Ni websèrie. Ni steampunk. Ni Juan Carlos Saloz. La majoria de nosaltres podríem no estar familiaritzats amb cap d’aquests elements i no passaria absolutament res.
Però vet aquí que la websèrie és el producte revelació a nivell audiovisual dels últims temps. Vídeos de 15 minuts màxim, compartits a Youtube o Vimeo i amb una trama senzilla. Fins i tot estrelles televisives s’han adequat al format – vegi’s Roger Coma o Borja Pérez.
Que el steampunk és una corrent de ciència ficció, en la que predomina la representació de l’era Victoriana, i en la que els invents futuristes i la tecnologia imaginativa juguen un rol central.
I que el Juan Carlos Saloz és un noi de 22 anys de Sant Andreu de la Barca que, sempre inquiet per les arts escèniques, va fer el salt a codirigir la seva pròpia sèrie. A cost zero. Ningú paga per veure-la. Ningú cobra per fer-la.
Amb les presentacions cordials fetes. Només queda recordar que la seva creació, aquest El Corazón de Vega, ja va ser estrenada a la Casa de la Vila de la Cultura, a Martorell, i actualment podem trobar el seu primer capítol publicat a Youtube.
– – – – Consell: Abans de llegir l’entrevista, invertir 13 minuts d’atenció en veure aquesta obra autòctona – – – –
https://www.youtube.com/watch?v=hfJYM8v0jpc
Mirant el primer capítol, tinc aquesta sensació: Si la mires com un vídeo més, te’n pots oblidar ràpidament, però si t’hi poses de cap i peus, és inevitable deixar-se captar pel misteri. I, sobretot, per l’entusiasme que traspassa la pantalla:
És així. I està fet amb aquesta intenció, perquè és una característica prou inherent al gènere del steampunk. Que és complicadet d’entrar-hi. També s’ha de tenir en compte la volatilitat d’un vídeo de 13 minuts. Tot i això, la complicació més gran és la contraposició entre un vídeo curt i una història de misteri. Costa.
Bé, us en aneu sortint. Com va néixer exactament? Des del principi…
Realment neix d’una amistat del poble. El Simón, en un principi, era amic del meu germà. Jo sabia que ell escrivia i m’havia llegit els seus escrits. I, a finals de 2015, com ell publicava llibre nou i jo era periodista. Ja està… em va trucar per a que el presentés i, des de llavors, el contacte es va intensificar. Ell va publicar al seu Facebook que volia reunir els diferents papers per a fer una sèrie. Tenia varis relats i tenia ganes de portar-los a la pantalla.
A Internet estan publicat els seus relats?
Sí, juntament amb un recull de diferents autors.
O sigui que si busco, puc saber el final de la sèrie ara mateix?
Bé… Del relat original sí. Però això és una adaptació que no té res a veure. Per a que et facis una idea, el relat comença amb els 4 protagonistes sent perseguits per un robot. Quan la Vega mor realment, en principi, era perquè l’Alice havia col·locat dos imants per a matar al robot que els perseguia. La Vega passa pel mig corrents i… Es trenca per la meitat.
No…! I per què aquesta variació?
Impediments obvis. A nivell material ens era impossible portar això a la pantalla… vam haver de refer-ho. I vaig proposar el canvi que finalment es veu.
Bé, és el preu de fer una websèrie a pressupost 0, valgui la ironia.
I et surten coses fins i tot millors. Com has d’ajustar-te a cosetes, l’enginy s’aguditza, i et dinamitza les idees. Molta improvisació.
I el càsting?
Això és una altra història curiosa. A l’octubre de l’any passat es va celebrar una convenció de steampunk, l’Eurosteamcon, i vam aprofitar l’ocasió per fer un càsting allà mateix. Ens van cedir un espai sense problema i va ser un èxit, més de 20 van
Sense remuneració, és clar.
Sí, i això és un dels elements que complica la feina. Però pels mitjans que teníem, estem prou satisfets. L’àmbit actoral és especialment punyeteru. Gravem sense temps, molts cops d’una tirada. Els dissabtes i diumenges, amb presses i sense molt de contacte previ. Per això entenem la dificultat escènica i estem bastant contents amb el resultat.
I com aconseguiu tota la resta d’elements tècnics i estilístics? Vestuari, càmeres, etc.
La clau és demanar, demanar i demanar. Ens han obert moltes portes. Però perquè les hem picat. I en el món de l’art, la gent està molt disposada a ajudar. Quan vam perdre els càmeres, un estudiant de l’Escac ens va fer un cop de mà. A vegades ve a gravar la meva nòvia, fins i tot.
No desgasta molt haver de demanar favors per a tot?
Bastant. Però et vas animant. Perquè és un grup homogeni de gent amb el que simplement ens portem de meravella per pura casualitat. I val la pena. És com quan ens seiem el Simón i jo a pensar la història i les escenes, se’m puja l’ànim moltíssim. És un xut de motivació. Podem fer el que ens vingui en gana.
I el so? Ja saps el que diuen pels que comencen a fer audiovisual casolà: el problema de fer vídeo no és el vídeo, és l’àudio.
A algunes escenes juguem amb un micro alt que hem comprat, de perxa, als exteriors. Que, òbviament, l’aixequem amb una escombra – per a que et facis una idea -. I les escenes d’interior tirem de l’àudio de la càmera, que ja és suficient.
Més anècdotes de les complicacions d’una websèrie?
El vestuari femení és un mal de cap brutal. Al ser roba victoriana, hem hagut de buscar i col·laborar per tot arreu. Sort dels frikis steampunk, que tenim molts complements i això sempre ajuda.
Què més?
Els espais per gravar per exemple. En plans generals, edificis que cal esborrar en la post-produccó… És difícil. Per sort, a El Baix Llobregat hi ha parcs i jardins que ens donen molt de joc per a exteriors. Però a nivell d’interiors, per simular un laboratori vam haver d’empaperar tota la meva habitació.
Heu publicat el primer capítol. Quan el seguiran?
El segon sortirà al setembre. I ara estem rodant el tercer capítol, que se’ns ha anat de les mans perquè són 7 escenes. N’hem gravat ja 4 i el pla és acabar les que queden al setembre. I ja només quedarà un darrer episodi per fer, que gravarem al novembre, i serà el definitiu de la temporada.
I realment, com ha estat el procés per transformar aquell relat del Simón a la sèrie? Com funciona l’edició del guió?
Bé, vam agafar la història sencera. Que és molt complexa. I encara la vam complicar més. El que passa és que hem extret tots els elements de distorsió per fer-la molt entenedora. Total, a partir del tercer capítol, se’ns en va l’olla, i amb el desig d’obrir la idea a una segona temporada, comencem a deixar una porta oberta.
Estem parlant de sembrar ja una segona temporada?
Justament. I el que volíem utilitzar com un enllaç a una possible segona temporada s’ha acabat convertint en el proto-argument que ens ha donat el sentit a aquesta primera. M’agrada pensar que tindrem una continuació, però si s’acaba aquí no us preocupeu que tancarem tota la trama presentada fins ara.