[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]T[/dropcap]inc el pressentiment que serà un setembre interessant. L’estiu ja s’acaba, els termòmetres bé que ho confirmen, i ja ha començat a despertar la lluita estudiantil. Tants anys combatent l’estratègia d’elitització de la universitat, que tant dreta com pseudo-esquerra han dut a terme escrupolosament, i ara som testimonis finalment de la culminació d’aquesta estratègia.
El cop mestre va arribar fa uns mesos amb el popular ‘Decret Wert’, que suposa convertir un dret universal, pedra angular de totes les societats, en un privilegi exclusiu. La universitat pública, per definició, ha de garantir la igualtat d’oportunitats i incorporar a les aules estudiants procedents de les diferents classes socials. Això enriqueix l’educació, forma a un altre nivell als estudiants i la universitat contribueix, així, a la cohesió i estabilitat social. Les reaccions vàren ser moltes, començant pel rebuig de la CRUE (Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas) i acabant per la mobilització, especialment el 22 de Maig, de tota la comunitat educativa, des de personal i professorat fins estudiants de totes les universitats i de centres d’educació secundària. Aquesta vaga de l’ensenyament va trencar tots els esquemes i va suposar, malgrat tenir l’estiu pel mig, una llavor que haurà de germinar forçosament aquest curs. Ara tornem a organitzar-nos, tornem a les aules i, per descomptat, tornem al carrer.
No serà gens fácil resistir i sumar força. Com sempre, és extremadament frustrant i esgotador enfrontar-se a l’inmobilisme endèmic que caracteritza les aules de les universitats d’arreu de l’Estat. L’individualisme té la capacitat de corroïr la cultura del sacrifici personal per una victòria col.lectiva. Només una minoria ens mantenim encara fidels a aquesta idea. És cert que les minories sempre han impulsat els canvis, però el moment que vivim és tan crític que o bé fem un esforç històric per ser una majoria o haurem de parlar en passat de l’educació pública. Els estudiants als que ens està afectant tota aquesta situació som majoria. Som més els que no podem treballar i estudiar a la vegada mantenint una mitjana suficient com per complir amb els requisits acadèmics que exigeix una beca. Som més aquells que creiem en la universalitat dels drets i en la necessitat d’organitzar-se.
Aquesta crisi està accelerant el ritme d’organització i canviant la forma de mobilització dels estudiants d’arreu del món. La creativitat, la originalitat, pren el carrer en forma d’accions de gran repercussió mediàtica, com les que duen a terme els estudiants de Xile, i cada cop són més els que s’acaben sumant al moviment estudiantil.
Acaba l’estiu, arriba setembre i ens preparem ja per impregnar els pasadissos de consignes, passió i, sobretot, esperança.
Laura R. Sigüenza, militant, sindicalista i activista del 15M