Resulta alarmant com un gènere tan noble com la ciència-ficció i el fantàstic es pugui degradar tant amb “El destino de Júpiter” fins a caure en la simple, buida i vanitosa parafernàlia celebrativa de l’horterada i el kitsch. La darrera proposta dels germans Wachowski no és altra cosa que una inacabable i incessant desfilada de disfresses en la tradició de les fastuoses rues de carnaval
Una carnestoltada de campionat que canvia les carrosses guarnides per vehicles especials y planetes d’aparador en un univers més ple de forats que no de certeses i on els efectes digitals es cruspeixen la narració fins a no deixar-ne ni els ossos. Un blockbuster formatejat als temps moderns i adreçat bàsicament a un públic adolescent cada cop més format en la papilla, el batut i el compostatge literari i cinematogràfic.
La pel·lícula és un autèntic galimaties que, enlloc d’enganxar i atreure l’atenció de l’espectador bocabadat, produeix l’efecte invers, és a dir, repel·leix i avorreix per culpa de l’amuntegament desbocat de fets de tota índole, amb batalles i persecucions interminables.
En aquesta ostentació del pur artifici, del vistós embolcall, on val més el farciment que el gall, trobem herois híbrids surfistes, àngels caiguts sense ploma, una ventafocs Júpiter ( Milas Kunis) convertida en abella reina i peça noble d’una cadena genètica monàrquica, mons paral·lels deutors del disseny arquitectònic de Frank Gehry, planetes burocratitzats marca “Brasil” de Terry Gilliam o déus megalòmans barallats d’egos inflats.
Atordit encara per aquest galàctic despropòsit majúscul tan sols puc constatar la meva absoluta incapacitat i inoperància per intentar comentar aquest sumptuós desgavell. Em sap greu si puc decebre a algú, però haig de reconèixer modestament les meves limitacions. Jo no puc fer-hi més. Ni amb l’ajuda de un telescopi hi veuria gaire cosa més.