Aquest mateix dimarts es presentava a Viladecans la nova temporada del Teatre Atrium a Viladecans. Un actiu cultural del Baix Llobregat inesgotable i improbable a parts iguals. És per això que a Jaume Antich, director de l’ens, li brullava la passió al presentar l’oferta de gener a maig d’aquest proper 2018. Una mescla continuista del tarannà diversificador: teatre, música, monòlegs, documentals, dansa, performance.
En termes generals, és una oferta que augura molt d’humor i, tot sigui dit, menys dansa, amb 17 espectacles dels 49 anunciats amb espurnes de comèdia i només 2 centrats en el ball. Una mostra que, també, alça el triomf amb shows específicament familiars, com L’Escola de Rock Festival o Per Terra de Dracs. I que tira de noms contundents dins l’escena com Jordi Galceran, Lluís Homar, Gemma Humet, Goyo Jiménez, Jorge Blas…
Però entrant en matèria, i tenint en compte que la diversitat col·lapsa, us hem recollit els 5 espectacles que, pels més justos de temps, us recomanem que marqueu amb retolador permanent al vostre calendari cultural.
Ignatius, paga la pena
D’un temps ençà, la comèdia a la Península Ibèrica ha començat a obrir el seu històric ostracisme. Bona prova d’això és que l’estrambòtic humorista Ignatius Farray, amb una samarreta i uns pantalons curts d’esport per uniforme reglamentari, hagi pres màxima rellevància els darrers temps. El seu La comedia salvó mi vida és ofensiu a totes llums, agressiu i, en certs moments, carregós.
Ara bé, aquest és el seu fort. Ignatius trepitja escenaris humorístics poc transitats i altres de comuns, però amb una dosi de modernor contundent marca de la casa. Com cantar-li animosament a Andrea Levy (PP) “fascismo del bueno” o fer bromes sobre discapacitats sense superioritat moral. Farray ha conquerit el primer esglaó de la comèdia en castellà i vindrà a Viladecans a certificar-ho el dia 18 de febrer. Ni que sigui com un acte de mera curiositat cultural, apropar-se al seu espectacle paga la pena.
Lorca torna a la moda
Clara Segura. Aquestes dues paraules acostumen a servir per recomanar una obra, però a més, en aquesta Bodas de sangre amb Oriol Broggi al capdavant, per difícil que fos la reinvenció, el resultat és pura potència. La força de cada vers, que és com dialoguen els personatges, apuntala la posada en escena que tant ha après el director a impregnar a les seves obres. El to fosc predomina per acaba d’aïllar-te, de segrestar-te, durant dues hores.
Gràcies a la companyia de La Perla, l’obra es renova i continua de moda, després de reivindicar-se als Goya de 2016 amb aquella adaptació cinematogràfica de La novia. García Lorca és inexorable i l’encaix de Segura amb l’Ivan Benet i la Nora Navas eleven a obligatori el seu visionat. Intensitat que traspua a tothora. L’únic ‘però’, que per alguns serà encert, és la interpretació de múltiples personatges amb un càsting reduït, que anima a la confusió – o al doble mèrit. El dia 10 de març.
But I said ‘no, no, no’
És Amy Winehouse des de la ultratomba. I, si bé és cert que s’ha d’anar molt en compte amb els tributs, aquest té un tarannà destacable: és fresc, és sentit i és digne. Amb la veu de la Núria Martorell per bandera i l’aparença de l’Amy, el show aprofita la tirada d’una cantant tremendament enyorada per sucar pa en la seva genialitat i retre-li un orgullós homenatge.
L’Always Amy toca tot el que ha de tocar, del Rehab al Tears try on their own. Tot i així, per als que la cita amb aquesta barreja de jazz, R&B i soul (14 d’abril) els quedi massa lluny, poden anar obrint el calaix de la melangia amb el soberg documental Amy, la chica detrás del nombre. Una proposta audiovisual que narra l’èxit, el trencament, l’idealització pop i la mort de la darrera artista en unir-se al ‘Club dels 27’.
Julio Manrique o el director consolidat
Vivim el moment on la fama de Julio Manrique s’estableix definitivament en l’àmbit de la direcció i deixa en un segon pla llunyà les seves tasques actorals. Ve de guanyar el Premi Butaca – la referència del teatre català – a millor direcció per Ànec Salvatge i, en el mateix rol directiu, portarà a l’Àtrium una obra que punxa, que fa riure i que cala: E.V.A.
Amb les veteranes T de Teatre com a companyia encarregada, aquesta obra sobre el dolor multiforme tindrà quatre protagonistes femenines que intercalaran, finalment, històries inicialment independents. Són la Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez i Carme Pla. Quatre papers femenins cuinats amb molta cura i sense forçar incoherències des d’un text escrit pel mateix Manrique, juntament amb Cristina Genebat i Marc Artigau. Una obra per a sibarites. 17 de febrer.
Viatge a la joventut
O a la maduresa. Perquè la Joven Compañía, tot i encaixar la seva redundant joventut d’actors i de públic, sacseja amb molta sorpresa una obra sòbria i dramàtica. I ho fa amb una serenor suposadament aliena a la seva edat. L’espectacle s’anomena La edad de la ira i és un tros de recomanació dirigit, especialment, a aquells amb ganes de descobrir noves companyies més enllà de les consolidades i a nous discursos i protagonistes, que també és molt necessari.
Amb el guió adaptat de Fernando J. López de la seva novel·la homònima – finalista al Premi Nadal 2010 -, aquests intrèpids actors dirigits per José Luis Arellano vindran a provocar ràbia, d’una banda, i reflexió callada, d’una altra. Una tragicomèdia nova amb arranjaments clàssics. Un tast de novetat que ens visitarà al Baix Llobregat aviat, el 13 de gener.