Collserola s’aproxima a l’ecologia acústica, que remarca la importància del so com un dels principals descriptors del paisatge

El so és un element bàsic en els ecosistemes, tant pel que fa al seu vessant ecològic -no oblidem que la comunicació sonora té una gran importància en la major part de grups faunístics, especialment en els processos lligats a la reproducció- com en els aspectes relacionats amb la contaminació acústica, el que coneixem com a soroll i que està directament vinculat a la presència humana.

Fins ara, en el Parc Natural de la Serra de Collserola s’havia parat esment a aquests aspectes de contaminació acústica amb una primera aproximació al mapa sonor del parc, però encara no s’havia iniciat cap programa enfocat, pròpiament, al que s’anomena bioacústica.

Des de l’Estació Biològica del Parc de Collserola, s’ha iniciat un ambiciós projecte, mitjançant la utilització de gravadores contínues, amb l’objectiu d’obtenir noves dades que han de permetre un millor coneixement i gestió d’aquest espai natural fortament pressionat.

Les principals línies de treball que es plantegen en aquest projecte són:

· Conèixer els patrons d’activitat reproductora en els ocells rapinyaires nidificants, de manera gens invasiva. Aquesta primavera s’han començat a registrar les vocalitzacions al voltant d’un niu d’astor (Accipiter gentilis) i s’està treballant en la detecció dels seus crits mitjançant unsoftware específic.

· Dur a terme campanyes d’enregistrament i detecció d’espècies elusives, bàsicament nocturnes: amfibis, carnívors, etc.

· Establir els nivells de background (soroll) en diferents indrets del parc i els seus efectes en la comunicació sonora de la fauna.

· Dur a terme gravacions del paisatge sonor, especialment els Down Chorus dels ocells i valorar les opcions de caracteritzar la biodiversitat mitjançant el so.

· Iniciar els dispositius per tal d’avaluar possibles competències entre espècies en casos de similituds dels paràmetres bioacústics de les seves emissions sonores. Aquest seria el cas de la possible competència sonora entre el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

Cal remarcar, per una banda, l’absoluta novetat de totes aquestes aproximacions pel seu caràcter pioner, i, per  una altra, que l’objectiu és treballar en aquest àmbit en un projecte que tingui continuïtat en el temps, un autèntic repte que suposarà una gran dedicació: no només un intens treball de camp i moltes hores d’escolta, sinó també un important esforç per tal de conèixer i experimentar amb els diferents programes informàtics que s’estan començant a desenvolupar en diferents institucions de recerca.

L’ecologia acústica o també ecologia dels paisatges sonors, Soundscape Ecology, és una disciplina científica força recent. De fet, la mateixa denominació està encara en una efervescent etapa de discussió. Tot i que els científics hi inclouen aproximacions ben diferenciades, en el nostre cas, es planteja com una aproximació a l’ecologia del paisatge i de les biofonies, en relació amb les antropofonies, és a dir, el so de la natura envers els sons generats per les activitats humanes, el que coneixem com a soroll.

En els darrers anys, s’ha avançat molt en la documentació de les emissions sonores de la fauna: les vocalitzacions, siguin cants, veus de contacte o crits d’alarma, i també en la importància del seu paper en l’àmbit de la comunicació intraespecífica o interespecífica. Darrerament, però, es comença a treballar en l’estudi del paisatge sonor, de manera integrada i considerada com una important font d’informació per tal de conèixer l’estat dels ecosistemes i les seves variacions temporals. L’aparició de les gravadores contínues, tot i la gran complexitat a l’hora de recopilar i analitzar el gran volum d’informació, permet abordar nous aspectes de gran interès tant pel que fa a vessants científics com de caire més naturalístic.

La idea bàsica és remarcar la importància del so com un dels principals descriptors del paisatge. Aquest fet tan obvi no ha pogut ser estudiat, parametritzat, fins que no han aparegut recursos tecnològics adients.

Font: L’Informatiu dels Parcs