L’evidència que les polítiques d’austeritat han estat i continuen sent un desastre per a l’economia és aclaparadora
[dropcap color=”#336600″ font=”arial” fontsize=”40″]E[/dropcap]n més d’una ocasió m’han preguntat sobre quina àrea de coneixement és “Polítiques Públiques”. L’excessiu enfocament disciplinari del món acadèmic espanyol fa que es desconeguin àrees de coneixement multidisciplinari i que aquestes tinguin difícil ubicació en l’organització universitària. Per això, quan jo -professor de Public Policy d’una universitat nord-americana- em vaig integrar en la vida universitària espanyola, vaig tenir dificultats en trobar la identificació departamental que reflectís els meus interessos professionals. Així que vaig haver de guanyar una Càtedra d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i, més tard, una altra Càtedra de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Crec haver estat dels pocs catedràtics de diverses àrees, conseqüència de la difícil ubicació del coneixement multidisciplinari. L’àrea de Polítiques Públiques és una barreja d’Economia Política i Política Econòmica per una banda i de Ciències Polítiques i Socials de l’altra.
I crec necessària aquesta multidisciplinarietat. Un exemple d’això són les interpretacions econòmiques de les crisis econòmiques i financeres. Des del punt de vista macroeconòmic semblaria absurda la política d’austeritat que s’està seguint avui a l’Eurozona, inclosa Espanya. Andrew Watt, famós economista, es preguntava a la revista digital Social Europe Journal (“Can a first year economics student please take over EU economic policy?” 30.11.12) què passaria si a un estudiant d’economia se li fes la següent pregunta: “Figuris vostè que està davant d’un país (suposant que la UE fos un país) que té un atur molt elevat (11,7%), dins d’un procés de recessió econòmica (creixement de -0,1%) i una inflació molt baixa (2,2%). Què faria davant aquesta situació? Donaria prioritat 1) a polítiques expansives, o 2) a polítiques de correcció fiscal, exigint austeritat? Andrew Watt afegeix que el 90% dels estudiants d’economia escollirien l’alternativa 1) sobre la 2). I un 10% escolliria l’alternativa 2). Andrew Watt recomana als últims que, pel bé de la humanitat, canviïn de carrera, per tal de protegir la ciutadania.
Doncs bé, la Comissió Europea en les seves estimacions de creixement econòmic Annual Growth Survey 2013 subratlla que, encara que l’economia europea estigui en recessió, les polítiques d’austeritat són les necessàries en aquest moment. Per cert, en els mitjans d’informació espanyols, inclosos els catalans, encara hi ha economistes prominents que continuen posant l’accent en què a Europa estem anant pel bon camí.
Davant d’aquesta postura, cal assenyalar que l’evidència que aquestes polítiques d’austeritat han estat i continuen sent un desastre per a l’economia és aclaparadora. Ja quan es van posar en marxa, molts vam predir que empitjorarien encara més la situació. I així ha estat.
Per què llavors es continuen aplicant aquestes polítiques? Per respondre a aquesta pregunta hem de recórrer a altres àrees de coneixement a més de l’econòmic. No cal dir que molts economistes que continuen defensant l’eficàcia de les polítiques d’austeritat s’ho creuen. Les seves creences estan basades en la fe, impermeable a l’evidència. Però el que aquesta fe es reprodueixi té a veure amb els interessos financers i econòmics que la promouen. Avui aquestes polítiques estan debilitant el món del treball en la lluita que el món del capital realitza diàriament per mantenir el seu domini i la seva hegemonia en la societat. I tal lluita (que solia anomenar-se lluita de classes) apareix amb tota claredat en les dades de la comptabilitat nacional. Les rendes del capital avui són superiors a les rendes del treball, conseqüència d’aquelles polítiques d’austeritat que han estat molt eficaços en el seu intent de debilitar el món del treball. És un tema polític i social més que econòmic. Mirant només des d’un prisma economicista, no pot entendre’s el que està passant. I d’aquí la necessitat del que el gran mestre Gunnar Myrdal sempre destacava. Encara que li van donar el Premi Nobel d’Economia l’any 1974, Myrdal sempre va ser molt crític de l’escassa sensibilitat de les àrees econòmiques cap als contextos polítics que determinaven la bondat o el dany de les polítiques econòmiques. Només els grans pensadors com Adam Smith, Karl Marx, David Ricardo, Michal Kalecki i John Maynard Keynes, van prendre consciència d’aquesta realitat. És una llàstima que els seus deixebles ho oblidin. Avui, per entendre el que passa a la Unió Europea no és suficient amb saber d’economia. Cal saber de la distribució del poder en les nostres societats, que és un tema més polític que econòmic. I aquí hi ha un dels grans problemes del món acadèmic espanyol: la seva excessiva disciplinarietat.
Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials.
Aquest article ha estat publicat originalment al web del professor Navarro (www.vnavarro.org)