Care Santos (escriptora, guanyadora del Premi Ramon Llull 2014): “Obligant els joves a llegir no anem enlloc, hem de fer que s’enamorin dels llibres”

Care Santos (Mataró, 1970) és una de les escriptores catalanes del moment. Amb gairebé vint anys de trajectòria literària i prop de mig centenars d’obres publicades per a adults, infants i adolescents, el 2014 va ser el seu any. Va aconseguir el prestigiós Premi Ramon Llull per ‘Desig de Xocolata’, la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata. Amb aquesta novel·la es va convertir en la gran triomfadora del Sant Jordi, ja que va ser el títol de ficció en català més venut. I a finals d’any va acabar el rodatge de l’adaptació televisiva d’un altre dels seus títols, ‘Habitacions Tancades’, que TVE estrenarà a la tardor vinent. La mataronina és, a més, una autora juvenil de referència, capaç com ningú d’atrapar els adolescents amb les seves històries. Santos té molt clar quin és el secret per arribar als lectors grans i joves: “la clau està en les connectar a través de les emocions”

Textos: Vern Bueno/AMIC / Fotos: Marc Giner /AMIC

2014, amb el premi Ramon Llull i el seu èxit per Sant Jordi, ha estat el millor any de la seva carrera literària?
No sóc gaire de categoritzar, però sí que he viscut un any molt intens. El Ramon Llull va representar canviar de lliga per mi, vaig pujar sis graons de cop. I tot i que va suposar una gran empenta, ningú preveia que Sant Jordi anés tan bé. No serveix de res guanyar un premi si després a la gent no li agrada el que escrius. Però es va demostrar que sí, que tenia el suport del públic, i això és el que em va fer més feliç.

És la culminació d’una llarga carrera amb una cinquantena de títols publicats.
No vull parlar de culminacions, tinc 44 anys i el que em toca és seguir recorrent camí. L’important en literatura no és culminar un cim, sinó dedicar-t’hi tota la vida. Això és el que vull fer jo, escriure des d’ara i fins al dia que em mori.

I fer-ho com a escriptora professional, que en aquest país no és fàcil. Quins sacrificis calen per viure de l’escriptura?
Sovint em pregunto: què escriuria si no hagués de pagar els rebuts? La resposta no és fàcil, però no crec que fes coses gaire diferents a les que faig. Al cap i a la fi tots els projecte en què m’embarco els prenc amb totes les ganes del món, i les ganes mouen muntanyes. Toco diferents pals, per a adults, infants i joves, m’agrada moure’m, canviar de registres… Com tothom m’haig d’organitzar, planificar com arribar a final de més. Però no em queixo pas, ni m’escau ni em toca, perquè sóc una privilegiada de poder viure del que m’agrada.

Això només s’aconsegueix connectant amb un públic lector molt ampli. Com s’ho fa?
Per a un escriptor és impossible saber per què connecta amb el públic. Sempre que escric un llibre em pregunto si me’l llegiria si no fos meu. Intento seduir-me i emocionar-me a mi mateixa. L’emoció és un concepte clau, i molt difícil de racionalitzar i d’explicar. La lectura té a veure amb això, amb les passions més primigènies. I jo dec tenir la sort d’emocionar-me amb el mateix que una gran quantitat de gent.

Aquesta connexió és especialment estreta amb el lector juvenil.
Em fa molt feliç connectar amb els adolescents, perquè són un públic duríssim, un jutge ferotge que no et llegeix si no li interessa el què li expliques. A més, es troben en l’etapa vital més atrafegada: s’han de situar, trobar a quin puzle encaixen com a peça, començar a abandonar el niu familiar, enamorar-se, forjar amistats duradores… i també estudiar! Intentar endinsar-te en tot aquest panorama amb un llibre teu, que durant una estona ho deixin tot de banda i s’asseguin a llegir-te, no és gens fàcil. L’únic secret per escriure per a gent jove és conèixer-los, estar atent, identificar què necessiten, què els passa, què volen saber, contra què lluiten.

Fa gairebé vint anys del seu primer llibre per a adolescents. En què ha canviat aquest col•lectiu des de llavors?
A les meves primeres novel•les no hi havia Internet ni telèfon mòbil. Te les mires ara i sembla que estiguin escrites en xinès; i malgrat tot se segueixen llegint! La tecnologia, que ha donat des de llavors un salt enorme, no té res de frívol, perquè és un element que potencia la comunicació i la literatura, en el fons, sempre parla de comunicació. Però més enllà d’aquests canvis, les emocions segueixen sent les mateixes avui que fa vint anys o fa dos segles. Tots ens hem preocupat i emocionat sempre amb les mateixes coses; especialment els adolescents, sempre tan hiperestèsics, amb les emocions a flor de pell.

Enganxats tot el dia al mòbil, a Internet i les xarxes socials, no és un miracle que s’asseguin a llegir un llibre?
I tant que ho és, però jo diria que a qualsevol edat. Avui el món ens empeny a estar sempre connectats, a córrer tot el dia, però hauríem de limitar aquesta velocitat en què vivim permanentment, perquè no té res a veure amb nosaltres. Necessitem actes lents, moments de quietud, de tranquil•litat i de silenci. La lectura és un d’ells. Molts joves s’hi aficionen després que un adult els hagi fet veure els beneficis que té asseure’s i estar amb un mateix, i fer quelcom que no sigui córrer, fer remor o canviar de canal sense assabentar-te de res.

La clau per tant és motivar-los a llegir, però com ho aconseguim?
No diré que sigui fàcil. Afortunadament tenim molts mestres que s’hi barallen i ho aconsegueixen des de les aules. Sort en tenim, especialment per a aquells infants que ho tenen impossible per enganxar-s’hi a casa. Sovint em trobo amb pares que intenten forçar els seus fills a llegir una estona diària i no se’n surten, perquè obligant-los no anem enlloc. Hem de canviar els verbs: no els hem d’obligar, els ho hem d’encomanar. No hem “d’introduir” els infants en la lectura, hem de fer que s’enamorin dels llibres, que s’entusiasmin amb ells.

Una altra manera que tindrà d’arribar a més públics serà a través de la televisió, amb l’adaptació que TVE prepara de la seva novel•la ‘Habitacions tancades’.
Serà una minisèrie de tres hores que s’estrenarà a la tardor i que després també es podrà veure a TV3. El director és Lluís Maria Güell i el guió és de Pere Riera, un dramaturg que ha firmat obres com ‘Barcelona’, així que estic en molt bones mans. No compleixo pas amb el mite de l’escriptor enfadat amb l’adaptació cinematogràfica d’una obra seva. He pogut supervisar tots els guions i m’han encantat, perquè l’esperit de la meva novel•la hi és present en tot moment. Però el més emocionant ha estat assistir als rodatges, amb actors com Álex García i Adriana Ugarte, i veure com personatges que tan sols eren dins del meu cap prenien vida davant meu.

I què està preparant ara per als seus lectors?
La propera novel·la resseguirà fantasmes familiars. Tirant del fil he acabat descobrint la història del meu rebesavi, nascut a Olot i que va arribar a Mataró després de la crisi industrial de la seva ciutat natal, per muntar-hi una fàbrica de tints. La seva història no és només la de la meva família, sinó la de tota una ciutat i un poble, i pot resumir perfectament la dels segles XVIII i XIX a Catalunya. És el primer cop que escric sobre els meus avantpassats, tot i que al final sempre parlo del mateix, de la necessitat de perseguir la nostra història i de la impossibilitat d’aconseguir-ho per la fragilitat de la memòria. Es tracta de parents molt propers, però en realitat no en sé res d’ells i me’ls he d’imaginar de cap a peus, així que no és gaire diferent que escriure sobre personatges de ficció.