El cinema fet carn
Per Joan Millaret / AMIC
Després de ‘Gran Torino’ (2008), Clint Eastwood torna a dirigir i interpretar a ‘Mula’. Inspirant-se en el cas real de Leo Sharp. Eastwood es fica en la pell d’un ancià empresari jardiner, especialitzat en cultivar els lliris més preciosos, però que carregat de deutes s’avé a guanyar diner fàcil i ràpid com a traficant de drogues amb la seva camioneta al servei d’un grup mexicà.
Més enllà de la trama detectivesca d’un film d’intriga policíac gràcies a un agent de la DEA Colin Bates (Bradley Cooper) que vol desarticular el càrtel, descobrim un Leo Sharp que s’ha entregat en vida en cos i ànima a la seva feina fins a descuidar la seva pròpia família, negligint tant obligacions paternes com maritals. Tot i l’aposta pel costat fosc de la vida del nonagenari protagonista, Eastwood no pot evitar estovar-se i posar-se carrincló per buscar l’expiació dels seus excessos fent un al·legat familiar en favor del bon pare i espòs.
‘Mula’ podria ser el testament cinematogràfic i actoral de Clint Eastwood. Als seus vuitanta-vuit anys ha dirigit un modest i honest film, fidel a la sobrietat del classicisme cinematogràfic, però on es mostra força previsible i també ensopit. Un film que ens recorda inevitablement el comiat actoral de Robert Redford a la recentíssima ‘The Old Man and the Gun’ (David Lowery), amb qui manté un parentesc argumental i mateixa filosofia de joc, un esperit lliure i a contracorrent tot i l’avançada edat. Però allà on Redford no s’estava per punyetes ni romanços, Eastwood es deixa porta per un esperit redemptorista de mentalitat casolana.
Eastwood apareix com a actor en pantalla a ‘Mula’ després de ‘Golpe de efecto’ (2012, Robert Lorenz) i el millor de tot plegat és l’emoció que sorgeix en l’espectador al retrobar-se amb la presència física tan carismàtica d’Eastwood en pantalla, ara amb uns moviments alentits i feixucs però combinats amb el rictus de paio dur de sempre. Especialment captivadora resulta la contemplació d’un rostre vell clivellat d’arrugues que vindria a ser un compendi de l’evolució del cinema contemporani, una pell apergaminada i solcada com el plecs de la pròpia història del cinema recent. Eastwood és el cinema fet carn.