Cornellá, 7 de abril de 1985
Music Palace es la discoteca de moda en Barcelona, allí donde toda la chavalería debe encontrarse sí o sí, aunque realmente no se sienta en absoluto identificada con el ambiente, pues esta lugar se asemeja más a una especie de torre de babel de personalidades, donde recalan pijos, modes, new waves, tecnos, rockers y algún que otro puncky disfrazado con chaqueta y pantalones de pinzas para que “Los González” de “Si lo sé no vengo“, no le digan nada en la puerta.
Això és un fragment extret d’una novel·la digital anomenada La intrascendencia i escrit per Martín Barrado a un fòrum literari. Les paraules “és la discoteca de moda a Barcelona” podrien ser una llicència poètica. Se’ns fa impensable que, ara com ara, la festa de referència a la capital catalana estigués ubicada a fora de Barcelona. Concretament, a la carretera d’Esplugues. A Cornellà. Al Baix Llobregat. Sona a passat utòpic. Ara bé, gratant a Google i parlant amb testimonis, la sospita d’aquesta afirmació com a real acaba prenent cos.
Primer de tot està l’esdeveniment. Aquest mateix dissabte, dia 16, es reuneixen els fidels d’aquella discoteca per segon any consecutiu per retrobar-se. Escoltar música, rememorar, sentir-se identificat amb una època. No es reuneixen els fans de la nit vuitantera, així, en general. Ni es reuneixen els fans d’un estil de música. No. Es reuneixen única i exclusivament els nostàlgics d’una sola discoteca. 22 anys després del seu adéu. Com havia de ser aquella discoteca per despertat tanta fidelitat?
Després estan els ulls. En concret, els de Paco Iglesias i Jesús Martínez, dos santfeliuencs que, a l’esmentar el Music Palace, sense adonar-se’n, les seves pupil·les han brillat com les de Garfield amb la lasanya. El somriure trapella ha estat el següent símptoma. “Anàvem tots els divendres al sortir de la feina”. “Tots?” preguntem. “Tots. I algun dissabte i algun diumenge…” afegeix Martínez.
I ja, com a convenciment definiu, està TV3. Només cal fer un xic de recerca d’hemeroteca per trobar un article del 31 de desembre de l’any 1984 a La Vanguardia. Una peça que parla de la programació televisiva d’aquella nit de cap d’any. I deia “TV3 ha preparado un programa con diversas conexiones con salas de fiestas, así como actuaciones emitidas desde el Music Palace de la vecina población de Cornellá. […] Un espectáculo moderno para una televisión moderna que acaba de estrenar legalidad”. És a dir, era el primer any de la discoteca, el 1984, i ja eren els amfitrions dels principals espectacles de la televisió catalana durant l’última nit de l’any.
“Tenien molt bona comunicació” recorda Iglesias. Estaven presents a les ràdios, als diaris, i a poc a poc van conquerir l’espai del boca-orella popular. Fins a seduir als veïns de les poblacions properes. “Venia gent de Molins de Rei, més tard de Barcelona, Badalona…” ens explica Luis de la Torre, organitzador de l’esdeveniment homenatge al Music Palace, “era l’orgull de Cornellà”.
Segons ens explica de la Torre, el jovent d’avui dia no pot fer-se una idea del que significava una discoteca en aquells temps: “No existien les xarxes socials, el punt de reunió social era la discoteca. La gent buscava la socialització en aquell indret, era el lloc de trobada per amics, l’oportunitat de trobar parella, etc. Ara no. Actualment la discoteca és una opció més. Abans era la única. Les sales de festes són el residu del que un dia van ser”.
I justament aquella sala va ser al lloc adequat al moment oportú. 1984, Carretera d’Esplugues, número 127. Feien diferents sessions, de tarda i nit. Obrien de 18h de la tarda a les 7h del matí. Els divendres, una invitació amb descompte et deixava entrar pagant 300 pessetes, fossis “caballero” o “señorita”. En canvi, el diumenge, els nois pagaven 700 i les noies 600. La diferenciació de gènere té tants anys com la festa. Un cap de setmana, segons els organitzadors, podien passar per aquella sala unes 10.000 persones.
Però què tenien allà?
De tot. Espectacles amb làser, que per aquella època era el bo i millor de les novetats nocturnes. Música d’importació, que en aquells anys no era tan assolible ni comú com l’actual, i el comptar amb l’actualitat musical estrangera era tot un valor afegit. Sorteig de cotxes (Seat Panda), motocicletes, viatges a l’estranger, creuers… Només per demanar-te una consumició!
“I era immensa” afegeix Jesús Martínez, amb els ulls encara il·luminats. De la Torre matisa que el que diferenciava aquella discoteca de les actuals: ara s’aprofiten naus industrials per ser condicionades, abans es construïen de zero. Les sales de festa eren projectes sòlids i lucratius en els que valia la pena invertir. “I especialment les macro-discoteques”, el que va començar a tenir èxit als anys 80, com és el cas que ens ocupa.
A aquell mític Music Palace hi havia dues sales. Una d’ambient més disco, amb predomini del ritme viu i ball de braços i caderes. I l’altra, que era “la bona, la de la música lenta” diu Martínez mentre riu. Sonava Roberto Carlos, Paul McCartney, els romàntics italians del moment… “Encara recordo el primer DJ de la sala, es deia Miguel Sáez, i va ser un dels grans impulsors de la música d’importació” rememora Iglesias.
Van proliferar els concursos, els jocs, les competicions, els bars als voltants, el canvi de nom a Baticano, després Captain Morgan, anys, panys i reestructuració urbanística. I el somni va ser pessigat. Però tampoc va ser cap drama, la generació que el va viure ja havia completat cicle.
Raul de la Torre aprofundeix en aquella generació. “Són els del baby boom. Van reventar el món de la discoteca, després els del cotxes, després l’immobiliari, i properament ho faran amb els jeriàtrics”.
Ara per ara “per a que un jove ho entengui, se li hauria d’explicar que el Music Palace va comportar el que seria l’impacte de la sala Malalts ara, però multiplicat per 20” continua l’organitzador de l’homenatge. Justament, la Sala Malalts 2, a Cornellà, serà la que rebrà l’esdeveniment festiu nostàlgic d’aquest dissabte 16. De 23h a 6h. No se sortejaran cotxes, ni motos, ni creuers, ni es pagarà amb pessetes, però encara podran sentir algun tema d’aquella música “bona, la lenta”.