Jim Jarmusch, paladí del cinema independent nord-americà, arriba a les nostres cartelleres per partida doble. D’una banda, estrena el seu biopic sobre el llegendari grup de rock dels setanta Stooges, “Gimme Danger”, i de l’altre, una deliciosa i encisadora miniatura cinematogràfica anomenada “Paterson”, de la que en parlarem tot seguit. La seva trama gira al voltant d’un conductor de bus de nom Paterson (Adam Driver), que dóna títol al film, però aquest títol té un valor doble ja que respon també al nom de la ciutat on viu i treballa el protagonista, Paterson, New Jersey. Paterson, l’home tranquil de Paterson, conviu feliçment amb Laura (Golshifteh Farahani), una dona llunàtica i carregada de manies i dèries
Per Joan Millaret / AMIC
Paterson mena una vida rutinària, treballant tot el dia, i aprofitant el temps lliure per escriure poesia, sobretot sobre capses de llumins, en una ciutat de poetes com Allan Ginsberg o William Carlos Williams, o prendre’s cada dia rigorosament una cervesa en el bar de la cantonada. Sembla un personatge gris i tristoi, però alhora resulta absolutament commovedor per la seva bonhomia i afabilitat, o pel seu tarannà inusualment comprensiu i atent envers una dona massa propensa a les extravagàncies i rampells estrambòtics. El seu somriure franc o la rialla oberta que llueix quan segueix les converses dels passatgers del seu autobús, o dels seus amics i coneguts al bar o a casa seva, avantsala de l’horror, el fa, senzillament, un personatge adorable i meravellós.
Al costat de Paterson trobem la seva companya carregada de punyetes, però sempre desbordant i entusiasta, sincerament carinyosa, plenament il·lusa i ingènua. Entre els seus hàbits, o rampells, destaca pintar les cortines de casa seva amb formes geomètriques i en blanc i negre, o desenvolupar la seva passió culinària per la reposteria amb pastissos o galetes decorats amb el mateix motiu geomètric de les cortines, somniant obrir el seu propi negoci.
La pel·lícula està explicada en forma de dietari, reiniciant-se aquest durant vuit dies consecutius. El moment inaugural del dia repetit successivament és una preciosa escena corresponent al dolç i romàntic despertar d’ambdós al llit. Moments transaccionals, entre la vigília i el somni, absolutament radiants, quasi impossibles, irreals, com una sublimació de l’amor en parella. Moments embellits i màgics potser en sintonia amb el bon caràcter de Paterson, inassequible al desencís, incapaç d’enfadar-se, donant mostres d’un amor incombustible.
Però alguna cosa no acaba de funcionar en aquesta oda a la simplicitat i tot desprèn una sensació torbadora i inquietant, malgrat aquesta pàtina d’alegria i joia convivencial. La pulsió de Laura esdevé obsessiva, malaltissa, com el caprici afegit d’esdevenir cantant country amb una guitarra, com no, arlequinada. O com la figura del simpàtic gos de la parella, investit progressivament d’un caràcter malèvol, pèrfid, que gruny gelós quan la dona besa a Paterson, o quan fa la guitza diàriament a Paterson, com després es comprova en un gag divertidíssim, arribant fins i tot a destruir el seu tresor íntim, el seu quadern de poemes.
Aquesta atmosfera enrarida es nodreix d’elements parafantàstics com l’aparició repetida de germans bessons de diferents edats, i que podria respondre a un dels somnis feliços d’ella sobre el desig de tenir fills bessons; o la reciprocitat fisonòmica i, potser alguna cosa més, que s’estableix entre ella i la dona guepard del clàssic film fantàstic i de terror en blanc i negre “La isla de las almas perdidas” que la parella va a veure al cinema.
En aquesta celebració de la gent senzilla, de reivindicació de les coses petites, el retrat de la quotidianitat de Laura i Paterson es veu travessat per un enigma inescrutable, hi batega una sensació de film misteriós i de sentit completament elusiu, inabastable del tot. Un film tan rar i atípic com dotat d’un caràcter hipnòtic, fascinant, magnètic, que arrossega i subsumeix a l’espectador en una atmosfera de desconcert absolut. Un espectador embruixat per unes imatges extraordinàriament gràcils, flotants o etèries, plenament entregat a l’encís d’aquesta comèdia trista, d’aquest melodrama divertit. I un espectador commogut també pel romanticisme tan babau com desarmant i corprenedor que es professen aquesta estranya parella.