, i ara la gent està començant a saber que nosaltres som resistents, no terroristes.
La lluita del pobles de Palestina és una lluita a favor o en contra de què?
La lluita dels palestins a Palestina no té res a veure amb la religió. Nosaltres sempre hem viscut, i encara ho fem, amb cristians i jueus autòctons. Els palestins defensem casa nostra contra els sionistes. És important que quedi clar que no té res a veure un jueu amb un sionista. Què és un sionista? El sionista és aquell que ha vingut de fora per expulsar-me de casa seva, per expulsar-me de la meva feina i matar a la meva família. Aixo és el que rebutjem.
Com et sents quan ves les relacions del Govern d’Israel amb altres governs com els d’Estats Units o d’Espanya
Sento que aquests països són hipòcrites, són còmplices. Si miren i callen vol dir que comparteixen, així que… Què puc esperar?
Creus que hi ha una solució a aquest conflicte?
Clar que sí, hi pot haver una solució! El que passa és que Israel no vol aquesta solució. Israel té en ment que hi ha d’haver un Estat gran, “El Gran Israel”, i que aquest Estat només ha de ser de jueus, bé, de sionistes israelians. La solució és que ens tornin els territoris del 67, ja no estem demanant tot el territori, el del 48, sinó les fronteres de 1967.
Hi ha hagut una partició que s’ha fet malament des del principi: se li ha donat a l’Estat israelià el 55%, perquè tingui la majoria. I de l’altre 45% que ens vam quedar els palestins, actualment només tenim el 20%. I per què? Doncs perquè Israel agafa terres i treu la gent de casa seva i hi porta gent que ve de fora, de Rússia, d’Alemanya, dels Estats Units, de qualsevol lloc del món, i posen aquesta gent a casa teva, confiscant pobles sencers. Els colons quan arriben ho tenen tot solucionat, tenen la feina a punt, la casa solucionada, tot… Crec que Israel no vol una solució. Si realment la volen han d’acabar amb l’ocupació de civils i llavors podrem parlar de la pau.
Aquesta és la solució: o els colons se’n van a la terra fins al límit de l’any 67 o que es quedin a Palestina, nosaltres els donem un passaport palestí, som generosos. No hi ha una altra solució, o que surtin o que es quedin amb una entitat que sigui palestina i que cadascú tingiu el seu Estat propi, i llavors treballarem junts i viurem bé.
Com veus el futur?
Hem de veure el futur en positiu, perquè si mor l’esperança moren totes les il·lusions que tenim i les necessitem per viure. Diuen que “resistir és existir” i crec que nosaltres si resistim, existirem. El que desitjo és que hi hagi pau a la regió, que hi hagi dos estats. Tot i que l’Estat d’Israel és un estat alegal, perquè no té límits de fronteres, jo el reconec, però vull que reconeguin el meu Estat palestí. I en el futur voldria tornar a Palestina, poder estar allà; encara que em sento catalana, les meves arrels no me les treu ningú. Les meves arrels són Palestina i jo visc per viure a Palestina lliure.
[/level-premium]