A Occident, s’ha trencat un imaginari col·lectiu basat en el progrés permanent i en les millores de les condicions materials respecte la generació de treballadors anterior. Els estudis com a ascensor social i l’estabilitat laboral han desaparegut i, per tant, han deixat de funcionar com el pegament que unia la voluntat popular i la voluntat dels representants polítics.
A Espanya, els governs socialdemòcrates i conservadors s’han alternat el poder de manera rotativa, amb dos o tres eixos compartits: l’estabilitat pressupostària (per tant, retallades en alguns moments), la consolidació del règim polític del 78 i una relativa europeïtzació –lenta, parcial i discontinua- de l’Estat.
Però mentre aquests canvis es produïen, una segona onada de transformacions s’estava produint. Són els canvis sorgits de la Postmodernitat. És a dir, aquells canvis produïts pel cansament de les velles doctrines. Inclogui’s aquí el comunisme, el liberalisme econòmic o qualsevol ideologia que impliqui una orientació precisa i concreta en termes de polítiques públiques.
Per tant, guanyarà pes l’atracció del discurs, la participació popular, la caricatura de les elits polítiques, econòmiques i culturals i el rebuig a qualsevol forma d’elitisme. Aquest model es començarà a imposar a partir del 2009 a Europa, potser abans, amb la Irrupció d’un personatge clau: Beppe Grillo, i agafarà diferents formes en funció del País, el seu context i les seves problemàtiques.
El populisme és una ideologia (Sí, una ideologia) tot i que presenta unes característiques molt particulars. La més sorprenent és que és una ideologia que no implica unes determinades polítiques públiques o unes altres. És a dir, es pot defensar la redistribució de la riquesa, l’expropiació de bancs, el feminisme i la condemna al racisme i ser populista (per exemple, Íñigo Errejón) i es pot defensar tot el contrari i ser-ho també.
El més atractiu d’aquesta ideologia (i de la postmodernitat) és l’augment exponencial de la participació ciutadana en qüestions públiques. Havia passat abans que l’elecció d’un president estigués en mans d’una assemblea (la de la CUP) amb el vot directe de més de 2.000 persones? Hi havien hagut iniciatives populars amb més d’un milió de signatures que obliguessin el Parlament a debatre lleis que la càmera no volia aprovar? (Com la dació en pagament de la PAH)
En un moment en què la globalització havia portat aspectes positius (un cert multiculturalisme) però també havia amenaçat els sectors més desafavorits pel procés global, el populisme ha permès posar sobre la taula una relació desigual entre els beneficiats per la globalització i els perjudicats. L’austeritat no és sinó la part més fosca d’un procés global articulat per Estats neoliberals, per tant, l’oposició del populisme a un determinat tipus de globalització és, també, l’oposició al neoliberalisme. Dit en altres paraules, és la recuperació de la sobirania popular.
Podem i l’Independentisme Català són una mostra d’aquest fenomen del Segle XXI. Però exemples menys honrosos i de perfil reaccionari, com Trump i Le Pen, també. Per tant, no es poden donar per bones totes les experiències populistes. Caldrà estar atents i atentes i discernir, en cada moment, el gra de la palla.
Guillem Ametller, periodista col.laborador d’elBaix.cat i veí de Sant Joan Despí