[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]L[/dropcap]a Fundació SURT és una entitat social amb l’objectiu de facilitar el procés d’incorporació de les dones al mercat de treball, especialment aquelles que es troben en situació de major vulnerabilitat, desenvolupant un projecte innovador i transformador de la societat actual, basat en el projecte personal de cada dona i els estudis i recerques que permetin mesures d’actuació. Hem parlat amb la seva Presidenta, la Fina Rubio.
Què és per a tu el Baix Llobregat?
El que m’evoca el Baix té molt a veure amb la meva edat, una comarca molt activa, molt reivindicativa, amb lluites… perquè encara recordo les lluites dels anys 70′ i 80′. Gent molt combativa i un territori molt actiu.
Què fa la fundació SURT?
Fem moltes coses, ara una miqueta menys que abans… Vam néixer amb la idea de treballar per donar suport al canvi necessari en aquesta societat i construir una siocietat amb equitat de gènere, i des d’aquesta perspectiva fem moltes coses. Fem recerca, fem treball comunitari i sobretot processos d’inserció. Donem suport als processos de millora professional de les dones per poder facilitar el seu camí d’accés, de reincorporació o de millora professional en el mercat laboral i bàsicament una gran part de la nostra activitat és aquesta.
[level-premium]
[jwplayer file=”http://www.elbaix.cat/wp-content/videos/Fina Rubio.m4v” width=”609″ height=”360″]
Explica’ns un projecte de la Funació SURT
Una de les coses que fem també és economia solidària i tenim un projecte d’inserció que està funcionant molt bé. Ha nascut com un projecte d’aliança amb una entitat, que això ja ens agrada. Ha nascut com una cooperativa de segon grau, perquè hi estem 2 entitats, i és la gestió del restaurant del Museu Marítim de Barcelona, malgrat va molt més enllà de la gestió del restaurant en sí. El marc és incomparable, el museu és preciós, hem volgut que sigui un restaurant amb molta qualitat a més de ser un lloc d’inserció, i la gent podrà comprovar que la qualitat i un preu assequible no estan renyits amb que sigui una empresa d’inserció que dona treball a molta gent. A més a més és un projecte cultural, fem trobades gastronòmiques, parlem de cultura i menjar… és un projecte molt interessant.
Com afecta la crisi a les dones?
Doncs m’agrada molt que em feu aquesta pregunta perquè normalment sembla que la crisi no estigui afectant les dones quan el cert és que ens afecta i molt. La manera que les dones estem al mercat laboral ja és molt diferent. La crisi el que està portant és a la precartizació: més contracte temporal, més contracte a temps parcial. I si les dones ja hi érem de manera majoritària en aquesta franja de precarietat, doncs ara encara més. Una altra conseqüència i la vivim cada dia, no és discrurs, és que cada vegada hi ha més dones que treballen a l’economia submergida.
I l’última conseqüència que se’n parla poc però també és molt important és que la crisi fa que cada vegada les dones tornem a assumir gran part de les tasques de cura que sostenen la societat, que és treball no remunerat i no visibilitzat però absolutament imprescindible.
Com que hi ha menys capacitat de recursos econòmics a causa de la crisi, i a més hi ha retallades, això ha fet que tornem a assumir altre cop aquestes tasques les dones.
Per les dones que treballen, si abans parlàvem de doble o triple jornada, ara parlem de situacions veritablement d’estrès, perquè tampoc hem avançat gaire en la corresponsabilitat entre homes i dones en aquest tipus de tasques. I així es produeix una sobrecàrrega que està generant estrès i malaltia, i això és impacte directe de la crisi.
Creus que es pot parlar de retorn de les dones a la llar?
En parlarem, però necessitem una mica de temps per valorar si realment passa això. Certament tot empeny cap a aquesta direcció, perquè hi ha menys recursos, menys ocupació, i el discurs que s’està generant, el discurs social, polític, és que ja està bé que les dones compleixin el seu paper.
Crec que les declaracions de Ruiz Gallardón en aquest sentit van ser claríssimes, el paper de les dones és la maternitat, per tant a casa.
Aquesta pressió en un moment de crisi, en que el treball és molt escàs, doncs jo crec que si, ens està empenyent un altre cop a la llar. L’aventatge és que crec que les dones ens resistirem molt a això, perquè hem guanyat molts espais, hem fet processos molt importants, hem lluitat molt i ens resistirem. Però la pressió ens hi empeny.
Com valores les retallades en igualtat?
Doncs dramàtiques, perquè altre cop sents allò de que no és important. O bé perquè diuen que la igualtat ja la tenim, cosa que és absolutament falsa i no cal donar-li moltes voltes perquè és evident, o bé que com que no hi ha prous diners hem de posar prioritats.
I curiosament les prioritats sempre estan en altres coses, quan una economia sense equitat és una economia amb molta menys capacitat de generar riquesa, l’equitat genera riquesa, genera que s’aprofiti més el talent… i tot això no es valora, i des d’una perspectiva que és extremadament androcèntrica, es torna a deixar a la cua de les prioritats i de les necessitats la igualtat. És dramàtic i ens ho trobarem.
Un desig de futur…
Que tinguéssim la capacitat de donar una resposta a aquesta crisi que fos realment canviar el model de productiu i de relacions. Que l’economia deixés d’estar al servei estricte del diner, i poguéssim posar-la al servei de les persones.