Al PSC hi ha un doble debat de fons des de fa temps. El primer: com es recupera l’espai polític perdut després de l’escissió dels crítics durant el mandat de Pere Navarro?. El segon: com es recupera l’hegemonia de l’esquerra després de la crisi de legitimitat que va suposar el 15M?
Comencem pel segon. Un dels imaginaris fundacionals del 15M fou la imatge d’un partit socialista a imatge i semblança del PP. Abans, el partit socialista era percebut per la societat Catalana com un partit progressista i transformador (no entro a valorar si ho era o no). El Maragallisme no fou sinó el màxim exponent d’aquesta visió, fent del partit un espai hegemònic (no només en termes quantitatius, sinó també en termes gramscians)
El 15M és una esmena a la totalitat als partits tradicionals que no accepta matissos. Bona part del socialisme va veure aquell moviment com una crítica massa directa i injusta, en tant que els dirigents socialistes es veien a sí mateixos com els constructors d’un teixit de serveis de qualitat, tant a Catalunya com a Espanya. Van veure el 15M com una onada passatgera i en cap cas es van sentir interpel·lats per les noves demandes socials aparegudes.
Una segona crisi s’apropava al partit, aquesta de més ombrívola i profunda. La qüestió catalana. El Comité federal va dir “no” al referèndum i els crítics van decidir marxar. Amb ells va marxar bona part del capital polític que havia ostentat el partit, els casos més flamants foren l’adéu d’exconsellers com Marina Geli, Montserrat Tura, Ferran Mascarell, Ernest Maragall o Joaquim Nadal, entre d’altres.
Com a resultat d’aquestes dues crisis el PSC passaria de 42 diputats el 2006 (26’8% de l’electorat) a 28 diputats el 2012 (18,32); 20 diputats el 2014 (14,4%) i 16 diputats el 2015 (12,72%). Aquesta crisi seria més profunda a les afores de la zona metropolitana. Per exemple, el PSC va ser la força més votada a les municipals de Girona l’any 2007, obtenint 8 regidors. Es passarien a 7 regidors el 2011 i a 4 representants el 2015. És el que el propi Iceta anomenava durant aqueses últimes primàries “El PSC com a partit metropolità”.
En aquest context, arriben les primàries al PSC. Núria Parlon ha mostrat un to reivindicatiu i directe. Potser, la seva aposta més trencadora ha sigut “no tenir por a assemblar-se a Podem”. Parlon ha reivindicat el feminisme i l’ecologisme, però ha posat especial émfasi en la importància de les lluites sindicals i les lluites fora de les institucions.
Aquesta concepció ha connectat molt bé amb una bona part del Partit socialista nostàlgica dels temps en què el PSC era hegemònic en el camp progressista. És un sector que encara recorda grans movilitzacions sindicals, consells escolars a vessar i un teixit associatiu més o menys afí que legitimava una sèrie de demandes (que ara es considerarien de mínims) al llarg dels anys 80 i 90.
Iceta, en canvi, no tenia gaire nou a oferir. Això sí, pocs poden discutir la visió privilegiada que el líder socialista té de la política. És raonable pensar que Iceta és conscient del que va suposar la escissió dels crítics pel partit. D’aquí que ara es negui a trencar amb el PSOE, fet que podria provocar una altra trencadissa interna, qui sap si aquest cop definitiva.
Les primàries al PSC s’han mogut en aquests termes. Un candidat (Iceta) incapaç de sumar nous sectors de la societat catalana però capaç de culminar l’estabilització d’un partit que ha patit com el que més. I una candidata, Núria Parlon, amb voluntat de solucionar un dels dos problemes estructurals del partit (la deslegitimació sorgida del 15M).
La militància socialista ha avalat mantenir estable el partit. Ha evitat els riscos que hagués suposat una candidata disposada a pactar amb Podem i a desvingular part dels llaços que arrelen el PSC amb el PSOE. Tanmateix, el Partit socialista ha deixat escapar un tren que potser no tornarà a passar. La capacitat de disputar l’hegemonia política Catalana.
Guillem Amatller, periodista i col.laborador d’elBaix.cat