L’any 1987, de manera pionera, es va iniciar la primera línia de treball de monitorització faunística del Parc, sobre el grup dels ocells. L’estret lligam de les aus amb la disponibilitat d’aliment i l’estructura de la vegetació els converteix en uns bons indicadors de les qualitats i els recursos dels hàbitats
[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]A[/dropcap]vui, 25 anys després, el seguiment de la comunitat d’ocells al Parc ens aporta una informació de gran valor sobre l’evolució dels sistemes naturals durant aquests anys i ens dóna dades per preveure escenaris de futur i gestionar-ho encertadament
El cens dels ocells residents es fa a l’època de nidificació, en aquest moment s’estableixen els territoris que els mascles reivindiquen mitjançant el cant, a la vegada que reclamen l’atenció de les femelles. Els individus, doncs, es fan notar i estan relativament fixos en l’espai, tot i la mobilitat que els dóna el privilegi del vol. La seva detecció i recompte, per tant, si se saben reconèixer els cants, és fàcil.
El mostreig es fa recorrent diversos sectors que representen els hàbitats més significatius del Parc: conreus i prats secs, deixius, brolles, màquies, pinedes, alzinar amb roures i vegetació de ribera, i s’obtenen dades de densitat d’ocells per quilòmetre de recorregut. Els censos és repeteixen anualment, en els mateixos indrets i condicions, i això permet fer la comparació directa de les dades obtingudes, i visualitzar canvis i tendències poblacionals.
Una de constatacions més evidents durant tots aquest anys de seguiment ha estat l’augment de l’abundància dels ocells pròpiament forestals, fins i tot amb la incorporació de noves espècies, com els picots garser i petit. Això reflecteix l’augment de les plantes llenyoses que han anat contribuint al tancament dels espais oberts i al procés de maduració que han experimentat les masses forestals.
Totes les espècies boscanes, mallerengues, bruels, raspinells, tudons, pit-rojos, merles, picots, etc. s’han vist clarament afavorits i la seva tendència poblacional ascendeix sostingudament. En contrapartida, ocells d’espais més oberts, és a dir, dels prats o la vegetació arbustiva, com la tallareta cuallarga, l’abellerol, la puput, etc., que ja estaven poc representades, han patit un sensible retrocés per la pèrdua d’hàbitat i comprometen el balanç positiu de la biodiversitat del Parc.
Paradoxalment, les espècies que han augmentat a Collserola són aquelles que, en els models que projecten les conseqüències del canvi climàtic a casa nostra, surten més perjudicades i, a l’inrevés, les que haurien d’augmentar en l’escenari de més aridesa que propiciarà l’escalfament climàtic són les que, ara per ara, han disminuït clarament. Això permet ponderar la transcendència que, a nivell local, segueixen tenint els canvis d’usos en el territori sobre la diversitat d’espècies, modulant l’impacte de factors globals.
D’altra banda alguns fenòmens globals han sorprès amb una incidència més gran de l’esperada. Així per exemple entre les espècies exòtiques n’han arribat algunes com el rossinyol del Japó, que ha revelat un insòlit poder invasor introduint-se directament en els ambients més naturals del Parc.
L’àmplia perspectiva que ens donen aquests anys de seguiment de les espècies, contrastada també amb l’evolució cartogràfica dels usos del sòl (CREAF), té un gran interès i permet confirmar, entre altres coses, la importància de preservar els hàbitats i les condicions que garanteixin el mosaic d’ambients més ric en el conjunt de la serra, així com la vigilància de processos que puguin incidir negativament en l’evolució de la biodiversitat del Parc.
A la seva manera, i si els sabem escoltar amb la sistematització i el rigor adequats, els ocells ens parlen i podem gaudir i aprendre molt de la lletra i la música dels seus cants. Per garantir el valor de les seves poblacions i per millorar, en definitiva, la qualitat del nostre entorn vital.