#sihihadiners, #masnopaga,#cooperasi, son hashtag que hem utilitzat en aquests últims mesos la gent que treballem al món de la cooperació, i ho diuen tot
Hi hauria diners amb menys d’un 10% del suprimit impost de successions a les grans fortunes, però no hi ha diners per programes i projectes de cooperació al desenvolupament, pau i drets humans.
“Mas no paga” el deutes que te amb les ONG catalanes de manera que ens obliga a aturar programes en països on la crisi fa temps que ha arribat i s’ha enquistat, on la pobresa global comporta en molts casos la mort, on la violació dels drets humans és una rutina, on el processos de conflicte armat fa anys que perduren, on les persones més vulnerables necessiten xarxes de suport, per tal que els drets de ciutadania siguin una realitat. Va més enllà de una clara política de desmantellament de la cooperació, és la perversitat d’aturar projectes ja començats, amb la conseqüència lògica d’un atur massificat de les persones que professionalment treballen a les ONG i en molts casos el tancament de les mateixes.
“Coopera sí”, entenem que la cooperació és una aposta política, és una estratègia ideològica, un compromís, el d’arribar al 0,7%.
Aquest compromís que és llei, es va prendre després d’una llarga i forta mobilització de la ciutadania. És clar que en les circumstàncies actuals de profunda crisi estructural del sistema econòmic i financer, aquest compromís no es pot ni es podrà assolir en poc temps, però això no implica que haguem de renunciar-hi: la cooperació i la solidaritat internacional han de ser una política pública de primer nivell. En un món global, les desigualtats i el respecte als drets humans i la pau, han de ser una prioritat. El desenvolupament, el drets de ciutadania, els dret a viure en pau una vida digna; han de ser objectius globals, la pobresa i la fam no entenen de fronteres, els drets mediambientals i el respecte a la terra son universals.
Per primera vegada, des que es va aprovar la Llei de Cooperació a Catalunya, el govern de la Generalitat ha anul•lat la convocatòria de projectes al desenvolupament, la primera retallada va arribar a un 92% respecte a l’any anterior; aquest any és del 100%.
“Sí hi ha diners”. Això significa que per primera vegada Catalunya no destina ni un euro a les ONG, però sí que n’hi ha per mantenir les subvencions al sector empresarial: s’han adjudicat fons públics de cooperació al menys a cinc projectes d’empreses, mentre ens informaven a les ONG que no hi ha diners. En aquesta bogeria privatitzadora l’Agència Catalana de Cooperació pretén que siguin les empreses les que destinin part dels seus guanys a fer cooperació i ofereix a les ONG certificats de qualitat que la mateixa Agència atorga a aquelles ONG que creu dignes de tenir-lo, per tal que las empreses que ho vulguin hi participin.
Aquest model de cooperació que prioritza el diner privat per damunt dels recursos públics, no és el model que les ONG catalanes defensem: cooperació sí, negoci no.
Evidentment que pot haver-hi despesa privada per tal de coordinar projectes, però de cap manera pot ser la única, l’interès de les empreses és tenir guanys, l’interès de la ciutadania de molts països és salvaguardar els seus territoris de l’espoli, preservar la llibertat personal i treballar per eradicar la pobresa. Cal treballar colze a colze amb les organitzacions socials, amb els ens locals, amb la diversitat; i d’això en sabem les ONG.
L’exclusió i el desmantellament d’organitzacions sense ànim de lucre catalanes imposa nous models que no aposten per la gent. La Generalitat, el govern de CiU, desmantella la cooperació.
Contràriament, el que es dóna entre la ciutadania, tot i patir una profunda crisi, és que molts i moltes catalanes segueixen col•laborant amb les ONG, per tal que continuïn treballant en projectes integrals de cooperació, més enllà de la caritat: no es tracta de donar diners, es tracta de construir plegats alternatives a un model que s’ha demostrat absolutament injust, i per això els catalans i les catalanes som especialment solidaris. Només cal veure que alguns ajuntaments de Catalunya, tot i patir les retallades més dures en anys, mantenen las seves partides de cooperació, per tal que les ONG, locals o no, i que els ciutadans i ciutadanes dels pobles i ciutats que fa temps que treballen amb d’altres, puguin continuar la seva feina. Conscients que aquesta feina és també una eina de cohesió social.
No es tracta només d’una col•laboració amb els que són lluny de casa, es tracta també de fer saber i explicar que no estem sols al món, i que hi ha situacions d’extrema fragilitat que necessiten de la nostra solidaritat.
Denunciem sense fissures que la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de Cooperació i altres institucions, i també alguns ajuntaments, desmantellen la Cooperació Catalana. Sabem, però, que el poble de Catalunya creu en la cooperació internacional, sap ser solidari i per tant, juntament amb altres pobles del món, continuarem treballant per tal que ni aquí ni enlloc la gent passi dificultats, per tal que aquí i arreu la gent pugui viure en pau i que el respecte als drets humans sigui prioritari aquí i a tot el món.
Mònica Ximeno Roca Presidenta d’ACSUR-Catalunya i vocal de Gènere de la Junta Directiva de la Federació Catalana d’ONG de desenvolupament