En una carta feta pública pel grup de suport Adri et volem a casa, el veí d’Esplugues ha confirmat el seu aïllament, ha denunciat una estratègia opressora i, mitjançant els seus amics, ha confirmat l’exili en el que es troba. L’Adrià, que va fugir després que la Guàrdia Civil escorcollés casa seva per pertànyer al CDR Esplugues el dia 10 d’abril – el mateix dia que detenien a Viladecans a una altra noia acusada de terrorisme, rebel·lió i sedició – ara ha enviat una carta per tranquil·litzar les seves amistats i per demanar unió contra la repressió judicial.
En converses amb elBaix.cat, Efrem Blàzquez, portaveu de la plataforma de suport, ha reconegut haver calmat els ànims i haver suposat un “alliberament” saber que es troba a un lloc “més segur que aquest Estat”. Tanmateix, ha destacat que “fins que no torni a Esplugues amb nosaltres no estarem tranquils”.
Preguntat pels compromisos amb el consistori que es van demanar durant el darrer ple espluguí, Blàzquez ha assegurat s’estan reunint constantment amb l’equip de govern. Segons aquesta font, el PSC, liderat per Pilar Díaz, estaria intentant elaborar una declaració institucional que pugui satisfer a tots els grups polítics per mostrar la seva solidaritat amb la situació de l’Adrià. Aquesta seria la voluntat expressada pel grup Adri et volem a casa, però de no ser factible, s’espera que l’alcaldessa faci un gest de complicitat amb el veí fugit.
La carta íntegra enviada per l’Adrià és la següent:
«Són les sis del matí, quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes. Igual que les altres nou-centes noranta-nou vegades no veig cap cotxe a la finestra. Només al bosc hi ha un animal que fa el seu so característic cada cop que sent o veu alguna cosa…o quan li dóna la gana. Normalment crida qua s’acosta un cotxe, però de vegade ho fa sense motiu. De fet, és una alarma natural que em manté alerta per si he de sortir corrent.
Aprofito per anar a la cuina i em bec un got d’aigua. Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por. Em tapo una altra vegada i el meu subconscient em xiuxiueja la resposta. Sé que té raó, però de moment em nego a acceptar-la.
Avui, 8 de juny del 2018, un mes i mig després d’haver escrit això, ja fa 59 dies que la policia trucava a la meva porta i amenaçava de tirar-la a terra si no l’obria. Un cop més la mà que fa anar el martell de la injustícia reposa sobre el fusell de la por, i el dit que ens assenyala des dels despatxos espera ansiós al gatell per a fer miques els nostres somnis.
La por que sentia llavors ha canviat.
Ara tinc por a la indiferència. A que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira immersos en el nostre paper d’espectadors, a que encara hi hagi gent que pensa que la policia ens protegeix; a que en veure a qualsevol de nosaltres dins d’un furgó policíac giri la cara i digui “algo habrá hecho”; a que seguim justificant l’opressor, el torturador o el soldat que només segueix ordres; a que el teu veí es cregui tota la merda que vomiten els mitjans, i després la vagi predicant sota la bandera de la veritat; a que dins de la multitud de funcionaris que intervenen en un procés judicial, no n’hi hagi ni un amb el valor suficient per a denunciar la injustícia.
Però, sobretot, per a que la gent tingui por.
El que no sap l’opressor és que amb la seva estratègia ens ha portat fins a la vora del precipici, que tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop estiguem caient ja serà massa tard per aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.
És amb aquestes companyes amb les que us animo a sortir, aquest diumenge, a les 17.00 a l’Ajuntament d’Esplugues, per denunciar l’arbitrarietat i la desproporcionalitat dels fets que se m’imputen, i per deixar ben clar que la seva repressió no ens farà callar.»