Les sotragades del passat
Per Joan Millaret Valls / AMIC
Pel·lícula inaugural del Festival de Cannes, ‘Todos lo saben’ és la primera pel·lícula rodada en castellà pel cineasta iranià d’abast internacional Asghar Farhadi, oscaritzat doblement per ‘Nader y Simin, una separación’ (2011) i ‘El viajante’ (2016). Aquest film, en el qual estava involucrat en primer moment Almodóvar com a productor, està interpretat per Penélope Cruz i Javier Bardem, parella artística i parella en la vida real, forjats en diferents projectes des d’un primerenc i revulsiu film del malaguanyat Bigas Luna, ‘Jamón, jamón’ (1992), fins a la recent i desengelada aventura internacional del madrileny Fernando León de Aranoa, ‘Loving Pablo’ (2017).
Novament Farhadi es reivindica sota un format de thriller melodramàtic quan Laura (Penélope Cruz), es trasllada sense el marit, Alejandro (Ricardo Darín), i amb la seva filla des d’Argentina al seu poble natal d’Espanya per participar en el casament de la seva germana (Inma Cuesta), però la festa i la gresca es tenyirà de dolor i patiment pel segrest de la seva filla adolescent. Enmig d’aquest escenari crispat, fets del passat com la venda d’uns terrenys a baix preu i la qüestió de la seva propietat faran emergir a la superfície diferències, enemistats i recels mai enterrats.
El director iranià ja havia rodat a França un film semblant amb un títol ben indicatiu sobre la remor de fons que acaba sotragant-ho tot, ‘El pasado’ (2013). I aquí el melodrama psicològic sorgit del brogit pretèrit i del caos actual es farà matèric gràcies a la presència de la terra i del paisatge humà, indissimulat homenatge ibèric de Farhadi. Però també es subratlla exemplarment aquesta fisicitat en l’espai domèstic gràcies a una posada en escena treballada que remarca espais atapeïts, atmosferes denses, i contorns irregulars i laberíntics.
Però quan melodrama es desborda i s’estripa mentre es burxa en les ferides profundes no tancades, aleshores la temperatura dramàtica s’estanca. D’una banda, una Penélope Cruz permanentment trencada, al llindar de l’exasperació i, de l’altre, un Javier Bardem, en el paper del seu ex-nóvio, insuficient en els moments claus d’encomanar tota la torbació interior quan s’ha de moure dins d’una gestualitat de la contenció. I enmig d’aquest extens i rutilant repartiment sobresurt de forma natural una nova interpretació d’alçada d’Eduard Fernández.