Arriba als cinemes la versió cinematogràfica del musical “Into the Woods” del tàndem conformat per James Lapine i Stephen Sonheim. El responsable d’aquesta adaptació per a la gran pantalla ha estat el cineasta nord-americà Rob Marshall, el qual repeteix en l’experiència de dirigir films musicals com en la premiada “Chicago”
Per Joan Millaret i Valls / AMIC
Tot i tractar-se d’un referent del teatre musical actual, estrenat a casa nostra sota el títol “Boscos endins” (2007) de la mà de la companyia Dagoll Dagom, les composicions de Sondheim i el llibret de Lapine –qui participa en el guió de la pel·lícula- no han estat nominades a l’Oscar a la millor banda sonora..
La pel·lícula, inspirada en el món màgic dels contes dels germans Grimm, sí ha estat nominada als Oscar en la categoria de millor vestuari, millor disseny de producció i millor actriu secundària per Meryl Streep. La veterana i multioscaritzada actriu nord-americana obté ara una nova candidatura gràcies al seu paper de bruixa dolenta que pretén recuperar la seva bellesa perduda a canvi de prometre un fill a la parella estèril formada per un forner (James Corden) i la seva dona (Emily Blunt).
La missió de la parella serà aconseguir quatre ingredients bàsics que hauran d’extreure de quatre relats populars dels germans Grimm com són el de la grassoneta Caputxeta Vermella (Lilla Crawford) i l’assetjador llop (Johnny Depp); la Ventafocs (Anna Kendrik) amb les tres males pècores de les germanes i un príncep fatxenda i presumit; la mongetera màgica de Jan (Daniel Huttlestone) que provoca el descens del gegant a la terra i la bella Rapúnzel (MacKenzie Mauzy) de llarga cabellera retinguda a la seva torre per la bruixa.
La pel·lícula es ressent d’un cert atropellament en el desenvolupament de les cincs històries explicades, que funcionen com històries creuades, deixant força buits i llacunes que l’espectador ha d’omplir a partir de les faules ja conegudes. A destacar la ironia i l’humor que banya un film desenfadat i divertit que serveix per posar una mica de distanciament i autocrítica als valors transmesos en aquestes històries primordials. I no es pot oblidar l’encant de les lletres i les composicions originals que fan que Meryl Streep torni a refilar com, per exemple, a “Mamma mia!” (2008, Phyllida LLoyd)