Comunicat d’Aigua és Vida
[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]U[/dropcap]n bé públic i comú com l’aigua mai ha de ser gestionat per oligopolis privats que es basen exclusivament en criteris comercials perquè els serveis bàsics mai poden estar ben gestionats per la Llei de l’oferta i la demanda, atès que ens trobem davant mercats captius monopolístics on no existeix la competencia ni la regulació –on, a més a més, els titulars del servei, els ajuntaments, dimiteixen o venen les seves responsabilitats. Una bona mostra la tenim en l’Àrea Metropolitana de Barcelona on es varen triplicar els expedients de tall d’aigua el passat 2012 arribant a l’indecent xifra de més de 72.000 expedients.
El propi comisari europeu de Mercat Interior i Serveis, Michel Barnier, va haver de reconèixer-ho fa pocs dies quan va decidir que l’aigua no formarà part de la nova directiva comunitària que pretén regular els contractes entre les administracions i companyies privades per a la concesió de serveis públics. El milió i mig de signatures aconseguides en la Iniciativa Ciutadana de l’Aigua no fou l’únic element clau, el debat públic en centre Europa, com Alemanya, encapçalant la defensa de la gestió pública de l’aigua fou determinant. Cal destacar el procés que viu Berlín on el seu alcalde, Klaus Wowereit, anunciaba a finals de juny que estava en negociacions a fi que el servei d’aigua en la capital torni a ser de caràcter públic, seguint les petjades de París i altres poblacions. París i altres 40 ciutats franceses han iniciat el procés ara fa tres anys.
Des de la Plataforma Aigua és Vida, integrada per Associacions de veïns i veïnes, ecologistes i sindicals i des de l’Associacio d’Operadors Públics d’Abastament i Sanejament (AEOPAS) denunciem que Catalunya –com en gran part de l’Estat- viu en una autència “bombolla hídrica” en què “la privatització de l’aigua és una estrategia de sabotatge social a la economia de les famílies” que tenen que suportar pujades en el seu rebut superiors al 30 %. A més a més “el canon concesional –el diner que cobren les administracions, principalment ajuntaments, per a la concesió dels serveis- ha demostrat que és una porta oberta a irregularitats”, atès que estableix una relació lucrativa entre el concesionari i l’ajuntament que lluny de respondre a les necessitats del servei acava suposant un espoli ilegítim de la tarifa de l’aigua. D’aquesta forma el rebut de l’aigua deixa de ser finalista per convertir-se en un impost recaptatori i financer, tal com queda demostrat en la licitació d’Aigües Ter – Llobregat. Cal recordar que la Llei Omnibus exigeix clarament que el canon concesional que s’adquereixi per la venda d’ATL havia de reinvertir-se en el cicle integral de l’aigua.
L’aigua és un dret huma de les persones i com a tal correspon als poders públics garantir, protegir, respectar i promoure el seu accés, i, per tot plegat, que l’única manera de garantir el seu subministrament és que l’aigua estigui gestionada de forma pública. En aquest sentit des d’ambdues organitzacions instem al Govern de la Generalitat a recuperar la gestió pública de l’aigua després de la resolución del TSJC.
Segons Quim Pérez, portaveu d’Ecologistes en Acció: “a Catalunya és imprescindible un gran pacte polític que deixi de costat les lluites partidistes que faciliti i garanteixi el bon estat de les nostres fonts de vida i l’accés universal a l’aigua. Per aconseguir-lo no veiem altre solució que una gestió pública, transparent i participativa que s’allunyi del gran entramat d’interesos que s’ha gestat al voltat de l’aigua a Catalunya durant decades”. D’altra banda, Eloi Badia, membre d’Enginyeria sense Fronteres, apunta que “estem davant una oportunitat única per a abandonar el cami de la venda de patrimoni públic i ciutadà, de la legislació mitjançant contenciosos administratius i del ridícul que el Govern fa en materia d’aigües; ara podem i devem tornar a la camí de la gestió pública d’Aigües Ter – Llobregat, camí del qual mai havíem d’haber sortit”. I afegeix: “totes les privatitzacions que han respost a necessitats econòmiques i financeres han acabal malament, atès que el ciutadà i el servei sempre han sortit perdent, i a més a més, en pocs anys, els costos econòmics sòn superiors”.
A més a més, tal com assenyala el gerent d’AEOPAS, Luis Babiano, “al contrari del que succeix en la majoria de països europeus, on els acords amb operadores privades estan sotmetsos a un fort control, a Espanya ni a Catalunya no existeix un organ regulador per als preus ni les inversions. El canon concesional està viciant el sistema i empeny a les irregularitats, atès que el procés no garanteix que aquesta quantitat vagi a ser reinvertida en el propi cicle hidràulic”.
En els informes de la relatora especial sobre el dret humà a l’aigua potable i el sanejament, Catarina d’Alburquerque, la ONU adverteix que “els recursos recaptats mitjançant l’aplicació de tarifes només poden emprar-se per a l’explotació, el manteniment i la millora o ampliació dels serveis de distribució d’aigua i sanejament i no poden destinar-se a altres fins oficials”.