Milions de joves i nenes arreu del món són obligades a casar-se, pateixen violència sexual, se’ls nega l’accés a anticonceptius, no poden prevenir la SIDA… La vulneració dels seus drets sexuals i reproductius té greus conseqüències per a les seves vides. A casa nostra, les condicions no són tan dramàtiques, malgrat el govern del PP vol fer un pas enrere significatiu en els drets de les dones, reformant restrictivament la llei de l’avortament
Dones i nenes d’arreu del món
Segons informes de diversos organismes de Nacions Unides, al voltant de 100 milions de nenes es casaran a edat primerenca en els propers 10 anys. Uns 150 milions de nenes menors de 18 anys han sofert algun tipus de violència sexual, i cada any 3 milions de nenes corren perill de patir una mutilació genital.
[level-premium]
Segons un estudi de quatre països africans, més del 60€ dels i les adolescents no saben com impedir els embarassos. Gairebé 3.000 joves contreuen el VIH cada dia. A més, s’estigmatitza, es castiga i es corregeix als nens i nenes que no s’ajusten a conductes sexuals o expressions de gènere socialment acceptades.
Això, malgrat que fa gairebé 20 anys, a la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenvolupament de Nacions Unides, celebrada al Caire l’any 1994, dirigents de 179 països van reafirmar els drets de les dones i les nenes a prendre les seves pròpies decisions sobre la sexualitat, l’embaràs i la maternitat. Els Estats han de garantir els drets sexuals i reproductius.
Aquestes testimonis esfereïdors són extrets de la documentació sobre la matèria, de l’organització Amnistia Internacional:
“La gent em deia coses, i com el violador era un pastor de l’Església evangèlica, ningú em va creure. En canvi em deien: “Per què dius aquestes coses?”. Aquesta reacció em dol encara.” (Linda, violada als 10 anys per un pastor evangèlic. Nicaragua)
La Latifah, una nena indonèsia de 14 anys, va ser acusada d’adulteri per la policia local quan va anar a denunciar que havia estat violada.
La Louisa, una jove de Burkina Faso, va ser insultada i bufetejada mentre donava a llum a un hospital local.
A la Marta, treballadora domèstica indonèsia de 30 anys, li van negar anticonceptius en un centre de salut perquè encara no havia tingut fills.
La Rosmery, violada als 12 anys en diverses ocasions pel seu oncle a Nicaragua, va haver de recórrer a un avortament insegur.
Elles són tot just uns exemples. Milions de joves i nenes pateixen en les seves vides el terrible impacte de la vulneració dels seus drets sexuals i reproductius.
A casa nostra
A Espanya, l’avortament induït referit a la interrupció voluntària de l’embaràs, ha estat una pràctica que no sempre ha estat regulada. Quan ho ha estat, a través dels codis penals, ha estat considerada una pràctica penalitzada.
El Codi Penal Espanyol de 1822, en el seu articles 639 i 640 establia penes de reclusió en diferent grau que podien arribar a els 14 anys per als professionals que ho facilitessin i de fins a 8 anys per a les dones embarassades que avortessin.
L’Avortament induït ha estat específicament no penat durant un curt període de la Segona República Espanyola i des de l’aprovació de Llei Orgànica 9/1985 i l’última Llei 2/2010, lleis que en diferent grau, han despenalitzat la pràctica de l’avortament induït.
En la zona lleial a la República durant la Guerra Civil Espanyola, sent Ministra de Sanitat la cenetista Frederica Montseny, en el govern presidit pel socialista Francisco Largo Caballero, es va despenalitzar la pràctica de l’avortament induït, però la seva vigència va durar molt poc, doncs el bàndol franquista la va derogar.
A la Llei Orgànica 9/1985, aprovada el 5 de juliol de 1985, es va despenalitzar l’avortament induït en tres supòsits: risc greu per a la salut física o psíquica de la dona embarassada (supòsit terapèutic), violació (supòsit criminològic) i malformacions o tares, físiques o psíquiques, en el fetus (supòsit eugenèsic).
D’acord amb aquesta llei, la dona embaraçada podia interrompre l’embaràs en centres públics o privats en les primeres 12 setmanes en el cas criminològic, en les 22 primeres setmanes en el eugenèsic, i en qualsevol moment de l’embaràs en el cas terapèutic. En els supòsits segon i tercer, es requeria un informe mèdic que certifiqués el compliment de les condicions establertes per la llei; en els casos de violació, calia cursar prèviament la pertinent denúncia policial.
En aquests tres supòsits, no era punible l’avortament practicat per un metge, o sota la seva direcció, en un centre sanitari acreditat per a fer interrupcions voluntàries de l’embaràs, ja sigui públic o privat, amb el consentiment exprés de la dona. En els altres casos, el Codi Penal establia diverses penes de presó tant per a la mare com per als facultatius que practiquessin avortaments no emparats per la llei.
Per tant, no es considerava l’opció de l'”avortament voluntari”, sinó que aquest havia de respondre, per tant, a una “causa de força major” que la dona havia de demostrar.
El 3 de març de 2010 es va promulgar la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei té com com a objectiu garantir els drets fonamentals en l’àmbit de la salut sexual i salut reproductiva establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), regular les condicions de la interrupció voluntària de l’embaràs i establir les corresponents obligacions dels poders públics.
La llei va entrar en vigor el 5 de juliol de 2010 . En el seu Títol II, articles 13 i 14, es concreta la despenalització de la pràctica de l’avortament induït durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs.
Durant aquest temps, la dona podrà prendre una decisió lliure i informada sobre la interrupció del seu embaràs. No hi haurà intervenció de terceres persones en la decisió.
En el seu article 15, la llei assenyala que el termini de possibilitat d’interrupció voluntària de l’embaràs augmenta fins a la setmana 22 en casos de greus riscos per a la vida o la salut de la mare o el fetus. A partir de la 22ª setmana, només podrà interrompre’s l’embaràs en dos supòsits: que es detectin anomalies en el fetus incompatibles amb la vida o que es detecti en el fetus una malaltia extremadament greu i incurable en el moment del diagnòstic i així ho confirmi un comitè clínic.
Però ara, Alberto Ruiz Gallardón, Ministre de Justícia del govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy, ja va anunciar en la seva primera compareixença parlamentària al gener de 2012, poc després d’haver pres possessió del seu càrrec, la seva intenció de reformar la Llei de l’Avortament aprovada pel govern socialista de Rodríguez Zapatero, una llei de terminis com l’existent en la majoria dels països europeus però que va ser molt contestada per l’Església Catòlica i pel propi Partit Popular
Gallardón proposa tornar al model de la llei de 1985, en la qual les dones havien d’al·legar motius per a justificar la seva decisió.
La història ens demostra que la prohibició i penalització de l’avortament induït no impedeix que se segueixin realitzant avortaments. Des d’aquest punt de vista, la penalització no resoldria el problema, ja que la clandestinitat contribuiria decisivament en la mort de dones a les quals es practica l’avortament en condicions d’il·legalitat i inseguretat jurídica i sanitària —l’any 1976, segons dades del Tribunal Suprem, entre 200 i 400 dones van morir per avortaments clandestins a Espanya.
A més, el problema de la clandestinitat afecta fonamentalment a les dones pobres o amb menys recursos econòmics ja que les dones en millor posició social han recorregut històricament al conegut com a turisme abortiu -viatges a altres països per a practicar l’avortament induït.
Més enllà de les xifres, el debat de fons es centra en si les dones tenen el DRET, a decidir sobre la seva sexualitat i el seu propi cos, el que es coneix com a drets sexuals i reproductius. Malgrat les diferències evidents entre Espanya i països com els anteriorment citats en els esfereïdors testimonis de les dones i nenes d’arreu del món, el que és cert és que en el moment en que un govern decideix que les dones no són subjectes de dret en el cas dels drets sexuals i reproductius, la situació pot arribar a ser tan dramàtica com en els casos abans esmentats.
És clar que vivim en un país de dret, on certes coses es pressumeix que no poden passar, i on la llei ampara les persones que pateixen violència sexual, física o es veuen forçades a actuar contra la seva voluntat. Però no es pot oblidar que quan s’obre la porta a l’argument de que el nadó no nat té més drets que la mare, s’obre la porta també a situacions com les que s’han descrit.
[/level-premium]