Brutalitat policial
Per Joan Millaret Valls / AMIC
Sembla que els anys setanta estan de moda en el cinema i el film “Detroit” de Kathryn Bigelow arriba per il·lustrar uns tràgics fets històrics ocorreguts durant els aldarulls que va patir la ciutat de Detroit l’any 1967. Més enllà de l’acurada ambientació, la meticulosa recreació de l’època, i la perfecta dramatització dels fets i els personatges, Bigelow va un esglaó més enllà.
La cineasta nord-americana es serveix de l’anècdota històrica de la conflictivitat social d’arrel racial que va portar a la instauració d’un toc de queda amb els militars al carrer, per crear, en bona part del metratge, una situació tensada, gràcies a un decorat únic, fabricant un univers de retenció.
Bigelow ha destacat recentment com a creadora de moments angoixants, de situacions hermètiques o claustrofòbiques, dilatades en el temps, que incorporen una gran pressió sobre els personatges, com a l’oscaritzada “En tierra hostil”, amb el desactivador de bombes a la guerra d’Irak.
A “Detroit”, ara són uns personatges atrapats en l’hotel Algiers, confinats a una sala per la policia, en una atmosfera d’enclaustrament que desemboca finalment en un brillant exercici cinematogràfic de tensió dramàtica.
Els protagonistes, que participaven en una celebració, són interpel·lats sobre la presència d’un franctirador –inexistent– en l’edifici, i són sotmesos a l’arbitrarietat i els excessos d’uns policies blancs. Els nois de color són vexats i finalment arrossegats a un pervers i maquiavèl·lic joc de la mort perquè delatin l’amagatall de l’arma, forçant el comportament i els valors humans al límit.
Una experiència traumàtica, de tortura psíquica, amb els nois i noies aterrits per morts simulades i, unes altres, reals.
Els personatges son testimonis d’un abús de poder, fruit d’una xenofòbia arrelada en les forces de l’ordre, que els condueix a l’anorreament personal. La terrible situació deixa evidents seqüeles i quan els supervivents reprenen una certa normalitat, d’altres semblaran marcats indefectiblement de per vida.
Tan lluny i tan a prop. I és que ens trobem davant d’uns fets del passat que semblen reverberar-se en els diversos crims policials comesos sobre població negre a les ciutats nord-americanes que, hores d’ara, omplen els noticiaris.