Sublimació romàntica del naufragi
Per Joan Millaret Valls / AMIC
Tami (Shailene Woodley), una turista, i Richard (Sam Claflin), un expert navegant solitari, es coneixen i s’enamoren a Tahití, i junts decideixen agafar l’encàrrec d’una parella que han conegut que els demanen que condueixin el seu veler cap a casa, als Estats Units. Però durant la llarga travessia l’embarcació naufraga per culpa d’una tempesta huracanada i ambdós resten a la deriva en el vaixell en pana durant dies i setmanes.
‘A la deriva’ és una nova odissea de supervivència en el mar amb els protagonistes sotmesos als rigors de la soledat marítima, incomunicats del món i al llindar de la desesperació per culpa de la manca de provisions i allò indispensable per a la subsistència. L’enèsima prova de la resistència humana davant les pitjors adversitats i, també, la reivindicació de la voluntat irrenunciable de viure malgrat tots els entrebancs.
Es tracta d’un film inspirat en fets reals dirigit per l’islandès Baltasar Kormákur, cineasta procliu a les aventures cinematogràfiques de caire supervivencialista, tal com ja havia demostrat en una altra història de supervivència extrema en alta mar a partir de la vivència inaudita i autèntica d’un pescador islandès naufragat en un mar gèlid a ‘The deep’ (2012). Un format en el qual reincidiria però en un context diferent, l’alta muntanya, amb una accidentada escalada a l’Everest extreta igualment de la realitat, ‘Everest’ (2015)
Malauradament, lluny de la nuesa i l’enfocament espartà de films destil·lats sobre nàufrags solitaris a la deriva com ‘Cuando todo está perdido’ (2013, J. C. Chandor), ‘A la deriva’ prefereix jugar la carta melodramàtica omplint la supervivència diària enmig del mar amb flashbacks que recreen la relació romàntica d’ambdós i les passes que els ha portat fins a l’atzucac actual. Per moments sembla que revivim a través de la sublimació romàntica l’episodi agònic dels joves enamorats contrariats de ‘Titanic’ (1997, James Cameron)
El resultat és un relat entretallat, ininterromput a cada moment, que sembla demostrar la impotència de Kormákur per treure joc de pocs elements, renunciant a les unitats teatrals de lloc i de temps, ingredients que afegirien major dramatisme i intensitat a la història.
Després, ‘A la deriva’ es serveix de l’estratègia d’algun films de nàufrags que tiren de la sublimació del drama tot emprant recursos com la imaginació o la fabulació, recursos que disfressen o amaguen l’abast i la magnitud de la tragèdia, però aquí el film de Kormákur tornar a fallar i s’enfonsa una mica més, incapaç d’assolir la fita de films meravellosos, carregats tant de poesia com de dolor i emoció, com ‘La vida de Pi’ (2012, Ang Lee ) o ‘La tortuga roja’ (2016, Michael Dudok de Wit).