La II República Espanyola (I): En temps de pau

Cada 14 d’abril es commemora l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola. Aquesta primera part explica de manera molt resumida, la història de la proclamació de la República i de l’etapa republicana, fins just abans del cop d’estat feixista de 1936. La setmana vinent, la 2ª part explicarà el cop d’estat, la república en temps de guerra, la derrota final del bàndol republicà en mans dels feixistes i l’exili

[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]l 14 d’abril de 1931 es proclamà a Espanya la Segona República Espanyola (1931–1939), que enderrocà el règim de la Restauració borbònica iniciat amb l’arribada al tron d’Alfons XII. Era el segon període republicà de la història d’Espanya, ja que durant un curt període, entre 1873 i 1874, es va constituir la Primera República.

La crisi del sistema de la Restauració borbònica i la gran inestabilitat política de l’època, propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un cop d’Estat l’any 1923, que inicià una dictadura. L’oposició generalitzada d’amplis sectors de la societat, inclosos alguns estaments militars, feren caure aquest govern dictatorial l’any 1929 i obligaren al dictador a exiliar-se.

A principis de 1931 torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura. Macià és acollit com un heroi, per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Per sorpresa de la majoria, els resultats de les eleccions van donar la victòria a les esquerres arreu d’Espanya, i van mostrar que les ciutats espanyoles més importants eren favorables a la República.

A Catalunya, guanya Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors, havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals. La monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.

Però malgrat els resultats electorals, no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica als petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d’abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat i les dues primeres poblacions que van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats fortament industrialitzades.

A Barcelona, Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià proclamà poc després la República Catalana dins la República Federal Espanyola:

“Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat”.

Seguidament, Niceto Alcalá-Zamora proclamava la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, Alfons XIII marxa cap a l’exili.

El fet que s’hagués proclamat la República Catalana va inquietar a certs sectors republicans espanyols. Això va comportar que el 17 d’abril els ministres del govern provisional de la República Marcel·lí Domingo, Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, es reunissin amb Macià perquè aquest renunciés a la República Catalana a canvi, entre d’altres coses, del restabliment de la Generalitat de Catalunya, petició que acabaria complint-se.

Però el context internacional en el que naixia la incipient república, era advers a nivell econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s’havia iniciat amb el crac del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt d’ésser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja ostentava el poder Mussolini. La societat europea dels anys 30 del segle XX assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.

El govern provisional, fou presidit per Niceto Alcalá-Zamora i hi eren representats els socialistes, els radicals, els republicans, els nacionalistes catalans i els catòlics. La Segona República espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu homologable a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l’analfabetisme, desvincular l’Església de l’Estat, satisfer les reivindicacions feministes…

El 28 de juny de 1931 se celebren eleccions a les Corts Constituents; de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d’acabar l’any, Alcalá-Zamora dimiteix com a president del Govern i assumeix el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra. El Govern aprova la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931.

Pocs dies després, Azaña forma un govern estable, però les reformes realitzades o previstes van exasperar l’Església catòlica -ja que el govern prohibia l’ensenyament als religiosos i extingia la Companyia de Jesús-, als terratinents i bona part dels militars mentre, a l’altre extrem, els anarquistes les van considerar insuficients.

Un dels més importants reptes del Govern d’Azaña, va ser l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, redactat a la vall de Núria, que va ser aprovat a Catalunya en plebiscit, el 2 d’agost de 1931. La participació va ser del 75%i va aconseguir el 99% dels vots afirmatius.

Azaña també va iniciar la reforma de l’exèrcit per professionalitzar-lo, va iniciar la reforma agrària per posar fi a l’estructura latifundista espanyola, i va dur a terme un seguit de reformes socials, junt amb el socialista Largo Caballero, ministre de Treball. Malgrat tot, no va poder combatre de manera eficaç, l’atur que castigava durament el país.

A l’estiu de 1932 es produeix el cop d’estat del general José Sanjurjo, conegut com la Sanjurjada, que fracassa i accelera l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 9 de setembre de 1932. Un Estatut on per primera vegada s’aconseguien fites històriques com la cooficialitat a de la llengua catalana.

El 1933, Azaña intentà formar un altre govern republicà i socialista, del que també formés part ERC; fet que va motivar que Lluís Companys, deixés durant dos mesos la presidència del Parlament, per passar a ésser ministre de Marina; però després de diversos incidents, el president de la República, Alcalá-Zamora, desfà el govern Azaña per foragitar els socialistes del poder. Diego Martínez Barrio encapçala el nou govern, integrat únicament per republicans, que dissol les Corts i convoca unes eleccions en les que les dones podran votar per primer cop.

Les eleccions són guanyades pel centre-dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux. A Catalunya, ERC perd força davant la Lliga Catalana. El nou govern lerrouxista intentà anuŀlar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; s’enfrontà amb el govern de la Generalitat, amnistià els implicats en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat.

La política conservadora del govern ocasionà l’esclat de vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona i, sobretot a partir de l’entrada dels tres ministres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern, la revolució d’Astúries de 1934 i els fets del sis d’octubre.

A Astúries, a partir dels dies 5 d’octubre, un cop coneguda la participació d’homes de la CEDA en el nou govern, l’Aliança Obrera, amb participació de la CNT, decretà la vaga general. La revolta es va estendre per les ciutats obreres més importants, però fou esclafada de forma sagnant, fet que provocà centenars de morts i ferits.

L’endemà, 6 d’octubre, el president Companys s’adhrerí al moviment subversiu i declarà l’Estat Català en la República Federal Espanyola, com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà.

Però l’exèrcit, liderat pel general Domènec Batet, seguí les instruccions de Madrid i anuncià l’estat de guerra. Al matí del dia set, la Generalitat i l’Ajuntament s’han de rendir i els seus dirigents són empresonats al vaixell Uruguay. L’estatut d’Autonomia quedà abolit i, finalment, la Generalitat també serà suspesa. Així començà l’anomenat bienni negre, durant el qual Gil-Robles nomena el general Francisco Franco cap de l’Estat Major. 

La tensió social i política, facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de 1936. En aquestes eleccions, l’esquerra s’havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions com a Frente Popular. A Espanya, les eleccions són guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d’Esquerres. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934.

Manuel Azaña fou escollit nou president de la República i Casares Quiroga fou nomenat nou cap de govern, i el general Francisco Franco fou destituït de la Jefatura de l’Estat Major i enviat a les Canàries. La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera, el seu cap, fou detingut.

Però la dreta ja havia iniciat el camí de la conspiració, per recuperar el poder que havia perdut a les urnes…

Informació extreta del llibre  “Pasado y Memoria Nº 2. La II República Española”, de la secció d’Història de Culturcat “La República catalana y la Generalitat de Catalunya”, i de Viquipèdia