Avui, 14 d’abril, es commemora el 83 aniversari de la proclamació de la II República Espanyola

Cada 14 d’abril el Baix Llobregat s’omple d’activitats que commemoren la II República Espanyola i reivindiquen l’esperit republicà i la memòria dels homes i dones que van defensar la República contra el feixisme

[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]l 14 d’abril de 1931 es proclamà a Espanya la Segona República Espanyola (1931–1939), que enderrocà el règim de la Restauració borbònica iniciat amb l’arribada al tron d’Alfons XII. Era el segon període republicà de la història d’Espanya, ja que durant un curt període, entre 1873 i 1874, es va constituir la Primera República.

La crisi del sistema de la Restauració borbònica i la gran inestabilitat política de l’època, propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un cop d’Estat l’any 1923, que inicià una dictadura. L’oposició generalitzada d’amplis sectors de la societat, inclosos alguns estaments militars, feren caure aquest govern dictatorial l’any 1929 i obligaren al dictador a exiliar-se.

A principis de 1931 torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura. Macià és acollit com un heroi, per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Per sorpresa de la majoria, els resultats de les eleccions van donar la victòria a les esquerres arreu d’Espanya, i van mostrar que les ciutats espanyoles més importants eren favorables a la República.

A Catalunya, guanya Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors, havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals. La monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.

Però malgrat els resultats electorals, no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica als petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d’abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat i les dues primeres poblacions que van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats fortament industrialitzades.

A Barcelona, Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià proclamà poc després la República Catalana dins la República Federal Espanyola:

“Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat”.

Seguidament, Niceto Alcalá-Zamora proclamava la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, Alfons XIII marxa cap a l’exili.

El fet que s’hagués proclamat la República Catalana va inquietar a certs sectors republicans espanyols. Això va comportar que el 17 d’abril els ministres del govern provisional de la República Marcel·lí Domingo, Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, es reunissin amb Macià perquè aquest renunciés a la República Catalana a canvi, entre d’altres coses, del restabliment de la Generalitat de Catalunya, petició que acabaria complint-se.

Però el context internacional en el que naixia la incipient república, era advers a nivell econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s’havia iniciat amb el crac del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt d’ésser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja ostentava el poder Mussolini. La societat europea dels anys 30 del segle XX assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.

El govern provisional, fou presidit per Niceto Alcalá-Zamora i hi eren representats els socialistes, els radicals, els republicans, els nacionalistes catalans i els catòlics. La Segona República espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu homologable a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l’analfabetisme, desvincular l’Església de l’Estat, satisfer les reivindicacions feministes…

El 28 de juny de 1931 se celebren eleccions a les Corts Constituents; de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d’acabar l’any, Alcalá-Zamora dimiteix com a president del Govern i assumeix el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra. El Govern aprova la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931.

Pocs dies després, Azaña forma un govern estable, però les reformes realitzades o previstes van exasperar l’Església catòlica -ja que el govern prohibia l’ensenyament als religiosos i extingia la Companyia de Jesús-, als terratinents i bona part dels militars mentre, a l’altre extrem, els anarquistes les van considerar insuficients.

Un dels més importants reptes del Govern d’Azaña, va ser l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, redactat a la vall de Núria, que va ser aprovat a Catalunya en plebiscit, el 2 d’agost de 1931. La participació va ser del 75%i va aconseguir el 99% dels vots afirmatius.

Azaña també va iniciar la reforma de l’exèrcit per professionalitzar-lo, va iniciar la reforma agrària per posar fi a l’estructura latifundista espanyola, i va dur a terme un seguit de reformes socials, junt amb el socialista Largo Caballero, ministre de Treball. Malgrat tot, no va poder combatre de manera eficaç, l’atur que castigava durament el país.

A l’estiu de 1932 es produeix el cop d’estat del general José Sanjurjo, conegut com la Sanjurjada, que fracassa i accelera l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 9 de setembre de 1932. Un Estatut on per primera vegada s’aconseguien fites històriques com la cooficialitat a de la llengua catalana.

El 1933, Azaña intentà formar un altre govern republicà i socialista, del que també formés part ERC; fet que va motivar que Lluís Companys, deixés durant dos mesos la presidència del Parlament, per passar a ésser ministre de Marina; però després de diversos incidents, el president de la República, Alcalá-Zamora, desfà el govern Azaña per foragitar els socialistes del poder. Diego Martínez Barrio encapçala el nou govern, integrat únicament per republicans, que dissol les Corts i convoca unes eleccions en les que les dones podran votar per primer cop.

Les eleccions són guanyades pel centre-dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux. A Catalunya, ERC perd força davant la Lliga Catalana. El nou govern lerrouxista intentà anuŀlar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; s’enfrontà amb el govern de la Generalitat, amnistià els implicats en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat.

La política conservadora del govern ocasionà l’esclat de vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona i, sobretot a partir de l’entrada dels tres ministres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern, la revolució d’Astúries de 1934 i els fets del sis d’octubre.

A Astúries, a partir dels dies 5 d’octubre, un cop coneguda la participació d’homes de la CEDA en el nou govern, l’Aliança Obrera, amb participació de la CNT, decretà la vaga general. La revolta es va estendre per les ciutats obreres més importants, però fou esclafada de forma sagnant, fet que provocà centenars de morts i ferits.

L’endemà, 6 d’octubre, el president Companys s’adhrerí al moviment subversiu i declarà l’Estat Català en la República Federal Espanyola, com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà.

Però l’exèrcit, liderat pel general Domènec Batet, seguí les instruccions de Madrid i anuncià l’estat de guerra. Al matí del dia set, la Generalitat i l’Ajuntament s’han de rendir i els seus dirigents són empresonats al vaixell Uruguay. L’estatut d’Autonomia quedà abolit i, finalment, la Generalitat també serà suspesa. Així començà l’anomenat bienni negre, durant el qual Gil-Robles nomena el general Francisco Franco cap de l’Estat Major. 

La tensió social i política, facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de 1936. En aquestes eleccions, l’esquerra s’havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions com a Frente Popular. A Espanya, les eleccions són guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d’Esquerres. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934.

Manuel Azaña fou escollit nou president de la República i Casares Quiroga fou nomenat nou cap de govern, i el general Francisco Franco fou destituït de la Jefatura de l’Estat Major i enviat a les Canàries. La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera, el seu cap, fou detingut.

Però la dreta ja havia iniciat el camí de la conspiració, per recuperar el poder que havia perdut a les urnes…

A partir dels mesos de febrer i març de 1936, tothom començava a témer el que estava a punt de passar. El dirigent falangista, José Antonio Primo de Rivera declarava: “ha llegado el momento de la dialéctica de los puños y las pistolas”, i la Falange Espanyola fou il·legalitzada i Primo de Rivera, detingut.

A l’exèrcit també es visqué la divisió política: per una banda, la Unión Militar Española preparava el cop d’Estat i es triava, l’abril del mateix any, com a director del futur cop d’estat al general Emilio Mola Vidal; a l’altra extrem es formà l’Unió Militar Republicana Antifeixista.

Després d’una escalada de violència sense precedents, el 17 de juliol s’inicià la sublevació militar a Melilla i entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es produí la insurrecció militar, que inicià la guerra civil més cruenta de la història contemporània d’Espanya.

La insurrecció militar del Marroc, es va estendre per moltes guarnicions militars: Manuel Goded Llopis prengué el poder a les Illes Balears, el general Francisco Franco a les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona. Arran del caos produït per la insurrecció militar, el president del Govern espanyol, aleshores Santiago Casares Quiroga, dimiteix.

A Barcelona, la matinada del 19 de juliol, el general Álvaro Fernández Burriel i una part de la guarnició deixen la caserna de Pedralbes i s’encaminen al centre de la ciutat, complint les ordres que des de Pamplona els dicta el general Emilio Mola. Les tropes, acompanyades d’algun falangista, es dirigiren al centre de la ciutat.

Però els plans contrainsurgents de la Generalitat feren fracassar el cop gràcies a la força combinada dels Guàrdies d’Assalt, els Carrabiners, els Mossos d’Esquadra, els habitants de Barcelona i, més tard, la Guàrdia Civil. Igual que a Barcelona, la insurrecció fracassà a Madrid, València i Bilbao.

Tanmateix hi hagué altres punts de l’Estat en què els militars aconseguiren el poder. Així començà la Guerra Civil espanyola: el Govern es veié obligat a lliurar les armes al poble, la Generalitat decretà la creació de les Milícies Ciutadanes per Catalunya, Lluís Companys cedí l’autoritat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, i s’organitzaren columnes per alliberar zones sota control militar.

Els darrers dies de juliol, les milícies catalanes ja s’encaminen cap al front d’Aragó. El 4 de setembre de 1936, la presidència del Govern, va passar a mans del socialista Largo Caballero. Al País Basc, el govern de la República els donà l’autonomia l’1 d’octubre de 1936, i fou escollit com a lehendakari en José Antonio Aguirre. El 4 de novembre del 1936, la CNT s’uní al govern de Largo Caballero, mentre que el govern de Madrid es traslladà a València i es constituïen unes Juntes de Defensa Nacional, encapçalades pel general Miaja, qui encarregà l’organització de l’Estat Major a Vicente Rojo.

A finals de març de 1937 davant la desorganització en el bàndol republicà i les victòries franquistes a Huelva, Badajoz, Donostia, Toledo, Oviedo i Màlaga, són reclutades les quintes del 34 i 35 (que llavors tenien vint-i-tres i vint-i-dos anys) per a la formació d’un exèrcit regular i disciplinat, el Popular republicà. Però el bàndol republicà seguí dividit, i les disputes entre anarquistes, socialistes i comunistes, eren cada cop més cruentes.

Largo Caballero fou succeït per Juan Negrín, en el càrrec de president del Govern espanyol. Mentrestant, el bàndol franquista conquereix Bilbao, Santander i Gijón, i trenca el front d’Astúries. El Govern de la República s’acaba traslladant de València a Barcelona per l’avenç de les tropes del general Franco.

La situació de la guerra s’anava decantant cap al bàndol franquista, mentre de mica en mica va desintegrant-se el bàndol republicà i reduint-se a dues zones: una, la de Catalunya, i l’altra, la del centre, amb les ciutats de Madrid i València, aïllades. El Govern republicà segueix reclutant quintes per al front, fins que acaben essent reclutats els de la quinta del 41, és a dir, els que tenen entre disset i divuit anys; són la coneguda com a “quinta del biberó”.

Van haver-hi uns 59.380 voluntaris mobilitzats entorn a l’ajuda internacional al govern de la República, procedents de 54 països d’arreu del món i dels quals uns 35.252 foren combatents, tot i que mai foren més de 20.000 a l’hora. El nombre de baixes entre les Brigades fou molt alt, calculat en unes 9.934 persones. A diferència dels exèrcits regulars marroquins, italians i alemanys que ajudaren Franco, els brigadistes internacionals generalment no foren soldats, sinó treballadors i persones d’esquerres, que van considerar que la seva obligació era defensar la llibertat i lluitar contra el feixisme; valors que encarnava la República espanyola.

Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.

El 28 de febrer de 1939, el darrer any de la Guerra Civil, els governs de França i del Regne Unit reconeixien l’Espanya del general Franco. A més, Manuel Azaña dimití com a president de la República i el govern republicà va haver d’exiliar-se a França per l’ocupació franquista de Catalunya.

L’1 d’abril de 1939, Franco donava per finalitzada la guerra i la República. Començava així la dictadura feixista que dominaria el país durant 40 anys. Una dictadura sagnant, que va condemnar a l’exili, la presó i la mort a centenars de milers de persones.

L’exili republicà del 1939, també conegut com la Retirada, és i serà un dels episodis més negres de la història d’Espanya. Unes 500.000 persones van haver de deixar tot allò que havien estimat per encarar un futur amb moltes incerteses. D’aquesta manera, quan Barcelona va caure en mans dels nacionals, moltíssimes persones van preferir anar a l’exili que no pas viure sota el règim de Franco. Una decisió molt coherent ja que fora d’Espanya s’hi perfilava un raig d’esperança.

Però les autoritats franceses, davant la gran quantitat de persones que volien entrar al seu país, van decidir tancar la frontera per uns dies, mentre construïen, de pressa i corrents els primers camps d’”allotjament”, que no complien les condicions mínimes de salubritat; més similars a un camp de presoners que a un camp de refugiats.

Finalment, la frontera va quedar oberta i els republicans van poder entrar a França i deixar enrere Espanya, aquell país que els havia vist néixer, però que en molts casos no els veuria morir.

El començament immediat de la Segona Guerra Mundial (1 de setembre de 1939), i la posterior invasió de l’URSS per Alemanya (22 de juny de 1941), van tornar a posar en situació de col·laborar, fins i tot en la lluita, a tots els republicans, que veien la victòria aliada com la seva pròpia.

Però a mesura que avança la guerra, els somnis del bàndol republicà es van esmicolant. França, Gran Bretanya i sobretot els EEUU, tenen tanta por del feixisme com del comunisme. Es comença a albirar l’inici del que acabaria anomenant-se, la “guerra freda”; en la que l’URSS passaria d’aliada a enemiga dels EEUU.

La Diputació Permanent de les Corts, després de la seva última reunió a París el 27 de juliol de 1939, és reconstituïda a Mèxic. Els governs autonòmics basc i català, també van mantenir la seva continuïtat en l’exili.

Mèxic va ser el primer estat en reconèixer al govern de la República, l’any 1939. Aquesta decisió es va mantenir fins a 1977, quan es restabliren relacions diplomàtiques amb Espanya. Aquesta col·laboració es va brindar als exiliats espanyols des de la seva acollida pel govern de Lázaro Cárdenas. Un altre estat que va reconèixer fins a 1977 la II República, va ser Iugoslàvia.

Per iniciativa de la delegació de Mèxic en la Conferència de San Francisco de les Nacions Unides, es dóna suport a una moció de rebuig al govern de Franco i es reconeix al govern en l’exili la representació d’Espanya. La mesura fou protegida per les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial en la Conferència de Potsdam. L’Assemblea General de les Nacions Unides confirmà aquesta moció al febrer de 1946 i vota al desembre del mateix any excloure l’ingrés de l’Estat Espanyol a l’organisme internacional.

L’any 1950 però, el govern de Franco aconseguí revocar la prohibició d’establir delegacions diplomàtiques per a posteriorment ingressar a l’ONU com país membre (14 de desembre de 1955). En aquells dies, els suports internacionals del bàndol vencedor s’havien enfortit fins a trencar l’aïllament internacional de postguerra. Començant, notablement, pel suport del Vaticà (Concordat de 27 d’agost de 1953) i els pactes amb els Estats Units (mateix any, 26 de setembre).

En aquest context, les institucions republicanes, encara que persisteixen, deixen de tenir pes: ni comptaran en les relacions internacionals, ni seran tingudes en compte pels grups principals de l’oposició al franquisme.

Informació extreta del llibre  ”Pasado y Memoria Nº 2. La II República Española”, de la secció d’Història de Culturcat “La República catalana y la Generalitat de Catalunya”, i de Viquipèdia