Dos advertiments.
El primer: soc del Barça. Sempre ho he estat i des de fa uns anys gaudeixo d’unes temporades farcides d’èxits. Estic convençut que el Barça és més que un club: ha estat i és un instrument per canalitzar a través de l’esport uns sentiments d’identitat nacional massa sovint amenaçats.
El segon: considero a Gerard Piqué un futbolista excepcional. Representa el jugador que sent uns colors en una època en que els diners han convertit a molts esportistes d’elit en simples mercaderies que no entenen de fidelitats a cap equip. I m’agrada que opini sense inhibicions sobre l’actualitat política i que es mulli a favor dels drets de Catalunya.
Els aficionats i la premsa espanyola que el xiulen i el desqualifiquen per les seves conviccions no son conscients que en assenyalar com a adversari a un jugador de la selecció espanyola estan demostrant que dins el mateix territori de l’Estat hi ha qui no és reconegut o acceptat com “espanyol”. I considero fastigosos els insults cap a la seva família que des de mentalitats masclistes i reaccionàries han sorgit massa sovint d’una part, espero que minoritària, de seguidors de l’Espanyol .
Una polèmica absurda.
Piqué, però, s’ha equivocat en convertir en polèmica la ubicació geogràfica del camp de l’Espanyol. I ho ha espatllat encara més quan ha considerat que el fet de que l’Espanyol tingui el seu estadi a Cornellà i El Prat el desarrela de Barcelona. L’Espanyol efectivament té el camp al Baix Llobregat i la Ciutat Esportiva Dani Jarque a Sant Adrià del Besós. El Barça té el Nou Camp a Barcelona i la Ciutat Esportiva al Baix Llobregat, a Sant Joan Despí, a tocar de Sant Feliu de Llobregat. D’això se’n diu realitat metropolitana.
Quan en Piqué parla de l’Espanyol de Cornellà, tan sols una mentalitat retorçada pot pensar que això pugui ser objecte de sanció per part del Comitè de Disciplina Esportiva. Però hauria de ser objecte de sanció moral per part de l’opinió pública catalana. Perquè és lamentable que una persona que presumeix d’estimar Catalunya pugui expressar un desconeixement tan profund de la realitat del seu país i pensar que ser de Cornellà és inferior a ser de Barcelona ciutat. I encara més en temps en els que La Caixa o el Banc de Sabadell ens han mostrat la relativitat de les seus socials i de l’arrelament dels poders econòmics a un territori.
Segons Piqué la ciutat de Barcelona no disposaria d’aeroport, perquè aquesta instal·lació es troba al Baix Llobregat, al municipi del Prat. Segons Piqué, quan el Barcelona B jugui al nou Miniestadi, que s’està construint al costat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, deixarà de ser de Barcelona i esdevindrà un equip de Sant Joan Despí. El mateix Piqué passa més hores de feina, les d’entrenament, al Baix Llobregat, que al Nou Camp. I si no m’equivoco ell es va criar a Sant Just Desvern i ara viu també a Esplugues, al Baix Llobregat, no pas a Barcelona.
Tot és una immensa tonteria: és una polèmica pròpia de nens “pijos” de la part alta de Barcelona. Ja fa temps, el programa Polònia va emetre un gag en que un dirigent convergent afirmava que Barcelona limitava al sud directament amb Sitges. Un bon acudit que retrata un sector de la societat catalana benestant.
Avui, Barcelona és molt més que la ciutat en sentit estricte. El municipi de Barcelona compta amb una població d’1.600.000 habitants; l’Àrea Metropolitana , suma en total 3.200.000 habitants. Aquest fet permet que la Barcelona metropolitana sigui una peça clau de la xarxa de grans ciutats europees. I fa que Barcelona, com a capital de Catalunya, exerceixi un paper de lideratge de tot el país. I encara més, la Regió Metropolitana, molt més àmplia, integrada per Barcelona, per l’Àrea Metropolitana i per les comarques que l’envolten, una de les quals és el Baix Llobregat, representa la major concentració urbana de Catalunya: en un 8% del territori hi viu el 64 % de la població.
Una part del catalanisme ha viscut amb desconfiança el fet metropolità. Per això Jordi Pujol va dissoldre l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, seguint les polítiques conservadores de Margaret Thatcher, l’any 1987. Fins l’any 2010, el Parlament de Catalunya, amb majoria de les esquerres, no va tornar a dotar de capacitat de govern a l’Àrea Metropolitana. I encara esperem que la implantació de les vegueries permeti el reconeixement de realitats territorials com la Regió metropolitana, que Pau Vila en la seva organització territorial de l’any 1937 ja va reconèixer com a tal.
L’Àrea Metropolitana ha de ser un espai de solidaritat: Així ho intuïa Pasqual Maragall i així ho està intentant tirar endavant l’alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’AMB, Ada Colau. Ningú és més que ningú dins aquest espai, que ha de servir per planificar i ubicar en el territori serveis que la ciutat de Barcelona no pot tenir dins els seus límits ( des de l’aeroport a estadis de futbol); i alhora la ciutadania de Barcelona ha d’aprendre a conèixer i valorar el seu entorn, des de el Parc Agrari del Llobregat, a la Colònia Güell o Collserola. Qui juga a les desqualificacions o al menyspreu entre les diverses parts d’aquest territori no fa cap favor a la cohesió social i nacional del país.
Gerard Piqué té molts temes sobre els que opinar. I farà bé de continuar expressant-se lliurament. Però hauria de triar les polèmiques amb més cura. El Baix Llobregat és molt més que les quatre rotondes per les que circula amb el seu vehicle per anar a entrenar-se. És molta gent, una part majoritària de la qual és, segur, del Barça. És la història del moviment obrer que els anys seixanta i setanta, en condicions extremadament difícils, va estructurar la comarca. És la suma de moltes persones nascudes aquí o vingudes de fora. És la lluita per les llibertats nacionals expressada en la Diada del 11 de setembre de 1976 a Sant Boi i per la millora de les condicions de vida de barris que es van construir sense condicions ni serveis. I és revolta contra les retallades en sanitat o educació o contra la instal·lació d’Eurovegas. I és cultura: de Joan Margarit a Maite Carranza. I periodisme valent com el que practica Jordi Évole. I tantes altres coses…
M’agradaria que Gerard Piqué, com a acte de desgreuge, acceptés una passejada discreta per un Baix Llobregat que desconeix. Segur que li serviria per entendre millor Catalunya.
Per Jaume Bosch, Membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat