El thriller policíac “Que Dios nos perdone” de Rodrigo Sorogoyen gira al voltant de la brutal successió de crims de iaies que sacseja Madrid i que hauran de resoldre un parell de policies de la brigada d’homicides
Per Joan Millaret / AMIC
Aquest thriller es conforma així a partir de la modalitat narrativa de la parella de policies antagònics condemnats a treballar en equip. Recordem que es tracta d’un patró de procedència nord-americana, trasplantat ara al medi hispà, amb les inevitables friccions entre ambdós detectius i, també, l’esperit de camaraderia inalterable.
D’una banda, l’inspector Alfaro (Roberto Álamo) representa l’estereotip de policia agressiu i impulsiu, fornit i musculat, el típic paio dur, però amb l’afegit patri d’uns atributs associats al mascle ibèric, como el to xulesc, baladrer i masclista, encara que també amaga una ànima sensible.
I en l’altre costat del tàndem trobem, per contrast, l’inspector Velarde (Antonio de la Torre), un individu poruc, introspectiu, callat, poca cosa i que, a sobre, quequeja. Trets físics i de caràcter que el fan aparentar la part feble de la parella, però en l’ànima del thriller, res és el que sembla.
Un cop presentada aquesta atípica parella de policies, la trama s’endinsa en la investigació d’una sèrie de crims de dones grans, constatant després que han estat violades. La recerca i cacera d’un esmunyedís assassí de iaies ens trasllada el públic català, inevitablement, a l’esplèndida sèrie de TV3 “Nit i Dia” dirigida per Manuel Huerga, amb una temàtica estranyament anàloga i compartint moltes semblances.
El film de Sorogoyen sobresurt per la seva manca d’artificiositat gràcies tant a les localitzacions naturalistes dels pisos d’un Madrid cèntric com a una realització poc subtil i desmanegada. I la textura matèrica de les seves imatges, que exsuden fisicitat, acompanyades d’un to de realització aspre i sec, també l’acaben afavorint.
En la seva contra caldria remarcar els abusos de tòpics i que, en ocasions, es perd la concentració i la densitat amb algunes fugues i alguns buits. I que després tampoc entenem la seva ambientació durant una visita papal a la capital de l’Estat, quests fets històrics no prenen cap rellevància en el decurs de la història i, al capdavall, tan sols resten com a decorat de fons, plenament deslligats de la trama. Però, repetim, preval la fermesa i la duresa del conjunt.