Edifici de l’Ajuntament de Castelldefels, eren tres quarts de vuit del vespre, i acabaven de fulminar unes proves de so de més de 90 minuts. Eren els Doctor Prats. I em rebien al seu camerino d’ahir, la sala de renovacions de DNI. S’hi estava ample.
Per primer cop en molt de temps concedien una entrevista amb tot l’equip de músics al complet. És l’entrevista per elbaix.cat i serà amb interrupcions constants, riures i frases mai publicades. Però ens acabarien parlant del balanç de la seva gira Festribal, del nou videoclip estrenat ahir mateix (La recepta), de la seva experiència musical al Baix Llobregat i de moltes més dèries.
Ja només quedava posar la gravadora i esperar que aquest grup vallesà, que no arriba als 3 anys de vida i que deu el seu nom a una referència musical d’un ‘break’ de bateria, se sentís còmode sota les preguntes d’una més de les infinites entrevistes que afronten contínuament.
Porteu més de 2 anys des que vau començar a fer concerts. Us heu establert. Heu pujat el caixet del grup. I el següent pas és obvi: Odiar les entrevistes. Què és el més dur d’elles?
Marc Riera (cantant i guitarra): El pitjor de les entrevistes és quan estrenes gira o disc, hi ha una acumulació molt gran i el més complicat és a l’hora de gestionar-les totes. Hem arribat a acumular sol·licituds de 55 mitjans a l’hora. Però a mi personalment fer entrevistes m’agrada. Veus diferents punts de vista, converses, etc. La repetició és inevitable, però de moment no se’ns fan pesades.
Ahir vau estrenar nou videoclip, el de La recepta. No surten tots els balls del món, però gairebé. D’on surt la idea d’aquest vídeo?
MC: Aquest any teníem moltes ganes de treure almenys un videoclip perquè és marca de la casa. Cada cop tenim menys temps i la gestió és més complicada, però la fita ha estat aconseguida. Teníem la idea d’agafar un tema i rentar-li la cara amb una remescla, i amb La recepta va ser un èxit instantani.
La idea era presentar diverses disciplines de ball i que cadascuna interpretés quina és la seva versió de La Recepta. És a dir, quins passos típics de cada ball podien ells mateixos aplicar a aquesta cançó.
L’acabat audiovisual està molt treballat. Va ser feixuc de gravar?
MC: Gens, perquè ho vam conjuntar per gravar-ho tot en un sol dia. Sense complicar-nos la vida. I realment el que es va generar aquell dia va ser un dia brutal. Van venir unes noies que feien ball indi i es van ajuntar amb la noia que feia sevillanes. I les índies li explicaven com el ball flamenc provenia d’una influència índia. Molt interessant. La trobada de la tarda havia de durar mitja hora i es va quedar pràcticament tothom fins el vespre.
Ramon Figueras (Trompeta): Es va crear un moment de germanor molt xulo. Va haver-hi intercanvi d’opinions, berenar, etc.
La cançó del videoclip, La recepta, justament és la que té el toc electrònic més fort. És un avís de que aquest estil ha vingut per quedar-se?
Miki Santamaria (Baix): No ho sabem. Estem treballant en el tercer disc però encara no tenim clar cap a on virarem. Ens agrada moltíssim l’estil electrònic, i amb l’Aham sigah hem après una barbaritat.
Guillem Boltó (Trombó): De moment es queda, després ja veurem.
MC: Una de les màximes de la banda és que mai ens marquem cap frontera a nivell estilístic. Experimentar sense cap tipus de prejudicis. Si ens torna a donar per l’electrònica, que és probable, doncs tirarem. Però si és que no, tampoc serà cap drama.
En aquestes dues gires, Doctor Prats ha pogut venir a Castelldefels, Corbera, Cornellà, Olesa, etc. Guardeu algun dels concerts pel Baix Llobregat amb especial record?
MS: Tenim molt bon record del concert que vam fer precisament aquí, a Castelldefels. Era un desembre molt fred i ens va sorprendre que vingués molta gent. I a més tenint en compte que només tocàvem nosaltres!
Josep Jaume Rey (guitarra elèctrica): De fet érem al camerino, a un 4t pis, i es veia l’escenari. I miràvem per la finestra i vèiem com no hi havia gairebé ningú. Vàrem baixar en ascensor, sortim, i ens trobem tota la gentada. Va ser molt sorprenent.
I de tots aquests concerts, en guardeu alguna anècdota que es pugui explicar?
MC: Era el 2015. Vam arribar al Prat de Llobregat que, més enllà del nostre concert de presentació, no havíem fet cap altre. Segon directe de la nostra història. Anàvem amb la idea de “bé, anem a tocar pels pobles, a presentar-nos”. I se’ns apropa un noi de la barra, ens mira amb determinació i ens diu “Hòstia, Doctor Prats… Mítics!”. I alguns dels nostres membres encara no s’havien ni aprés els noms de tota la banda.
A la celebració dels 10 anys de La pegatina, al seu documental, s’explica la història del Gat Rumberu, que era una cançó que havia composat el baix, el Ferran, i originalment era molt més llarga. Quan la va presentar, li van dir “Ei, que això és La pegatina. L’hem de retallar, agafar el que té mes xixa, afegir un parell de ‘uooo’, i apa”. Us identifiqueu amb aquest patró?
MC: Absolutament. A nivell productiu, ens basem en aquestes estructures estàndards. Ara bé, d’alguna manera també ajuden a que els ‘bolos’ funcionin. Per no fer cançons de 7 minuts, vaja.
JJR: Per tirar de tòpic, direm que costa moltíssim simplificar. Afegir elements musicals i fer-les complexes i llargues seria, paradoxalment, molt més senzill.
MC: De fet, una de les dificultats que trobem en molts grups és la que es generen ells mateixos. Sempre hi ha la tendència a afegir arranjaments. I el millor de tot és aconseguir un sol arranjament ‘que flipes’. Però introduir només allò. Simplificar i transmetre idees concretes.
En aquesta línia, sembla que en alguns moments us sentiu còmodes amb el ritme més lent, com l’inici de No n’hi ha prou, i jugant més amb la lírica, però de sobte hi ha un cop de tornada, accelereu el ritme i comença la festa. Us sentiu esclaus del directe a l’hora de composar?
JJR: Més aviat és una relació d’amistat.
Víctor Martínez (Teclat): Jo crec que al contrari. El directe serveix per potenciar certs aspectes de les cançons. Quan produïm les cançons per al disc, es fan amb la idea de ser escoltades a casa. I quan les presentem al concert, hi posem un toc més enfocat al ball. És una forma de treure-li més suc a la cançó. Podríem plantejar el directe diferent, però ens agrada la festa.
MC: Sí que és veritat que a l’hora de composar sempre tens sensacions. Vas pensant en com quedarà la part que se t’ha acudit a un directe. Quines coses funcionarien i quines no. Et ronden pel cap.
I per què passa això?
MC: Per bé o per malament, els projectes musicals viuen molt més del directe que de la indústria discogràfica. Per tant, en el que et bases és en el concert, que és el punt a reforçar.
GB: Esclaus no sé, però estem condicionats.
JJR: Últimament tenim converses amb un grup, no diré quin, però just debatem sobre això. I ens confessen que a vegades han de fer el seu contingut musical d’una manera que no és la que els agradaria, just perquè és el que es demanda avui dia. Ara bé, jo no ho veig d’aquesta manera. Jo crec que això de projectar la teva música pensada pel directe és més sa que el model passat, on ho abocaves a un disc o un videoclip.
Com sabem que les paraules importen i molt, us hem preparat una anàlisi de totes les lletres d’aquest Aham Sigah per tal de saber quina és la paraula més representativa a les vostres cançons. Hem buscat la més repetida i aquesta és: ‘Nit’. Per què aquest concepte agafa tanta volada a Doctor Prats?
MC: Em sorprèn molt, la veritat. Però hi ha algunes paraules claus que només esmentar-les ja transmeten moltíssim. Quan et diuen “de nit” automàticament sents una remor interna. Per exemple, a El joc de l’àngel de Carlos Ruiz Zafón, la paraula ‘escalinata’ apareix cada dues pàgines, però cada cop que hi surt és una batzegada, et situa a una època i un espai.
Un altre aspecte determinant de la lírica són les frases. N’hi ha de molt evocadores i rodones. Com “muntaré una festa a casa teva i no em convidaré, però vindré igualment”. Vosaltres fins i tot la teniu a Twitter. Però si haguéssiu d’escollir una altra, quina seria?
MC: La de “construirem una cabana en mig de la gran ciutat”, per exemple. Aquesta és molt significativa perquè representa el desig d’estar al bell mig del centre cívic, a l’hora que voldríem aïllar-nos d’aquest ritme frenètic i bestial que ens nodreix cada dia. És un refugi estilístic que mai ens trobarem però que està bé evocar.
GB: I una altra podria ser “portem l’alegria que encén la passió”, que, per cert, rima amb “Uoioioió”.
Continuant amb Aham Sigah, és obvi que hi ha un salt diferencial entre els dos discs, influïts per la naturalesa del grup. Sentiu com si el primer fos una prova pilot i aquest fos ja el primer disc totalment vostre?
RF: Totalment, el primer disc va ser un experiment de la laboratori. Gairebé una maqueta. Va ser un disc que ens va permetre fer concerts. Però jo estava quasi fet des d’un principi.
Oriol Cors (Bateria): El primer ja estava fet, el segon és la representació de la banda i la seva formació, i el tercer, qui sap, estarem més formats i serà diferent de ben segur. És un procés.
VM: Aquest últim disc és un reflex de les experiències que has viscut amb la gent que treballes. El primer disc era una proposta directa del Marc, que tenia les seves lletres i músiques. Nosaltres vam participar en la gravació, però no en la composició.
2015, disc. 2016, disc. 2017, ja feu tard, no?
RF: A vegades ens ho diuen eh! I emprenya una mica perquè hem tret dos àlbums en tres anys.
Ara en sèrio, què teniu pensat a partir de l’octubre, que acabeu gira?
MC: Hi haurà una aturada de concerts de mig any assegurada. I aquests sis mesos, en principi, seran destinats a fer un nou esforç per trobar un disc millor i que ens permeti fer una nova gira de dos anys. I buscar noves fites. Perquè a vegades ens preguntem “què més podem fer aquí?”. Per exemple, ara tindrem més en compte el fet de sortir fora del país, que és una experiència que ens ha agradat molt.
El que segur que no volem és un Aham sigah 2. Personalment crec que no tindria sentit i la nostra intenció és innovar.
MS: Que la màquina no para!