Ahir es van reunir tres dones de primer nivell polític esquerrà a parlar sobre el ‘post’ a la declaració d’independència. Eren Alba Vergés, candidata número 6 a Barcelona per Esquerra Republicana, Mireia Vehí, exdiputada de la CUP i present de manera simbòlica a les llistes del 21D, i Àngels Martínez, diputada de Catalunya Sí que es Pot fins la dissolució parlamentària el passat 30 d’octubre. Dit d’ultra manera, tres tòtems femenins de l’esquerra que han viscut de primera mà la darrera legislatura al Parlament i que ara venien a respondre la pregunta:”República. I ara què?”. I un únic punt de discrepància: el ‘com’.
Era una jornada encavida dins La Impuríssima, la proposta crítico-festiva encapçalada per les seccions locals d’Esquerra Republicana i la CUP de Sant Boi en el marc de la gran festa municipal per la Fira de la Puríssima a Sant Boi de Llobregat. I, tot i ser tres membres provinents de partits amb desavinences, es va crear un oasi de complicitat i serenor en mig d’una campanya farcida de retrets i interessos escarransits o, més breument, una campanya electoral.
Tot i així, si un to va sobresortir per sobre d’un altre, aquest fou el d’Alba Vergés, l’única de les tres ponents amb candidatura factible al Parlament pel 21D. A causa de problemes de salut d’última hora, Vergés va substituir al congressista Gabriel Rufián a la xerrada i va imposar una tonalitat concorde amb l’ambient crític de la sala, sense renuciar a inocular suaus missatges de candidatura. Una obligació, donat el calendari. Especialment després que els darrers dies Vergés hagi estat present a Westminster i Dublín per discutir la situació catalana amb altres grups polítics europeus, on ha rebut “sorpresa” per part dels seus interlocutors britànics i irlandesos. Per a la candidata republicana, en plena polèmica per les “garanties” de les noves eleccions: “Als que ens demanaven garanties per l’1-o els hi hem de preguntar: on són les garanties ara si tenim candidats a la presó i a l’exili?”.
A més, Vergés, va aprofitar l’avinentesa per treure pit de la tasca produïda per Junts Pel Sí a l’última legislatura. El hit més cantat, el de la Renda Garantida de Ciutadania. Una fita que van recolzar tant l’ex-membre de Podem, Àngels Martínez, com la cupaire Mireia Vehí. La representant dels anticapitalistes, a més, va puntualitzar que la RGC és part d’un procés més ampli “que es basa en la destribució dels recursos, les pensions i en recuperar la tinença pública de serveis privatitzats”.
I de nou, un altre nexe de connexió per als tres partits esquerrans, les privatitzacions. Martínez el criticava ímplicitament, citant “la seguretat de la cobertura social de les necessitats bàsiques” i les dues altres ponents de manera explícita. La candidata per Esquerra recordava que el procés tenia el seu naixement “en la privatització històrica de serveis públics, primer per part del PSOE i, després, del Partit Popular”. I Mireia Vehí, fent didàctica i rescatant que “amb la gestió de les infraestructures, el transport, l’aigua o la salut” s’allunyen aquests serveis de les “lògiques de mercat”.
L’únic punt meridianament diferent entre les tres posicions va ser el ‘com’ afrontar l’escenari post-eleccions. La més prudent i conciliadora va ser l’ex-diputada de CSQEP, Àngels Martínez, que, tot i aclarir que”no és independentista”, va animar a un procés calmat i amb una “mediació molt forta” per arribar a ser els “amos i mestresses del nostre destí”. Una tendència conservadora que va equiparar als avenços del feminisme, repassant que “les revolucions no són cosa d’un dia”.
I a l’altra banda de la balança, Vehí, remarcant la línia mestra del seu partit, apuntava al contrari, a la “unilateralitat”. Va provar de convidar a Junts Per Catalunya i Esquerra unir-se a aquest camí, però no va trobar resposta efectiva per part de la companya de debat, Alba Vergés. Per l’ex-diputada anticapitalista, el camí unilateral és una resposta a la “ineficàcia” de l’Estat Espanyol i la Unió Europea a més de ser, a priori, un pas necessari per poder debatre la constitució de la República Catalana.
Mares treballadores i altres redundàncies
“La frase ‘mare que treballa’ és redundant”. És una cita generalment atribuida a l’escriptora estatunidenca Jane Sellman, si bé podria tenir el seu origen en altres dones del segle XX. I ahir, en tot cas, podia haver-se unit qualsevol d’elles a la taula de debat a Sant Boi sense desencaixar. Especialment en el moment en que Mireia Vehí va reivindicar, al ser preguntada pel ‘gran tema’ de les pensions que, per a la CUP, la retribució no hauria de ser “exclusivament per als que han cotitzat”, referint-se, principalment, a les “mares que tanta feina fan a casa i mai han rebut cap prestació per restar a fora del mercat regulat”.
Però com dèiem abans, campanya i retret, al final, són siamesos. I tant és així que, a les acaballes, Vehí va servir-se d’una escletxa per marcar diferències amb els comuns i va interpel·lar Xavier Domènech per demanar-li que “no faci trampa”, tot recordant-li que “sense sobirania és impossible transformar la societat”. De la mateixa manera, Alba Vergés va citar Inés Arrimadas per destacar que “ho vol destruir tot”, fent referència des dels que moviments de barri fins a la llibertat d’aprendre i parlar el català.
Així, la camaraderia femenina es va imposar amb solvència per sobre de les diferències de partits. Els camps semàntics es compartien i els bàndols oposats també. Resumidament, un altre concepte repetit sobre el que llançar dards sense diana va ser “l’oligarquia” i, esmolant la punta del projectil, Vergés va exemplificar: “la llotja del Santiago Bernabéu”.