Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
Obrim avui una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes… que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Ha mort salvador espriu? DE jAUME BOSCH
Advocat. Sant Feliu de Llobregat.
Fa ja un cert temps, en el moment àlgid del procés independentista, un bon amic em va explicar que un ex alt dirigent polític català li havia comentat: “Espriu ha mort”. Salvador Espriu va morir l’any 1985, però la referència a la seva “segona” mort tenia sentit. Espriu va defensar en moments molt complicats la identitat dels Països Catalans i la de Catalunya i la seva llengua: de fet, va viure per “salvar-nos els mots”. I alhora va propugnar una visió de Sepharad, amb Portugal inclòs, recollida en aquells versos tan citats de “La pell de brau”:
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament,
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Moltes persones poden pensar legítimament que són desigs antics, d’una època superada que no va poder ser. Segons aquest raonament els versos d’Espriu ja no tindrien sentit al segle XXI. Però, després del que hem viscut els darrers anys i del que vivim avui, em costa donar aquestes reflexions per amortitzades.
Qui parlava de la segona mort de Salvador Espriu la posava en relació amb aquells moments en que un sector de la població es va creure tot allò de que teníem pressa, de que estàvem preparats, de que Europa ens esperava i de que les eleccions d’aquells anys eren les de la nostra vida. Semblava doncs que l’apel·lació espriuana a intentar aconseguir una convivència entre tots els pobles hispànics basada en el reconeixement dels drets polítics, nacionals i lingüístics de cada país havia quedat superada per la incomprensió i la intransigència repressiva de l’Estat espanyol i la imminència de la independència.
Pensava en tot això, en ple confinament a casa, mentre revisava l’entrevista que, l’any 1976, el periodista Joaquin Soler Serrano va fer en castellà per a tota Espanya a Salvador Espriu, al programa “A fondo” de TVE. Una hora i mitja de conversa sense més imatge que la de l’entrevistat i l’entrevistador i en blanc i negre: una sobrietat que permet gaudir de les respostes intel·ligents d’Espriu, de la seva serietat i del seu somriure murri quan sabia que deia una cosa atrevida. Una distracció recomanable aquests dies estranys i tristos pot consistir en visionar aquells programes de converses irrepetibles amb personatges com Josep Pla, Mercè Rodoreda, Gabriel Celaya, María Casares o Federico Fellini. Ja no es fan programes com aquells: no ha canviat tan sols el color, el llenguatge televisiu també ha evolucionat. Avui tot és diferent, molt millor tècnicament, però marcat per la necessitat d’imatges d’ impacte i per l’estalvi de temps. Disposem de magnífics periodistes, alguns dels quals opten també per fer entrevistes en profunditat i amb la necessària tranquil·litat que permet assaborir les reflexions de persones de referència; podem citar, per exemple, a Jordi Évole o Ricard Ustrell. I també seria de justícia esmentar programes que volen abordar temes complexos amb rigor: només cal recordar els de Joan Salvat a TV3. Però la disponibilitat del públic per acollir una reflexió intel·ligent, llarga i pausada, ha disminuït de forma considerable. Alguns canals de televisió practiquen tan sols l’alarmisme i el sensacionalisme. Els índexs d’audiència no perdonen i la generalització de l’ús de les xarxes, tan útils aquests dies de reclusió forçosa, ha reduït sovint el missatge a unes poques línies escrites a Twitter amb més agressivitat que voluntat d’explicació.
S’ha recordat que les grans crisis fan emergir el millor i el pitjor de les societats. I és cert: avui, mentre tantes persones exerceixen una solidaritat valenta i desinteressada, proliferen a les xarxes i a alguns mitjans missatges molt preocupants per a la convivència. El procés independentista i la reacció desproporcionada de l’Estat ja varen provocar, a banda i banda, l’aparició, minoritària però no menyspreable, d’afirmacions categòriques buscant sempre la desqualificació del contrari. La tensió derivada de la crisi del coronavirus, lluny d’ajudar a que alguna gent pensi dues vegades el que penja a les xarxes o escriu, sembla haver estimulat el pitjor d’alguns personatges coneguts. I per desgràcia haurem d’acceptar allò que de vegades els extrems es toquen. Jo no veig cap diferència entre parlar “d’anticossos espanyols” contra “els maleïts virus xinesos” i escriure “de Madrid al cel” mentre a la capital de l’Estat s’incrementava de forma terrible el número de persones mortes. Podríem posar infinitat d’exemples que haurien d’avergonyir a qui propaga opinions sectàries que es retroalimenten sense aturador.
Què està passant? A les injustícies provocades per l’Estat espanyol com a represàlia pel procés independentista i a la candidesa somiatruites d’un sector de l’independentisme, s’hi afegeixen ara la disponibilitat de molt temps lliure, la tensió i la por. I sorgeix allò de que la culpa és dels xinesos, de les autonomies, de Madrid o d’Espanya: sempre cal buscar un culpable exterior. La situació és complicadíssima i el primer que caldria fer és reconèixer l’esforç dels governants i dels servidors públics a Catalunya i a Espanya malgrat els errors que puguin cometre. És cert que els dirigents del PSOE estan lluny de la sensibilitat dels governants alemanys en el moment d’abordar una crisi com l’actual en el marc d’un Estat descentralitzat o federal. Però és preocupant que, a casa nostra, persones que es varen creure que l’any 2017 seriem independents, s’empassin ara acríticament que Espanya ens roba fins i tot les mascaretes i que el president Torra ho fa tot perfecte i que el Govern central és incompetent.
Cal lluitar, cadascú en el marc de les seves obligacions i responsabilitats, per sortir d’una situació greu que, com sempre, colpeja més fort als més febles per edat, per gènere o per recursos econòmics. Tindrem temps d’analitzar quina societat ens quedarà després de tot això. Però ja és evident que moltes prioritats canviaran. Els que ens varen dir que calia retallar els serveis públics s’ho hauran de pensar dues vegades abans de tornar a proposar que siguin els mateixos de sempre els que paguin la crisi. I dubto que tothom mantingui les mateixes urgències d’uns mesos abans: no sé si una bona part de la societat catalana continuarà pensant que assolir la independència ho justifica tot, fins i tot a la renúncia a la capacitat d’autocrítica.
Ens caldrà rellegir Espriu. I pensar si els seus desitjos d’una convivència basada en la llibertat dels pobles són una utopia enterrada a la tomba del poeta a Sinera. Potser les paraules de Salvador Espriu puguin emocionar novament a autonomistes, a federalistes i als independentistes que, com jo, no tenen pressa; clar que també caldria que les llegissin i les entenguessin a Espanya. Tant de bo Espriu no hagi mort per segona vegada.
En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.