[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]l 25 de maig de l’any que ve tindran lloc les eleccions al Parlament europeu.
Seran unes eleccions importants: hem aprés els darrers anys que la Unió Europea té una incidència directa en la nostra vida i en les decisions dels estats. Les polítiques europees han estat supeditades als interessos dels poderosos però ens hi hem de confrontar des de dins les institucions europees, sense regalar la idea d’Europa a qui la manipula per promoure l’atac a l’estat del benestar.
També serà una bona oportunitat per portar a les institucions europees amb força renovada, tal com ha fet aquests anys el nostre eurodiputat Raül Romeva, la defensa del dret a decidir del poble català. Però sense tapar amb aquesta imprescindible exigència la batalla per una altra Europa social i d’esquerres.
Els cants de sirena que ens proposen una candidatura conjunta amb CIU i ERC obliden que Convergència i Unió s’ha arrenglerat i s’arrenglera amb els partits europeus de dretes ( amb els liberals els primers, amb els democratacristians els segons) que son corresponsables de les polítiques econòmiques que s’han dissenyat de la mà d’ Àngela Merkel ( i durant un temps de Sarkozy i Berlusconi).
Cal un acord ampli dels eurodiputats i eurodiputades catalans a Brussel·les per explicar i defensar el dret a decidir, però mai a través d’una candidatura conjunta amb CIU: tenim models oposats sobre Europa i sobre les receptes per fer front a la crisi econòmica. I els nostres vots no poden sumar amb els que l’endemà ja al Parlament europeu defensaran visions contraposades a la nostra.
I mirant cap a una altra família política, quan els socialdemòcrates alemanys s’alien amb la senyora Merkel, que no ens expliqui després el PSC sopars de duro sobre el progressisme del Partit Socialista europeu.
ICV afronta aquesta contesa electoral a partir d’unes eleccions primàries per elegir candidat. S’hi presenten Salvador Milà i Ernest Urtasun. I al Baix Llobregat, aquest proper mes de desembre, viurem intensament la campanya amb actes informatius i, sobre tot, amb debats entre els aspirants a eurodiputat.
És una bona notícia que ens disposem a fer primàries entre dos candidats. El bon rotllo intern d’ICV ha provocat que les nostres primàries gairebé sempre hagin estat plàcides, i perquè no dir-ho, avorrides, en haver-hi tan sols un candidat. Ara n’hi ha dos, però a diferència del que passa sovint en altres forces polítiques, les primàries no son el fruit de cap divisió. Les primàries que se’ns anuncien al PSOE i al PSC, a Catalunya i a la ciutat de Barcelona, son tan sols la punta de l’iceberg de profundes discrepàncies internes i una mostra d’una crisi evident.
Les d’ICV, en canvi, no responen a diferències polítiques: les declaracions d’intencions del Salvador Milà i l’Ernest Urtasun, més enllà de matisos lògics i maneres diverses d’explicar les coses, reflecteixen una gran unitat sobre el que cal fer al Parlament europeu: des de el punt de vista de l’eix dreta-esquerra i des del punt de vista nacional.
Tenim dos magnífics candidats: tots dos coneixen prou bé la política europea i tots dos ens poden representar de forma excel·lent. Però si és així, algú es pot preguntar: i doncs, en funció de què votem?. La meva opinió és que posem a discussió i a votació un dels aspectes més positius de l’actuació d’ICV els darrers anys: la política de renovació, de deixar pas a la joventut als llocs de més responsabilitat. Molts partits i mitjans de comunicació reconeixen la capacitat d’ICV per encarar la renovació generacional sense conflictes i de forma decidida.
El paper de Joan Saura deixant pas a Joan Herrera primer i a l’actual tàndem Herrera-Dolors Camats, o el d’Imma Mayol facilitant el seu relleu pel Ricard Gomà a Barcelona, o la retirada progressiva (que no vol dir abandonament de totes les responsabilitats) de les tasques de decisió de la generació del Joan Saura i el Jordi Guillot, de la que jo mateix formo part, han buscat el rejoveniment d’ICV que va més enllà de les cares noves i que pretén adaptar-se millor als nous temps, que com ja cantava Bob Dylan, continuen canviant.
És veritat que a les darreres eleccions generals el candidat va ser Joan Coscubiela, però no és menys cert que la seva incorporació representava la novetat de la suma al projecte polític de persones provinents de la lluita social, en el seu cas del sindicalisme de CCOO. I cal no oblidar que la número dos de la candidatura era una noia jove, la Laia Ortiz.
Fa deu anys en Raúl Romeva era molt poc conegut i vàrem apostar per ell sense dubtes; per això jo he donat el meu suport a l’Ernest Urtasun: un jove de trenta-un anys, economista, que ha aconseguit la gens fàcil fita de convertir-se en diplomàtic de carrera (fet lamentablement no massa freqüent a Catalunya), i alhora amb experiència en la política europea, tant com assessor del mateix Raül Romeva, com dins del Partit Verd europeu.
Fill de militants del PSUC la seva joventut i la seva visió renovadora de la política no son incompatibles amb l’orgull de saber d’on venim. A mi em sembla un excel·lent candidat que lliga de forma natural amb el procés de renovació que ICV ha sabut fer.
Algú m’ha preguntat: com és que si ets de la mateixa edat que el Salvador Milà dones suport a l’Ernest Urtasun? I jo he contestat: doncs per això mateix.
Jaume Bosch. Diputat d’ICV al Parlament de Catalunya