Xavier Bertral (1970) és cap de fotografia al diari Ara. Carrega 26 anys de professió fotoperiodista amb la serenor amb la que es penja la motxilla rosa de la seva filla. Si diu ‘Cornellà’, brulla orgull. Però va nèixer a Barcelona, i sa filla el punxa: “Jo sóc cornellenca i tu no”.
Va ser-hi una dècada al diari Avui. També ha treballat per l’agència EFE i, anant més enrere, a la revista Pronto. Fins i tot, va plantejar-se deixar-ho tot per aprendre l’ofici de forner. El 2010, però, va fer un salt sense corda i li va sortir bé. El diari pel que treballa situa la fotografia com a valor afegit i ha resultat viable, sensible i solvent.
Som al bell mig de Cornellà i, inevitable, comencem parlant de la ciutat.
L’historiador Jordi Galves va escriure un polèmic article a elNacional.cat. Deia que la majoria de cornellencs “reivindiquen el seu dret a la ignorància, a no saber català”, que Cornellà “no té gaire de plural ni de diversa” i on “s’estigmatitza i assetja” a qui parla la llengua catalana. Quantes mentides hi caben en un article?
Moltes, pel que es veu. És ridícul. És una màquina de reproduir falsedats. Una mostra salvatge d’una pràctica injusta i generalitzada. El prejudici acostuma a ser més suau, però hi és arreu. M’ha passat amb companys de feina. Quan dic “vaig a Cornellà, a casa”, de tant en tant, cau algun comentari desdenyós.
Per què especialment amb Cornellà, si hi ha altres ciutats de tall similar?
El motiu de soca-rel és la ignorància. A qualsevol persona que utilitza els tòpics i s’entreté en aquests fets sempre, si grates, li veus el llautó. Quan els preguntes què saben de Cornellà, evidencien el desconeixement més absolut. Aquest és la resposta primària.
Ara bé, l’inquietant és esbrinar per què s’utilitza Cornellà com a objecte de menyspreu. Fa anys que ho visc i no ho acabo d’entendre. És l’antítesi del que jo sento. Sempre havia viscut entre l’Eixample i Sants. I quan vaig decidir-me a venir aquí, vaig tenir una filla i vaig conèixer la gent…
Traspues orgull.
La meva filla més. Ens diu a la meva dona, que és de l’Hospitalet, i a mi: “Eh, que jo sóc de Cornellà i vosaltres no”.
Carles Capdevila, a un reportatge del diari Ara sobre Cornellà, va topar amb una resposta comuna quan preguntava als veïns “què tenia” aquesta ciutat. Li contestaven: “la gent”.
Va ser part d’un dossier molt bonic, on un periodista de l’Ara passava un dia sencer a una població poc coneguda per a ell acompanyant-se d’un Cicerone. El Carles ens va tenir al Jaume Funes i a mi fent-li de guies. I va ser una jornada preciosa. Especialment perquè el Carles, que era un periodista brillant amb una sensibilitat especial per les històries humanes, va intuir de seguida que fent aquella pregunta trobaria l’essència de la ciutat. I així va ser.
Sobta que aquesta sigui la contestació a una àrea urbana altament poblada i amb la desaparició inexorable d’antics bastions, com els moviments veïnals o el poder dels sindicats. Com roman aquest tarannà popular?
Amb un associacionisme natural. Tothom forma part de la Festa Major. Tothom s’implica a les AMPA’s. Als clubs esportius, als esplais, a les associacions musicals, a les penyes gastrònomiques… I, a més, t’acullen, com han fet amb mi. I això emociona. Crec que és part d’un ADN comú. És igual a quin àmbit pertanyin, ja siguin d’un grup municipal, d’un club de bàsquet o una associació de veïns. Tots els ciutadans amb qui convisc tenen una llavor interna que lluita pel Cornellà comú, el de tots. Sense deixar enrere ningú.
Precisament, en el teu cas, has trobat temps per dedicar a un equip infantil femení de la categoria Pre-mini del Club de Bàsquet Cornellà. I els has fet un vídeo per encoratjar l’esport entre les nenes.
Un s’implica en el que viu. I si jo vaig a veure cada cap de setmana l’equip de la meva filla, es genera un ambient xulo amb la resta de mares i pares, i les nenes mateixes m’acaben demanant un vídeo per promocionar una iniciativa més que lloable… Es crea una sintonia automàtica. Cadascú aporta el que pot. I els projectes que et creus són els que surten millor.
A més, la història ha tingut ressó fins arribar a les xarxes del propi Ara. Quins requisits se’t demana des del diari per explicar-ho?
Que sigui una petita història senzilla, com tantes altres que lliguen amb el tarannà de l’Ara. I en aquest cas, a més, va coincidir en el temps amb una altre fenomen preciós, que és la lectura de Contes de bona nit per a nenes rebels. Un llibre que van llegir les mateixes jugadores i que entroncava a la perfecció amb el que transmeten al vídeo. Que no han de demanar permís per res, que si volen jugar a bàsquet, que juguin, i que allò de ser princeses roses a la força ja ha quedat antiquat.
Aquestes implicacions de vida quotidiana contrasten amb la teva feina transfronterera. L’any passat vas rebre dos premis. El Share&Tell, en solitari, i l’European Newspaper, amb la Cristina Mas, per la teva tasca als reportatges sobre els refugiats i l’hivern grec. Has viscut la cruesa en primer pla. Hi ha quelcom enriquidor en aquesta experiència?
D’una banda, dona sentit al periodisme. Et permet viatjar a una localització que, a hores d’ara, està fora de l’agenda dels mitjans, i explicar el que s’ha obviat a nivell mediàtic d’un temps ençà. I d’una altra, he descobert una nova vessant. La de presentar-nos a escoles, centres socials, biblioteques, etc. Això és molt il•lusionant perquè projectes la teva feina en el temps. I arribes a cada cop més persones. Ni que siguin de deu en deu o de vint en vint. Se’t crea una certesa que diu, “entre tots, segur que estem generant una onada”. És el mateix sentiment que se’m genera veient iniciatives com Proactiva Open Arms. És tan colpidora i, a la vegada solemne, la seva lluita, que no queda una altra que creure en la col·laboració entre persones, i deixar-se contagiar pels que s’estan implicant tant.
Ara bé, hi haurà seqüeles també. Quines són les més frustrants?
El més comú entre els que hem viatjat a aquests escenaris és la confrontació entre marxar i deixar aquella gent enrere. Tu t’apropes fins allà, empatitzes, transmets i expliques, però al final, agafes un cotxe de lloguer i te’n vas. Això cou.
Però els últims dies, parlant amb la meva filla, se m’ha girat especialment el record. Perquè ella – que és la veu de la transparència i l’inexistència de filtres – em va preguntar: “Els Reis Mags també van als camps de refugiats?”. I jo li vaig haver de dir la veritat. Que sí, que és clar que hi anaven. Ben pensat, nosaltres som els seus Reis Mags, ens veuen i tenen la certesa que els podrem ajudar. Però al final marxes. I ells es queden. En tendes de campanya. En una vida que no hauria de ser per ningú.
D’entre aquelles persones amb qui trobes i empatitzes, es va fer especialment sonada l’història del Mustafà. Un universitari sirià que es va quedar sense cama a una explosió, que s’ha recorregut dos continents en crosses i per a qui, finalment, gràcies a aquesta feina d’explicació que comentàvem, l’Institut Desvern va oferir-se per costejar una nova ortopèdia. Quan el retratàveu, tu has explicat que ell no volia que fotografiessis la seva cama artificial. Quina és la primera lliçó d’ètica periodística per a un fotògraf?
Mai m’han agradat les lliçons. Ara bé, hi ha un paràmetre que compartim diversos fotògrafs d’escenaris conflictius, que és “no facis la fotografia que no t’agradaria que et fessin a tu mateix”.
Per un altre costat, per fotografiar algú, he de tenir algun tipus de connexió amb aquesta persona. L’he de conèixer. Pot ser a travès d’una mirada, eh. Una mirada pot dir moltes coses. Pot ser convidar-lo a una cigarreta. Pot ser parlar. Potser primer faig la foto i després m’apropo a parlar amb ell. I si no li sembla bé aparèixer a una foto meva, l’esborraré al moment.
Parlant d’ètica i fotografia m’ha vingut al cap l’Aylan, la imatge que va fer la volta al món. Explicant conflictes la fotografia passa sempre per sobre del text?
No en tinc cap dubte. El fotoperiodisme és l’instrument més important del periodisme. És l’eina definitiva. És clar que la paraula, si és ben utilitzada, també perdura en el temps, però la imatge està, com a mínim, al mateix nivell de rellevància. Malgrat hi hagi molts periodistes redactors que intenten utilitzar la fotografia com una mena d’il·lustració pel seu text, en comptes d’expressar quelcom independent. Crec que expressa una por implícita a allò que no saben fer. Però em sembla ridícul… És com si jo tingués por del text!
A un portal web de fotoperiodistes molt rudimentari i poc acurat, va trobar un perfil teu amb una frase curiosa. Deia que et vas iniciar “col·laborant a nombroses publicacions amb més o menys fortuna”. Mirant enrere, on no repetiries?
A la premsa del cor. Tot i que abans era un tipus de premsa amable, res a veure amb el que hi ha ara. Feia fotografies als cantants que venien aquí, als programes en directe de Televisió Espanyola on acompanyava les entrevistes amb retrats… Per sort, vaig entrar a l’espiral de la premsa informativa, i vaig deixar córrer l’anterior. Tot i així, l’altre dia estava llegint el llibret Contarlo para no olvidar (5W’s), on la Maruja Torres explicava que molt joveneta va iniciar-se treballant amb aquest tipus de premsa vinculada al cor i la tele. I vaig pensar “mira, almenys no he sigut l’únic”.
A vegades us visiten a la secció de fotografia del diari els alumnes de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), entre d’altres institucions. Quan hi tractes amb ells, veus diferències generacionals?
El còmode és dir que sí, que ha canviat radicalment l’actitud. I podríem dir que la gent jove ve més preparada i per tant, també més sobrada. Que es pensen que saben més. Però si ens paréssim a fer una anàlisi, potser no hi ha tantes diferències. Per exemple, un clàssic repetit és el que diu “ara ho tenen molt més complicat per trobar feina”. Llavors m’hi paro a repassar els meus companys d’inici fotoperiodístic i me n’adono que en queden ben pocs. Que molta gent es va quedar pel camí.
Ho deixem en un empat de dificultat.
Exacte. El que potser és diferent són les eines que tenen per sortir-se’n. Nosaltres teníem la possibilitat de picar portes, que s’obrien i es tancaven. Perquè hi havia moviment als mitjans, apareixien nous i, potser, després havien de plegar. Però podíem buscar noves portes. Ara no, els mitjans estan molt bloquejats. I es veuen obligats a buscar altres circuits.
Vas arribar a dir que al periodisme espanyol es tractava a la imatge “com una taca de color”. Després, amb el temps, celebraves un canvi de tendència. A on ens trobem ara?
Ara vivim una paradoxa. Moralment el fotoperiodisme està vivint la seva Edat d’or: el públic el té molt ben considerat, l’audiència coneix el nom dels fotoperiodistes, segueix els viatges dels corresponsals i se’l percep, ben fet, com una delicatessen. I, en canvi, a la pràctica, ningú està disposat a gastar-se dos duros. El gran públic no compra revistes que dediqui planes senceres a fer reportatges de qualitat a nivell internacional, perquè és car. I aquí entraríem en l’etern debat de la concepció de la informació sense pagament.
Hi ha pocs exemples, per tant, que sobrevisquin apostant per la fotografia de qualitat. Tenim la revista Jot Down, la 5W que comentàvem abans…
I al mateix diari Ara! Si fas una enquesta del més valorat de l’oferta al periòdic,en primera posició sempre hi és l’Ara Mirades, les pàgines centrals amb imatges a dues planes. Una altra mostra, per cert, de la valoració de la fotografia és el mateix World Press Photo, que any rere any és l’exposició més vista a Barcelona. Tot fa veure que el fotoperiodisme està de moda, però el rèdit econòmic s’esvaeix pel camí.
El fenomen Instagram: que revaloritza la imatge – millorant la qualitat del paper – però anula l’esperit del pagament. Fins a on són responsables les xarxes?
Fins a un gran punt. Al cap i a la fi, són grans aparadors. La possibilitat de distribució és molt més àmplia, i els mitjans s’estan adonant de sobte que, segons la xarxa, la fotografia pren una nova entitat. Però s’ha de percebre en positiu. Per exemple, a Instagram, pots tenir un material molt treballat, però has de ser conscient que només entraràs al teu públic potencial per l’impacte de la imatge. I has de jugar segons les normes d’aquest nou terreny.
Tu formes part d’aquella aposta inicial del diari Ara l’any 2010. Què estaves fent en aquell moment?
Treballava com autònom per l’agència EFE, amb una gran entesa que em permetia la conciliació i m’era molt còmode. A més, recordo que estaven a punt de jubilar-se un parell de companys fotògrafs i, tard o d’hora, sabia que tindria la possibilitat de formar part de la plantilla.
I, contrast, trenques amb aquell futur còmode i t’embarques en un diari incert en un moment fatal. Recordes el moment de la decisió?
Va ser un d’aquells moments vitals quan no pots dir ‘no’. Em va trucar el Francesc Melcion, em va parlar de l’equip que conformaria el projecte i em va proposar unir-me com a sots-cap de fotografia. Pensat, en fred, generava molt vertigen, però em vaig deixar arrossegar. I recordo que ho vaig passar malament, dormint poc els primers mesos i amb una sensació constant de pànic absolut.
Per què tanta por? Era un vaixell ple de tòtems de la comunicació: Xavier Bosch, Antoni Bassas, Toni Soler, Albert Om, Carles Capdevila…
Sí, però va nèixer en plena crisi. I això pesa. Hi havia un run-run que deia que el diari tancaria en un mes. I, a més, jo me l’havia jugat molt per ser-hi a l’Ara, perquè recordo que perdia tot l’atur acumulat durant molt de temps com autònom, acabava de tenir una filla… Tot i així, el projecte era tan engrescador que valia la pena amb escreix. Era emocionant. Era bonic. I els tripulants que anaven a aquell vaixell estaven molt capacitats.
I si tot s’esfondrava, passaves a ser forner, vam llegir a un perfil teu. Aquest era el pla B?
Aquesta va ser una idea que em va passar pel cap al veure que aquí, a Cornellà, un forn pel que passejava sovint tancaria per jubilació. I, en aquell moment d’impàs laboral, vaig dir-me “Per què no? No seria preciós aprendre l’ofici de forner i fer-te el teu propi pa a diari? Veure la filla venir a per l’entrepà? Conèixer els noms de tots els veïns?”. I és una idea que encara em retorna, si bé cada cop és menys possible.
D’altra banda, ets el coordinador del Grup de Treball de Fotoperiodisme del Col·legi de Periodistes de Catalunya. En un paradigma precari a la professió periodística – com denunciava el col·legi al novembre – què es pot fer des de la unió gremial?
És molt complicat. Perquè el col·legi no és un sindicat i, per tant, no pot entrar en disputes laborals. Pot reclamar respecte pel codi deontològic, però així no se solucionarà el desamparament laboral. La precarietat s’estén i la dispersió regna al sector periodístic. Des de la manca d’implicació sindical fins a la crisi interior de la professió. És frustrant, perquè hi ha mitjans que menteixen. I ho puc dir sense aplicar el filtre de l’opinió. A certs mitjans es menteix.
La teva feina actual té més de fotògraf o de periodista?
Això li vaig explicar un dia a l’Antoni Bassas dinant. Fa uns anys em sentia un 40% fotògraf, un 40% fotoperiodista i un 20% periodista. I amb el temps, des que vaig arribar a l’Ara, vaig establir-me com a cap de fotografia i s’ha revertit la sensació. I ja no em sento fotògraf. I no sabria dir-te la diferència entre fotògraf i fotoperiodista, eh, però n’hi ha moltes. Ara em sento 50% fotoperiodista, 50% periodista. En aquests últims 7 anys, la part del periodisme s’ha menjat la vessant de fotografia.
Dit d’una altra manera… Premi Pulitzer o World Press Photo?
Pulitzer, sempre. Un Pulitzer en fotografia, per suposat.
Un dia explicaves que admiraves el Goran Tomasevic pel seu estil de fotografia amb espurnes d’imperfecció. Tens foto preferida teva?
Sempre he volgut tenir fotografia preferida, però mai n’he tingut. Ara bé, hi ha una molt gran que tinc al menjador de casa meva. És d’un jornaler del Sindicat Andalús de Treballadors, que feia una gira per Espanya i, precisament amb la Cristina Mas, li vam fer una entrevista. Jo li havia de fer el retrat, i me’l vaig endur a un parc. Vam fer la sessió pertinent, vam xerrar, i quan ja ens acomiadàvem, vaig tocar-li les mans: les tenia com si fossin paper de vidre. Li vaig dir “Què tens a les mans?”. Me les va ensenyar i estaven plenes de cicatrius. Vaig fotografiar-les, amb la seva cara de fons. I aquesta va ser la imatge que es va publicar finalment! El peu de foto va ser “Les ferides de la terra”.
Alguna altra candidata a aquesta posició encara vacant de ‘foto preferida’?
La que tinc de fons d’escriptori del meu ordinador. La vaig tirar a l’Estació de Servei d’Eko, a Idomeni. I la càmera que porta la nena és la meva. Aquesta imatge copsa gran part de l’esperit que hi vaig veure.
