Enèsima versió cinematogràfica que aporta ben poca cosa a les múltiples variacions sorgides del mite clàssic del fantàstic i el terror que ha estat i és el “Frankenstein” de Mary Shelley
Per Joan Millaret Valls / AMIC
Pel títol podríem inferir que, como en d’altres ocasions, el film es centrarà en la figura del visionari Victor Frankenstein, que desafia les lleis i a Déu per donar vida a la carn morta amb la creació d’una criatura apedaçada, un monstre; però ben aviat descobrim que el títol no fa justícia al protagonisme compartit que proposa el film.
En un principi el canvi de perspectiva recau en un ésser deforma, geperut, un pallasso apallissat, Igor (Daniel Radclife), enamorat secretament de la bella trapezista, Lorelei (Jessica Brown Findlay). Aleshores el film s’endinsa en la drecera frankensteniana amb l’aparició de Victor Frankenstein (James McAvoy) que allibera al Igor per convertir-lo en el seu ajudant gràcies als prodigiosos coneixements sobre anatomia humana que ha assolit fruit d’hores d’observació enmig de la immundícia d’un circ ambulant.
Quan els dos personatges es troben comença aleshores la història coneguda de sempre, amb els corresponents intents per crear vida artificial a partir de cadàvers comptant amb els avenços en l’energia elèctrica, encara que la trama accepta de nou noves derivades. Entre aquestes idees aportades, sense massa convenciment cal aclarir, s’hi afegeix una trama policial amb un inspector, Turpin (Andrew Scott), trasbalsat per la desaparició de la seva dona.
Malauradament les noves proposicions s’esgoten en sí mateixes, igual que tot el dramatisme i els problemes ètics o morals que atresora una història tan poderosa i eterna com la del científic Victor Frankenstein i la seva desventurada criatura. Tot quedarà finalment reduït a simple paper mullat. L’espectador resta pràcticament rostit entre tantes descàrregues d’alt voltatge i els responsables d’aquesta fallida operació quasi electrocutats.