S’havia fet el silenci al Teatre el Foment a Martorell quan començava a parlar Jordi Évole. Ell, alçant la veu amb desconcert, interromp el seu parlament per dir “Ei, on és el mossèn Fabró?”. El periodista convidat a parlar sobre l’era de “la post veritat” no trobava entre el públic aquell qui havia fer un forat en una agenda abarrotada de propostes. L’home que quatre anys enrere havia estat entrevistat pel programa Salvados explicant-li com es gestionava una petita casa d’acollida a ex-presidiaris. El mossèn Fabró.
Segons deia Évole acte seguit, al tranquilitzar-se sabent que el seu amic només havia sortit a fer un encàrrec, en Fabró és “una d’aquelles persones que, quan no hi siguin, trobarem a faltar”. Es van conèixer durant la gravació del capítol ‘¿Qué pasa después de la cárcel?’ i, a l’entrevista, el martorellenc el va estabornir amb un “Jo acolliria al ‘boig del xandall’” tot i ser un assassí reinicident. Per al comunicador de Cornellà, allò va significar un flaix “d’una compassió perduda”, mentre vivim a la “cultura del zasca”.
Amb els dos apunts i els primers cinc minuts ja tenia l’audiència a la butxaca. Havia lloat a un veí i havia dit ‘zasca’, connectant amb l’abundant presència jova. D’altra banda, havia sabut gestionar l’aura d’heroi popular que li acompanya trencant amb el mètode clàssic de la “conferència avorrida” que en diu ell. Tot van ser preguntes, del moderador i del públic.
Aixi, quan li preguntaven per l’objectivitat, ell responia que només podia assegurar “honestedat”. Si l’interrogaven pel seu passat follonero, ho celebrava recordant que “sense aquella posició no hagués pogut encarar les entrevistes com ho he fet fins ara”. Si li deien que els mitjans “atontaven” el públic, ell matisava que l’“anestesiava”. I si li preguntaven pel paper de les xarxes, frunzia el front.
Demostrant el desgast que suposa la primera línia mediàtica, Jordi Évole tirava de metàfora didàctica per explicar la sensació que li generen les xarxes, amb una referència implícita a Twitter: “És com si, tot passejant per la rambla, se t’anés apropant gent a dir ‘ui, què baixet’, ‘ui, què gras’, ‘ui, què lleig’. No ho acabo d’entendre. Hauríem de censurar més aquests comportaments”. I, dit això, mirada d’omblic i matís, “també hauríem de mirar menys a la graderia i centrar-nos més en la feina”.
Si bé estava optimista, els clatellots queien amb la freqüència dels flocs de neu. Van rebre “els mitjans”, amb el seu ostracisme, no cedint mai a l’autocrítica i obviant la pròpia anàlisi mediàtica. Va rebre, de retruc, l’alcalde present, Xavier Fonollosa (PDeCAT), per ser el representant d’un govern municipal que ha censurat programes radiofònics sobre la indústria del plàstic. Sent cert que el cas denunciat per un espectador va tenir lloc quan governava un altre company de l’antiga Convergència, va quedar clar que, en motiu de la força industrial de l’empresa Solvay, a Martorell hi ha certs temes “tabús” als mitjans públics.
El fill de Cornellà va aprofitar llavors per fer un al·legat de dignitat periodística de proximitat. “Recordo quan feia pràctiques un estiu a un mitjà municipal. Va haver un atracament al mes de juliol, en plena sequera informativa. Em vaig emocionar moltíssim. Vaig moure fils, contactes, idees. I quan estava en ple auge periodístic, em van anunciar que no podria explicar res. Que això no sortiria a la llum. Que Cornellà ja tenia prou mala fama”. I aquesta anècdota va venir a evidenciar la tesi que ell promulgava, “en la mesura del possible, hem de lluitar amb els nostres caps per no estendre la connivència amb les males pràctiques periodístiques”. “Ho hem de fer entre tots”.
De la mateixa manera, en l’àmbit de l’ineludible pregunta per les fake news o notícies falses, va tornar a evocar a una responsabilitat comuna. Per Évole,”és a l’abast de tothom”, quan ens arriba una informació, mirar quin mitjà l’emet, buscar un parell de diaris per comprovar si escriuen el mateix, i llavors, descansar amb la consciència de la feina ben feta. “Perquè si no ho fem, guanyen ells”.
Al final, com més participava el públic, més distès era l’ambient, i més riures arrencava el convidat. El mossèn de presons li havia fet un favor a ell quatre anys enrere, mostrant-li una realitat poc habitual, i ell li tornava ahir, apropant-se a la seva ciutat per respondre les preguntes dels veïns, que mai s’acabaven. Amb l’aura de periodista salvavides a l’esquena, amb respostes fetes de vivències i amb una maleta d’experiències més plena que per emplenar.