ENTREVISTA A AMADEU ALTAFAJ, Representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea: “Europa està perplexa davant del rebuig frontal al diàleg de l’Estat espanyol”

Amadeu Altafaj (Barcelona, 1968) és des del gener passat el representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea i alhora delegat del govern català a Brussel·les. Periodista de formació, Altafaj va iniciar la seva trajectòria a la capital belga com a corresponsal, però ben aviat va començar a fer carrera dins de les institucions europees. Com a membre de l’equip del president Jose Manuel Durâo Barroso, va ser el portaveu de la Comissió Europea en plena crisi de l’euro i del rescat de Grècia. També va ser el cap de gabinet d’Olli Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris. Amb tot aquest bagatge, Altafaj és avui l’home clau de la Generalitat per intentar que Brussel·les vegi amb bons ulls el procés sobiranista i acabi intercedint a favor del govern català

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC

Després de vint anys de trajectòria a les institucions europees, què l’anima a assumir aquest nou paper?
Tornar a casa, tot i que essencialment segueixo a Brussel·les, i poder treballar pel meu país en un moment decisiu de la seva història. M’hi anima veure que patim moltes mancances i que hi puc contribuir a posar remei des de la meva experiència europea, i també poder explicar el que passa a Catalunya a tots els interlocutors amb qui he conviscut durant aquestes dècades.

Quines són aquestes mancances?
Al nostre país li cal explicar-se millor a l’exterior, ja que no sempre se’ns presenta de forma acurada. Cal fer entendre que als catalans se’ns presenta la necessitat vital de decidir el nostre futur polític, sense que això es percebi com un trencament ni com un reflex excloent i egoista. Al contrari, hem de fer veure que el procés està alineat amb els valors que són la base del projecte europeu. Perquè Europa és la nostra família política natural.

La Generalitat, amb Catalunya patint els estralls de la crisi, no té altres prioritats abans que la seva acció exterior?
Al contrari, precisament la crisi és un dels elements que justifiquen que el govern tingui una delegació a Brussel·les i a altres punts del món. L’acció exterior de la Generalitat es tradueix en benestar per al conjunt dels ciutadans, dóna suport a les empreses en la seva internacionalització, atreu inversions i finançament europeu. Només una dada: l’any passat Catalunya va captar el 3 per cent dels fons europeus de recerca i innovació quan en termes de població només representem l’1,4 per cent. Darrere de tot això hi ha una feina molt potent de la Generalitat per tenir presència i influència a Europa.

Ja abans del nomenament, vostè ha fet un gir sobiranista important.
Jo no em posiciono individualment, sinó com a representat a la Unió Europea d’un govern democràtic que vol impulsar un procés que permeti als seus ciutadans decidir el seu futur polític. I això és el primer que explico als meus interlocutors, que una gran part dels catalans volen canviar les coses, que no accepten l’actual status quo perquè els resulta molt lesiu pels seus interessos en àmbits com la llengua, el sistema educatiu, les estructures socials o els nivells de benestar.

Té sentit voler crear un nou país en el sí d’Europa en ple segle XXI?
Europa, tal i com ens demostra la seva història, és una construcció basada en la unió des de la diversitat, no pas en l’homogeneïtzació dels seus pobles. Ens unim per ser més forts a escala global però preservem la nostra diversitat perquè és una riquesa intrínseca. Als ministres de la Unió Europea els demanem que mirin al seu voltant, amb representants de molts estats membres que fa vint o 25 anys ni existien: letons, lituans, txecs i eslovacs, l’Alemanya reunificada… Europa ha estat una construcció dinàmica en el temps, i la Unió ha contribuït a que fos pacífica i ordenada. Davant de tot això, el nostre encaix és obvi.

Descarta, per tant, una Catalunya independent fora de la Unió Europea?
A Catalunya sempre hem estat europeistes, i el nostre futur polític el veiem més que mai en clau europea. Només així es pot fer front a reptes com l’accés a fonts d’energia, les regles del comerç internacional o la lluita contra el canvi climàtic. Però fixi’s que parlo d’Europa com a ideal, no de les seves institucions, de les quals tampoc ens agrada pas tot.

Una de les coses que menys els deu agradar és que la Unió Europea és encara un club privat d’Estats on països com Espanya poden vetar tot allò que no els interessa.
És cert que els estats són determinants en la presa de decisions, i la solidaritat de facto entre ells existeix, però la Unió Europea també és una unió de ciutadans, i 7,5 milions d’ells som catalans, amb drets i deures adquirits. Sense un estat que defensi els nostres interessos, ens hem d’esforçar més per fer-nos sentir i ser influents.

Però de moment encara no hem aconseguit que a Brussel·les se’ns defineixi com quelcom més que un problema intern espanyol.
La Comissió Europea, per una qüestió jurídica, no pot interferir en un tema com aquest si no hi ha una demanda explícita de qualsevol dels estats membres. Això fins ara no ha succeït. Però a Europa estan sorpresos i perplexos, els costa entendre a un problema eminentment polític com el nostre no s’hi hagi trobat una sortida basada en el diàleg. Al contrari, el govern espanyol ha fagocitat la via judicial, els atacs verbals i l’ús de la premsa contra el procés.

Però aquesta perplexitat no s’ha traduït en mesures de pressió per part de les institucions europees per fomentar aquest diàleg. Com pretenen aconseguir-les?
No hi ha mesures de pressió però estic convençut que el missatge que els enviem els ha arribat. Les institucions fa anys que estan preocupades, que entenen que això no és cap soufflé efímer provocat exclusivament per la crisi econòmica i que hi ha molts altres factors darrere el procés sobiranista.

Però llavors, quina és l’estratègia de la diplomàcia catalana perquè les institucions comencin a intercedir en favor del procés?
L’estratègia passa per fer un esforç encara més gran per explicar-nos a l’exterior, a Brussel·les i a arreu del món. Hem de reiterar que el que demana Catalunya no és essencialment diferent als principis i valors que van inspirar la construcció d’Europa. Que no plantegem cap ruptura abrupta ni volem ser una font d’inestabilitat a casa nostra ni traslladar-la a l’exterior, sinó que volem que succeeixi de la forma més oberta i democràtica possible.

Insisteix en què cal que ens expliquem millor. Quines percepcions sobre Catalunya són les que cal canviar?
El més important és que s’entengui el cas català pels seus propis mèrits, i que no se’ns posi a la cistella del que passa a altres latituds com ara Ucraïna o els Balcans. Que el nostre no és un procés basat en l’exclusió de sectors de la població, sinó en una actitud cívica que parteix de la societat civil i que és molt transversal, ja que inclou partits d’esquerres i de dretes, professionals lliberals, obrers, empresaris, acadèmics, intel·lectuals, etcètera.

L’Estat espanyol intenta, amb els seus missatges, que Europa ens “balcanitzi”?
És possible, però aquesta versió no es correspon amb els fets. A la Unió Europea ja no s’hi poden explicar sopars de duro. El dia a dia demostra que no estem en la lògica que alguns intenten vendre a l’exterior, haig de dir que sense gaire èxit.

Quins poden ser els millors aliats de Catalunya a l’exterior?
El principal hauria de ser el sentit comú. Un escenari de tensió o fins i tot de trencament  abrupte faria que catalans, espanyols i europeus hi sortissin perdent. Amb referents com l’escocès o el quebequès demostrem que el que plantegem no és una aventura esbojarrada, sinó que es pot dur a terme i fer-ho de manera positiva.

El cas escocès, amb el diàleg fluid entre Londres i Edimburg, ha acabat d’obrir els ulls a Europa?
Sens dubte. S’han donat dos processos en paral·lel, l’escocès i el català. En el primer va prevaldre el diàleg polític, les dues parts es van posar d’acord en donar una sortida constructiva a un possible sí al referèndum, inclòs un full de ruta per afavorir que Escòcia pogués continuar a la Unió Europea. Es tracta d’un exemple virtuós, en línia amb els valors europeus, que es contraposa al desert polític de l’Estat espanyol respecte a Catalunya, al rebuig frontal a qualsevol diàleg polític.

Creu que Europa està disposada a percebre les eleccions catalanes del 27 de setembre com a plebiscitàries?
Intentarem que sigui així, però també dependrà molt de com els partits catalans afrontin el 27-S en termes de claredat de programes electorals i de passos a seguir a l’endemà. Si ho fem entre tots de manera entenedora ho podran entendre com a plebiscit. També si els deixem clar que hem arribat a aquesta situació perquè l’Estat espanyol ens ha impedit sistemàticament qualsevol mena de consulta o referèndum.