Joan Margarit ha ocupat la primera plana sempre. A l’arquitectura i a la poesia, com si fossin coses diferents. Ens rep al nou estudi d’arquitectes de Sarrià. Ell no hi exerceix, però sempre és bon moment per apropar-se a dinar amb el que ha estat el seu soci vitalici, Carles Buxadé. Abans del 2000, tant la feina com la casa les tenia a Sant Just Desvern i és des d’allà també des d’on ha escrit quantitat dels versos que l’han alçat amb el Premi Nacional de Literatura (2008) o el Jaume Fuster (2015). Avui comencem parlant del seu últim recull de poemes.
–
A Un hivern fascinant mires molt enrere, de manera constant, al passat. Hi ha una mirada nostàlgica accentuada en aquest llibre?
No crec que hi hagi cap diferència amb els anteriors. Mirar enrere és intrínsec a la poesia. El poeta no pot treure els poemes de fora, els ha d’escriure des de dins. I allò que troba a dins seu, ho ha de posar en paraules. Ara bé, el més difícil és seleccionar quina de les troballes interiors val la pena explicar.
I parlar explícitament del passat no és una declaració d’intencions?
És un mètode més. Cadascú busca la seva manera d’arribar al poema. Per alguns el mode d’arribar serà amb un paisatge, per un altre serà el passat, per un altre serà la relació amb una dona que va morir, per un altre serà la mort d’una filla… Són mètodes, però el poema sempre parla del present. Es dirigeix al lector o lectora i és ell qui ho interpretarà en el seu present, que és l’únic que l’interessa.
Li diuen, els lectors, quin poema els identifica més?
Mira, l’altre dia vaig anar a fer un recital a Almeria, a un institut amb 300 nanos. Vam estar una hora fent col·loqui després de la lectura. El poema que va generar més interès i debat va ser ‘Coratge’, el que parla de l’àvia pixant. I no hi ha una explicació calculable. Ningú sap per què agrada un poema en concret. Els poemes interessen perquè reflecteixen el teu moment, problemes i solucions.
Has dit anteriorment que la mort no t’amaga misteris, però és perillosa.
Tot final és perillós perquè s’acaben les coses. I qualsevol àmbit es pot finalitzar amb dignitat o sense.
I Joan Margarit té por a l’indignitat?
El Joan Margarit jove segur que no. Però a mida que t’acostes racionalment a una època a la que sospites que això s’acaba, apareix una resposta física inevitable. Si em dius que he de morir d’aquí tres hores, el meu cos es rebel·la. No puc fer res, sóc un animal. Ara bé, al meu cervell desenvolupat, fent ús de la intel·ligència, no li emprenyaria tant això de morir. Potser seria pitjor que et diguessin de no morir.
El cos defuig la mort i la ment la relativitza.
El drama sempre ve quan l’animal pateix físicament. Quan tens mal de queixal, t’has de prendre una pastilla. Perquè per moltes reflexions que facis, el mal continua. I aquest és el primer reconeixement de misèria humana.
Vostè renega d’allò que s’anomena ‘poètic’. Expliqui-m’ho.
No hi ha cap gran poeta que sigui ‘poètic’. S’ha atorgat una connotació a la paraula ‘poètic’ que no suporto, que hi fa referència com si fos un adorn, quan la poesia és un món infinit. Allò que un amic et demani d’escriure-li un poema per la seva xicota és el més oposat que he vist mai del concepte pur de poesia. Són els mateixos que proclamen que la filosofia ha mort. Tot plegat és macarrònic.
Si ens capbussem a l’estil Margarit, les metàfores i comparacions només apareixen sota necessitat meridiana, i ho fan punxant. “El demà roman mut com una aixeta quan s’han gelat les canonades”. Et regules l’ús de les metàfores?
Sí, i molt. Fixa-t’hi que el poeta manifestament dolent sempre duu a terme el mateix sistema: Per dir una idea utilitza una metàfora i, a continuació, la tornar a expressar de sis maneres diferents. La repetició de comparacions indica, o que el poeta s’hi esforça en afusellar el seu escrit, o que considera que cap de les anteriors metàfores era prou bona.
Aquests serien un exemple dels ‘erudits’ que tants cops has esmentat?
Sí, i els erudits s’han d’evitar. Josep Pla ja deia que t’havies de defensar d’ells. Els erudits poden ser uns enemics. Jo no tinc res en contra, però t’has de protegir d’ells per no convertir-te en una persona normal. Perquè un erudit et pot fer veure quelcom abans que ho facis per tu mateix, i això t’esguerra la vida.
El coneixement el descobreix un mateix, ell solet?
Dubto seriosament que existeixi tal cosa, el coneixement. Però el reconeixement sí. I el mèrit és quan un poeta romàntic com Hölderlin et descriu un paisatge, t’ho llegeixes i llavors ho entens. Li poses paraules a un sentiment que havies sentit abans en algun moment de la teva vida. Arribes al reconeixement a través d’un poema i comprens allò que un erudit t’havia intentat explicar sense èxit amb teories.
En el seu cas, per arribar el lector vostè empra constantment els pronoms personals. Què li aporten?
Suposo que és un intent de personalització, que pot ajudar el lector a sentir-se còmode. I, d’altra banda, va bé per fugir de la grandiloqüència. Amb la poesia m’he de fer responsable del que escric, perquè he de treure del meu ‘jo’ un poema per a ‘tu’. I al final només queda això, el ‘jo’ i el ‘tu’.
I el ‘tu’ ha d’interpretar el que escriu el teu ‘jo’.
Així és, i és aquí on radica l’esforç. És l’únic art on el receptor s’ha de fer seva l’obra original. La vessant artística més semblant és la música, perquè hi ha un compositor i un intèrpret, que és el primer en escoltat la peça, i després hi haurà altres oients, que ho escoltaran des de les cadires. I aquest procés és idèntic a la poesia, només que amb el poema no hi ha ningú a les cadires. Només hi ets tu i els versos. I això només passa amb la poesia.
I amb la pintura no?
Tens raó. Amb la pintura és semblant. Tu estàs sol davant del quadre i te l’has de fer teu. Ara bé, mai veuràs algú llegint poesia si no l’interessa de veritat, en canvi, amb la pintura sí que pot passar.
Quan escrius sobre l’ús del mòbil, de gent bevent Coca-Cola, estàs escrivint llocs comuns. Són la manera més directe de reconèixer-se al poema?
No. Els llocs no són comuns o no-comuns. Els llocs són veritat o mentida. I el poeta ha de trobar el camí per arribar a una veritat a través dels nombrosos recursos que té a l’abast. Pot intentar-ho amb objectes senzills, complexos o amb filosofia, però sigui com sigui, ha de finalitzar la feina confeccionant un bon poema. I això, si es fa bé, provoca que quan el lector se’l troba, acaba dient: “sóc una mica més feliç que abans d’haver-lo llegit”.
D’altra banda, vostè utilitza “lio” perquè “embolic” no és el mateix. També parla de “mercadillo” o “bitxo” per referir-se a l’acepció castellana…
O làmpara!
La barreja és sempre un guany?
Sempre que no sigui malintencionada, sí. La primera paraula catalana que han incorporat tots els immigrants espanyols a l’arribar a Catalunya – en el cas de ser família treballadora – ha estat “plegar”. Perquè significa acabar la jornada laboral i marxar a casa, tot en una paraula que no tenien al castellà. I creus que ho fan per empobrir la llengua? És impossible.
“El castellà m’ofega i no l’odio/ no té la culpa de la seva força/ de la meva feblesa, encara menys”. Creu que des de les elits de la llengua catalana s’ha odiat el castellà?
Com més ignorant ets, més possible és que passi. L’odi significa que t’han enredat. És una mostra d’ignorància. A mi, personalment, si el franquisme em va donar alguna cosa bona va ser la d’obligar-me a aprendre castellà.
Charles Bukowski preferia passar gana i focalitzar-se en l’escriptura a ocupar les hores del dia amb banalitats, que ell deia. En el cas de Joan Margarit, ha estat un afegit. Suposo que l’època també marca el valor de la poesia. Se la sobrevalorava abans o es menysprea ara?
Bukowski era un romàntic empedernit. Per què jo no voldria ser ell? Perquè hauria de pencar les 24 hores del dia! I jo prefereixo treballar cinc o sis hores, i la resta del dia no he de fer el pallasso. Ell confonia poesia i vida. I això és una mentida, la vida està per damunt de tot. Per tant, el romanticisme sobrevalorava la manera d’entregar-se a la lletra, sí.