Macari Gómez Quibus “MAC” va morir a Olesa de Montserrat el passat 20 de juliol a l’edat de 92 anys. Nascut a Reus l’any 1926 en feia més de 30 que vivia a Olesa i va ser des d’aquesta població on va crear un gran nombre de cartells cinematogràfics que han esdevingut icones mundials com per exemple El verdugo, Els deu manaments, La mòmia, Con faldas y a lo loco, entre molts altres.
L’alcaldessa d’Olesa Pilar Puimedon ha expressat que MAC “era una gran figura de la cultura olesana, una persona generosa que havia fet moltes exposicions i que quedarà en la memòria de tots com un gran artista” Per altra banda, el regidor de cultura de la ciutat Xavier Rota ha declarat que MAC era “un artesà de la industria del cinema (…) un olesà il·lustre i un artista universal, tot un senyor entranyable a qui trobarem molt a faltar”
Qui era MAC?
Macario Gómez Quibus va néixer a Reus el 8 de març del 1926. Va començar a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Reus però va veure interromputs aquests estudis per la Guerra Civil. Al cap d’uns anys, se’n va anar amb la seva mare a Barcelona i es posà a estudiar a l’Escola de Belles Arts de la ciutat, allà queda impactat per l’obra de Fortuny.
Els seus van ser com a decorador de façanes dels cinemes de la família Castañé que combinà amb anuncis a ploma per a publicitat de premsa. L’any 1952 l’estudi de Martí Clavé i Picó, Esquema, el contracta i comença a firmar les seves creacions amb el nom de MAC. La distribuidora Tandem Films li encarrega tota la temporada inaugural de la distribuidora i això el catapulta a l’èxit. La Paramount, poc després, el contracta per a que faci el cartell de “Els deu manaments” que provoca l’admiració del propi Charlton Heston amb el qual es coneix a Madrid. Entre altres admiradors més coneguts de MAC hi havia estrelles com Sophia Loren, Salvador Dalí, Marlon Brando, Stanley Kramer o George Lucas.
La seva feina va donar un tomb als anys 80 amb l’inici de la crisi de les sales de cinema. En aquell moment va començar a dibuixar caràtules per a vídeos. Amb l’evolució de la indústria cinematogràfica i de la tecnologia la figura del cartellista il·lustrador va anar desapareixent, tot i així, a punt de fer 90 anys, va acceptar fer un cartell. Pep Amores, olesà i productor de la pel·lícula “Voyeur” va demanar-li expressament. El mateix Amores ha expressat que s’ha perdut un dels més grans cartellistes de la historia del setè art que, a més a més, era un gran creador de ment brillant que interpretava, sintetitzava i plasmava l’ànima del que s’havia de representar en una pintura.
El seu treball ha estat exposat a la Filmoteca Nacional a Madrid, i ha estat galardonat amb premis com La creu de Sant Jordi l’any 2014 per iniciativa de l’ajuntament d’Olesa, el premi San Jorge de cinema de la RNE, i va ser nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.
L’any 2012 es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Sitges el curt Un Chico de Portada, dirigit per David Muñoz, que fa un recorregut per la vida artística de MAC explicada per ell mateix.
Aquí teniu el curt-documental complet.
L’evolució del cartell cinematogràfic
Pot un simple cartell convèncer-te per entrar a veure una pel·lícula? La figura del cartellista neix a principis del S.XX com la pròpia industria del cinema i es converteix en una figura fonamental. Cada època ha comptat amb les seves evolucions artístiques i estètiques que han marcat la història del cinema. Aquí en deixem un petit recorregut històric:
Anys 20: Els cartells eren artístics amb il·lustracions fetes a mà i tipografies molt elaborades. S’utilitzaven colors llampants i la litografia.
Anys 30: Va ser l’Edat d’Or del Cinema. Els cartells estaven influïts per l’Art Decó és a dir, els colors eren llampants i les formes originals. A més, apareixen formes treballades dels protagonistes principals o d’algunes escenes de la pel·lícula.
Anys 40: Comencen a arriscar més i a centrar-se encara més amb els protagonistes. És una època de guerra en la que decau la producció.
Anys 50: Arriba la televisió i els dissenys comencen a ser molt més conceptuals i la tipografia passa a ser un element fonamental en la composició, com succeeix amb Ben Hur.
Anys 60: La fotografia deixa la il·lustració en un segon pla. Es composen cartells a partir d’imatges de les estrelles protagonistes.
Anys 70: Els cartells ja eren d’un estil molt psicodèlic a partir de l’ús de la fotografia barrejada amb el dibuix i la pintura.
Anys 80: Torna la il·lustració però no tothom l’accepta per igual. Alguns prefereixen l’ús d’una sola imatge o el nom dels actors i el títol.
Anys 90-2000: Son cartells totalment fotogràfics sobre fons molt cuidats en els que es pretén que destaquin els noms dels actors i actrius i que s’intueixi una part del contingut de la pel·lícula.
Actualitat: S’han simplificat al màxim, donant lloc a cartells minimalistes, amb un disseny potent, atractiu i molt cridaner. Ja no cal que apareguin els protagonistes però si que siguin cartells totalment comercials.