Avui es celebra el Dia Mundial de l’Aigua

Una festivitat que té com a objectius fomentar la sensibilització ciutadana envers la gestió de l’aigua com a bé, i contribuir a la productivitat econòmica i al benestar social

[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]l Dia Mundial de l’Aigua va ser proposat a la Conferència de les Nacions Unides per al Medi ambient i el Desenvolupament, celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992. Després de la qual, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 22 de març de cada any, com a Dia Mundial de l’Aigua.

Així doncs, el Dia Mundial de l’Aigua denuncia la greu situació que viuen centenars de milions de persones que no disposen d’accés a aigua potable i d’un sanejament adequat. No es tracta d’un repte de disponibilitat d’aigua, sinó de voluntat política.

En aquest sentit, el passat juliol de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer el dret humà a l’aigua i al sanejament.

D’altra banda, el canvi climàtic amenaça cada dia més els recursos hídrics. Una bona planificació hídrica i una bona gestió de l’aigua són, actualment, imprescindibles. La voluntat política necessària per fer front a tots aquests reptes haurà de comptar necessàriament amb el consens social, i per tant, s’han d’obrir espais de consulta i participació per tal de garantir una bona gestió democràtica de l’aigua.

La disponibilitat de l’aigua cada vegada és menor, també a causa de la desproporció que existeix entre la quantitat d’aigua que s’obté de forma natural i l’explotació d’aquest recurs. En algunes àrees s’estan consumint recursos d’aigua subterrània sobrepassant la velocitat amb la que aquesta es regenera, fet que té un impacte dràstic en el medi ambient.

La “crisi de l’aigua” és un terme general per descriure una situació on l’aigua disponible dins una regió és menor que la seva demanda d’aigua. Aquest terme ha estat utilitzat per les Nacions Unides i altres organitzacions mundials com la FAO, que ja van avisar l’any 2003 del perill d’aquesta crisi. El principal aspecte de la “crisi de l’aigua” és l’escassedat d’aigua potable utilitzable, i la seva contaminació.

El problema de l’aigua al món

L’escassetat d’aigua dolça és avui un dels grans reptes que afronta la humanitat per al futur.  L’aigua dolça constitueix només un 3% del total de l’aigua present al planeta, i el 70% d’aquesta no està disponible, ja que es troba congelada als bancs de gel polars i a les glaceres. L’aigua dolça líquida, és a dir, aquella de la qual les persones teòricament disposen per a satisfer totes les seves necessitats (supervivència, agricultura, indústria i serveis) suposa només un 1% de l’aigua present al planeta.

Els recursos hídrics del planeta es troben irregularment repartits. Per exemple, l’Àsia, que concentra el 60% de la població mundial, només disposa del 36% de l’aigua dolça disponible. En l’actualitat, uns 1000 milions de persones viuen a països afectats per l’escassetat d’aigua.

L’escassetat d’aigua dolça pot ser crònica, a conseqüència de causes meteorològiques (sequeres, canvi climàtic, etc…), o pot ser produïda per la pressió demogràfica i la contaminació. A nivell mundial, uns 2000 milions de persones no tenen accés a aigua potable i gairebé 4000 no disposen de serveis de sanejament adequats.

Els problemes d’accés a l’aigua potable causen més de 4000 milions de casos anuals de malalties. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 80% de la malalties més comunes a les regions en desenvolupament (diarrees, febres, dengue, malària, etc…) estan relacionades amb la qualitat de l’aigua.

A l’hora de valorar l’accés a l’aigua com una variable de salut, tan important és tenir-ne en compte la quantitat com la qualitat. Amb el procés de desenvolupament, l’augment i la creixent concentració de la població, els abocaments contaminants industrials, urbans i agrícoles, han creat situacions altament perilloses per a la higiene i la salut humana.

La pressió per l’augment de la població i del consum per habitant, està fent que es sobreexplotin els ecosistemes dels quals s’extreuen. A més, el canvi climàtic està provocant, segons el Fòrum Mundial de l’Aigua, l’augment de la temperatura global del planeta i està provocant una major evaporació de l’aigua, el que al seu torn genera un increment de les pluges, però de caràcter torrencial i violent, és a dir, poc beneficioses i perilloses. També les sequeres es fan més llargues i afecten, cada vegada més, a zones no habituades a la falta de precipitacions.

Però és evident que els problemes amb l’aigua no es redueixen únicament a la situació geogràfica, climàtica o demogràfica dels països, la falta de recursos econòmics també genera desigualtats a l’hora d’enfrontar-se a aquest problema.

Per exemple, segons la Comissió Mundial de l’Aigua, els països industrialitzats (OCDE) han desenvolupat més del  70% de la seva capacitat  d’emmagatzematge d’aigua en embassaments, mentre que la majoria dels Països en Vies de Desenvolupament (PVD) n’han desenvolupat un minso 20%.

L’accés a un determinat bé necessari per a cobrir una necessitat vital, adquireix una importància crucial quan estem davant un bé escàs. L’aigua és un bé molt escàs o poc accessible, per a una part important de la població del planeta. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha redactat multitud d’informes en els quals descriu una relació causal directa entre el consum deficient d’aigua, o l’excés de contaminació de la mateixa, i la presència de certes malalties. Així, segons l’OMS, un subministrament i accés adequat a l’aigua potable o salubre, preveu malalties tals com: anèmia, arsenicosis, ascariasis, còlera, dengue, diarrea, disenteria, fluorosis, hepatitis, malària, febres tifoideas, etc.

L’OMS també diu que una persona necessita cinquanta litres d’aigua diaris per a mantenir un nivell de vida adequat: 5 per a beure, 20 per a neteja (salubritat de la llar), 15 per a higiene personal i 10 per a la preparació del menjar. Per a un consum urbà, l’OMS preveu, com a mínim, el consum d’uns 100 litres per persona i dia. Per això, al consum domèstic i personal cal afegir-hi la despesa en hospitals, escoles, negocis, etc…

El control i la distribució de l’aigua ha estat un important detonant de conflictes al llarg de la història. En ple sXXI, el 50% del territori poblat del planeta se situa en conques de rius internacionals. Hi ha al món 257 conques internacionals compartides per diversos països, i això significa que el 40% de la població mundial viu al voltant de rius internacionals.

Més de 2.500 milions de persones depenen de la cooperació entre estats per a assegurar-se l’accés a aigua potable de forma suficient. Dir que l’aigua és una causa important de conflictes és cert, però també ho és, que és un factor important de cooperació entre països. La cura i la gestió sostenible de la majoria de les fonts de recursos hídrics del planeta és un interès compartit (o almenys deuria ser-ho), per a tots els països.

Malauradament, la gestió i control de recursos hídrics no sempre està presidida per la cooperació. Les controvèrsies per l’accés a l’aigua són conflictes per la supervivència, es tracta de la viabilitat d’Estats i pobles sencers.

El problema de l’aigua a Catalunya

És ben clar que l’aigua constitueix un recurs vital, necessari en la vida diària, i donada aquesta categoria de bé imprescindible, qualsevol problema que sorgeixi entorn d’aquest recurs, no tan sols la seva escassetat, sinó també l’encariment del seu preu, generarà forts conflictes socials.

És a partir de la dècada dels anys 80, quan les polítiques neolliberals han portat a la privatització de molts dels serveis que fins aleshores havien estat públics, entre ells, els recursos hídrics. Al llarg d’aquest procés, han anat apareixent una sèrie de companyies de caràcter privat que s’han encarregat de gestionar l’aigua, no únicament en l’abastament d’aquest bé, sinó també tota la gestió d’ infrastructura. Les grans empreses privades que han estat protagonistes en aquest procés de privatització, són en realitat grans grups de companyies.

Primer, una dada: mentre al món el 90% de les connexions d’aigua les gestiona el sector públic, a Catalunya el percentatge es redueix al 10%.

L’abastament d’aigua s’ha considerat, des de sempre, com un servei al que tothom hi tenia dret. Aquest aspecte, és el que s’ha vist substancialment modificat a casa nostra. La societat, cada cop es mostra més descontenta davant l’elevat preu del rebut de l’aigua, que en ocasions, inclús està per sobre de les seves possibilitats.

Davant aquesta situació, neixen diverses plataformes ciutadanes, per defensar l’accés públic a l’aigua potable, i així neix la Plataforma Aigua és Vida -un dels referents de la lluita contra la privatització de l’aigua al nostre país-, que denuncia el procés de mercantilització que està vivint l’aigua, i  el desmantellament del sector públic de l’aigua a Catalunya, així com els riscos que suposarà la privatització de l’empresa pública Aigües Ter – Llobregat, que abasteix l’aigua en alta (des dels rius fins als dipòsits municipals) a prop de 5 milions de persones.

Així, des d’Aigua és Vida s’impulsa una moció per a que els municipis afectats per la privatització puguin expressar-se en tant que copropietaris de l’empresa, incloent-hi als de les conques del Ter i del Llobregat, i a dia d’avui, 32 municipis -de tots els colors polítics- que aglutinen a més d’1.200.000 persones, ja s’han oposat a aquesta privatització.

Però la Generalitat va fer cas omís als reclams del territori i va continuar endavant el procés de privatització, al qual la Plataforma va presentar numeroses al·legacions i un recurs de reposició, que no van ser acceptats. Posteriorment es va obrir el concurs per a que les empreses privades puguéssin fer-se amb la gestió d’ATLL, i s’hi van presentar AGBAR i ACCIONA.

Pel camí, ATLL va aprovar un augment de tarifa del 70%, que ja fa de per sí l’empresa viable i sanejada en 10 anys.

El concurs es va adjudicar a ACCIONA el 6 de novembre de 2012 i dos dies després va sortir a la llum que aquesta empresa podrà modificar el preu de la tarifa al cap de 5 anys -sobre una concessió de 50 que li reportarà uns 1700 milions d’€ de benefici.

Per altra banda, el conflicte amb la corporació privada Aigües de Barcelona, AGBAR, i les seves filials (SOREA, SGAB, etc.) ve de lluny, i adquireix una nova dimensió quan el gegant SUEZ n’adquireix, al 2009, el 75%, quedant el 25% restant per a La Caixa. Així, esclata el conflicte laboral dins d’AGBAR, amb acomiadaments massius de la plantilla. La multinacional continua tot i així, segons denuncia la Plataforma Aigua és Vida, amb la seva política de repartiment de dividends entre els seus accionistes (més de 300 milions d’€ només el 2009) en lloc de reinvertir-los en la xarxa d’aigua.

El principal escàndol esclata el 2010, quan un jutge treu a la llum que la companyia opera sense concessió a Barcelona i califica la gestió d’AGBAR d’”il·legítima” i la tarifa que cobra d’”il·legal”. Posteriorment es descobreix que són 23 els municipis on AGBAR opera irregularment. Davant d’aquests fets les denúncies no s’han deixat de succeir.

Finalment, el 6 de novembre de 2012 (dia en què s’adjudica també ATLL a ACCIONA) el ple de l’Àrea Metropolotina de Barcelona pretén regularitzar la situació aprovant la creació d’una empresa mixta, participada en un 85% per AGBAR, que inclou no només l’abastament d’aigua sinó també el sanejament, tasca duta fins a la data per EMSSA, empresa pública que també desapareix. El volum de negoci d’aquesta nova empresa és de 10.000 milions d’€ anuals. L’adjudicació es fa, segons la Plataforma, “a dit, sense concurs públic, a 50 anys i sense justificació tècnica”. Totes les al·legacions a aquest procés, que inclouen també fortes reserves per part de la pròpia ACA, són desestimades. La premsa internacional del sector s’afegeix a la incredulitat.

Des de la Plataforma Aigua és Vida es denuncien totes aquelles accions en les que l’aigua és tractada com una mercaderia i no com un dret humà fonamental, un bé comú.

Els motius oficials que porten a privatitzar-ne la gestió han estat contínuament desmuntats, fet que constata que promoure una gestió privada ja no és una opció tècnica ni econòmica, sinó ideològica. L’aigua s’ha convertit en un actiu financer més, ha passat de ser font de vida a ser objecte de desig per part dels mercats, que procuren fer-se amb aquest mercat captiu, en el que tothom consumeix sí o sí. El cas d’ATLL exemplifica prou bé aquesta situació.