Isona Passola: “El cinema català viu una travessa pel desert, però quan toques fons n’acabes sortint”

Isona Passola (Barcelona, 1953) és un dels noms de referència del cinema català. Com a productora, ha impulsat alguna de les pel•lícules més importants que ha donat el país, entre elles la premiada ‘Pa Negre’ (Agustí Villaronga, 2012). Com a directora, ha aconseguit que el seu documental “L’Endemà” (2014) omplís les sales de cinema. “L’Endemà” s’inscriu de ple en el procés sobiranista, ja que analitza la viabilitat d’una Catalunya independent a través de nombrosos experts en àmbits com l’economia, la política, la cultura o la justícia. El film demostra, segons la cineasta,que la independència seria positiva per al país, ja que “pitjor no que ara podem estar”. El documental té diversos protagonistes del Baix Llobregat, com els alcaldes de Sant Climent de Llobregat i de la capital de la comarca, Sant Feliu de Llobregat. Passola, a més, és l’actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i reconeix que el sector “viu el seu moment més difícil”

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Eloi Aymerich /AMIC

La resposta del públic ha estat molt positiva. L’ha sorprès l’èxit de “L’Endemà”?
Vam començar amb una campanya de crowdfunding (micromecenatge online) on hi van participar 8.163 mecenes, així que ja ens imaginaven que el documental tindria repercussió. Tanta, però, no me l’esperava. Va ser un fenomen ‘fan’, tothom s’hi va abocar durant el primer cap de setmana i després el boca-orella ha funcionat molt bé

Sorprèn que un documental en català atregui tant de públic als cinemes.
De documentals en català n’hi ha de molt bons. “Bicicleta-Cullera-Poma”, per exemple (dirigit per Carles Bosch i dedicat a la figura de Pasqual Maragall i la seva lluita contra l’Alzheimer). El nostre tan sols és un documental més, però que toca un tema molt transversal i que interessa a molta gent. Per això ha aconseguit una repercussió tan gran.

Crida molt l’atenció la campanya de micromecenatge que hi ha al darrere. La més exitosa d’Europa, 345.000 euros en 40 dies. Quina valoració en fa?
Vivim un moment polític tan apassionant que tots els mitjans que contribueixen a informar la gent del que passa capten l’atenció d’un públic molt ampli. El dret a decidir ha generat una mobilització enorme, I sense informació no hi ha democràcia. Amb “L’Endemà” jo he contribuït a donar el meu punt de vista sobre el tema, cosa que he pogut fer amb tota la meva llibertat, sense que ningú em condicionés, i amb el suport de moltes persones que m’han fet confiança per poder realitzar la pel•lícula en què creia.

Un punt de vista subjectiu, perquè vostè ja ha dit que en la neutralitat no hi creu.
No és que no hi cregui; és que no existeix. El que sí que existeix és el contrast de la informació des de molts punts de vista. Les dades que donen al documental els màxims experts en cada matèria són consultables i rigoroses, són fets objectius. Però la manera com col•loco la càmera, la decisió de qui entrevistem, i com faig evolucionar la pel•lícula, és producte de la meva subjectivitat.

Quin és, per tant, el seu punt de vista sobre el tema que retrata a “L’endemà”?
Parteixo d’una base molt clara: Catalunya és un subjecte polític que, com a tal, té dret a decidir. Al documental explico com podria ser Catalunya si fos un país independent. És com un llibre blanc, on grans experts apunten com seria la cultura, el medi ambient, l’economia, l’ensenyament o la sanitat d’aquest nou país. Respon a la pregunta que es fa molta gent: si fóssim independents, ens aniria millor? La tesi del film és que sí, indubtablement, perquè pitjor que ara ja no podem estar. Aquest és el meu punt de vista, però ja no és pas res original, està molt estès entre els catalans.

En la presentació del documental, vostè ha afirmat que als catalans ja se’ns ha acabat l’etapa d’estar a la defensiva
Ja n’hi ha prou de defensar-nos, ara hem entrat en un nou moment molt més constructiu. A “L’Endemà” parlem de la construcció d’un nou país, i tractem el tema de la independència de Catalunya com una festa. Per això hi ha molta música, molts espectacles, molts actors. La part més racional, la de la veu dels savis i experts, es complementa amb una part emocional, on es canta, s’actua i es balla.

Entrevistant a tots aquests experts, per què ha arribat a la conclusió que Catalunya seria millor si fos un país independent?
La pel•lícula mostra com hauria de ser el medi ambient, l’economia, la transparència democràtica contra la corrupció, la justícia… elements que no funcionen actualment perquè l’Estat espanyol ens ha anat a la contra, o bé perquè nosaltres tampoc ho hem sabut fer bé. Analitza com ho podríem fer millor, sense el bloqueig permanent de l’Estat espanyol, que mancant-nos de recursos i amb greuges fiscals ens ha impedit construir un país a l’alçada del que els seus ciutadans paguen en impostos i del que tots plegats seríem capaços d’aconseguir.

Especulem sobre una Catalunya independent, però el dia que fem aquesta entrevista, encara no sabem ni com podrem votar. 
Per a mi és tan elemental que podrem votar, i tant anormal que no ens deixi fer-ho, que estic convençuda que ho acabarem fent. Que arribarem fins al límit per poder evidenciar la incapacitat democràtica de l’Estat espanyol. L’obligació dels nostres líders polítics i de la societat civil és seguir empenyent perquè sigui evident a ulls d’Europa i del món que no ens volen deixar votar. L’Estat, en la mesura que segueix dient que no, es va retratant cada cop més. Crec fermament que d’una manera o altra acabarem votant, i ho farem aviat. Perquè el 80% del nostre Parlament ho té claríssim i perquè la societat civil catalana està molt mobilitzada per aconseguir-ho. Per això jo no he volgut parlar en el documental sobre el dret a decidir. Em fa vergonya, i fins i tot angúnia, pensar que no tenim aquest dret. No deixar-nos votar és ridícul, o quelcom molt pitjor, i qüestiona la mateixa democràcia espanyola. A “L’endemà” he volgut anar més enllà.

I com serà el cinema català l’endemà? També millor?
El primer que ens hem de plantejar és que la cultura ha d’ocupar un lloc més destacat en la centralitat política. Avui tenim un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest àmbit, és la xifra més baixa de l’Europa occidental. Com a mínim l’hem de doblar. I com que el cinema és l’eina més poderosa que té un estat per mostrar-se al món i alhora explicar-se a si mateix, calculo que en una Catalunya independent arribaríem al mateix nivell d’ajudes que a països europeus similars. El nostre model a seguir, per tipus de població, nombre d’habitants, geografia i economia, és el dels països nòrdics, els únics que han aguantat la crisi mantenint l’estat del benestar, que és l’invent més gran de la història de la humanitat. Són països que donen molta importància a la cultura, perquè un estat no és ric i després és culte; sinó que és culte i, després, ric.

Estem aconseguint que el nostre cinema expliqui com és Catalunya, més enllà de les nostres fronteres?
En aquests moments el nostre cinema viu una travessa pel desert. L’estat ha aplicat el 21% d’IVA a les sales de cinema, Espanya és la campiona mundial de la pirateria, el ministre Wert ha fet caure totes les lleis que permetien produir pel•lícules, les televisions estan en bancarrota… estem en el moment més difícil, però sempre que es toca fons n’acabes sortint. Amb la independència hem de fer que l’economia del país sigui més productiva, que la democràcia sigui molt més transparent i que les coses es facin tal i com ho volen els habitants de Catalunya. Tot això és imprescindible per viure en un país molt millor, i si ho aconseguim, el nostre cinema també ho serà.