David Cronenberg porta a terme una paròdia salvatge i demolidora sobre el món del cinema a Los Angeles amb “Maps to the stars”
Per Joan Millaret / AMIC
La pel·lícula comença enganyosament amb l’aire distès d’una comèdia cinèfila conformada per bromes còmplices sobre noms coneguts del cinema i la televisió, cites i picades d’ullet sobre celebritats i famosos.
L’humor sarcàstic i corrosiu del que fa gala Cronenberg té un costat amagat i inquietant gràcies a diferents personatges com un astre infantil convertit en estrella mediàtica intractable e intocable, que pensa i es comporta com un adult. També una famosa actriu en retirada, Havana Segrand (Julianne Moore), que lluita amb les urpes per un paper on podrà interpretar a la seva pròpia mare, i que cau en l’histrionisme i el patetisme més absolut sotmetent-se a teràpies absurdes i estúpides a càrrec del seu coach personal, Dr. Stafford Weiss (John Cusack).
Sota aquest bany de ironia càustica que ens arrenca les rialles fàcils batega alguna cosa malaltissa, tortuosa. El film deixa la comèdia satírica, sense abandonar del tot un dissolvent humor negre, per enfosquir-se progressivament en un relat esquizoide, retorçat, al·lucinat. Això s’intueix d’entrada amb l’arribada d’una jove amb el rostre mig desfigurat i cicatrius de cremades, Agatha Weiss (Mia Wasikowska), que vol introduir-se en el món de les admirades patums cinematogràfiques.
La seva intromissió servirà per trastocar i destruir l’ordre establert en una família que ha construït el seu lucratiu imperi sobre els rendiments que donen la fama i la popularitat. Es revelaran secrets inconfessables, tindrem aparicions i visons fantasmagòriques mentre sorgeixen trastorns i traumes del passat.
Prou ingredients que ens porten al territori tèrbol i fosc de Lynch fins al punt que el relat sembla endinsar-se en la pèrdua definitiva de sentit. Però ja ens hem situat sense frens en el descens d’una pendent que ens condueix a la follia col·lectiva fruit dels deliris tòxics de la fàbrica de somnis de Hollywood.