Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
Seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes… que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
CINC CARES DEL CONFINAMENT de Francesc Ollé
Llicenciat en Educació Física i Esports. Vallirana.
Dies estranys els que ens toquen viure, tan bé que anàvem. Ningú ho havia previst, ni cap tertulià, ni analista, ni tant sols el vident de capçalera, ni el pessimista d’ofici podien endevinar que estaríem a casa amb remordiments de consciència pel plaer de sortir al carrer. Amb l’allau de comunicats de tots els registres que ens arriben, potser convé analitzar i resumir el que fem a casa. Ja sé que no està gaire bé parlar d’un mateix, a mi no m’agrada fer-ho, però com diuen gairebé tots els novel·listes a les entrevistes, tota narrativa té alguna cosa d’autobiogràfic. Per tant, donaré la meva opinió basada en les experiències pròpies i alguna d’aliena.
És un fet sense precedents pels que ara estem vivint aquest episodi, llevat d’algun brot com l’oli de colze (1981), la grip aviar (2003), les vaques boges, (2005), o l’ébola, (2014) donat que ja fa més de cent anys de la última gran pandèmia, la de 1918. En ser aquest confinament un tema polièdric, cal veure’l des d’algunes cares el seu dia a dia. Pels que ja fa uns anys hem passat a les tant menystingudes i mal anomenades classes passives, la situació no té l’angoixa que pot tenir per empresaris, autònoms i assalariats. Si, a més, els confins d’aquest confinament no són molt estrets, en viure en una casa unifamiliar amb possibilitats de sortir a buscar espàrrecs de marge, a treure herbes, a arranjar murs de pedra, les flors i altres distraccions a l’aire lliure, convindrem que una reclusió lleu.
Les pantalles.- Ja sigui del mòbil, de tableta, d’ordinador o de la tele, ocupen bona part de l’enclaustrament. El bum-bum del missatges no para. Molta distracció i informació, alguna útil, altres gracioses, altres ni una cosa ni l’altre, però ens pot distreure del que fem en una altra pantalla, com la de damunt del teclat on intentem escriure, per algun compromís o simplement per sana pràctica mental. Escriure sempre t’allibera del que portes a dins, bo i dolent. Com els presos polítics que han escrit llibres des de la presó, com Josep Pla, que va escriure el Quadern gris en tancar-se la Universitat degut a aquella mal anomenada pesta espanyola, al 1918, com Bocaccio, que va escriure el Decameró confinat a les afores de Florència, al 1398 degut a la pesta bubònica. Però compte, que Adolf Hitler també va escriure el Mein Kampfel 1925 quan estava a la presó. Una bona gimnàstica mental això d’escriure, et dona múscul mental. Per cert, i en aquest sentit, exquisits alguns contes que arriben sobre el tema
Els que no tenim la plataforma Netflix però si la de Movistar, també tenim un ampli mostrari de continguts per triar, que en el meu cas no són series sinó pel·lícules, una o dues al dia sempre cauen, a més dels documentals d’història i de viatges. Les notícies que ens arriben per les pantalles les deixo per més endavant.
L’activitat física.- Si escriure pot ser una bona gimnàstica mental, la corporal es veu afectada en aquests dies. D’aquelles comunicacions rebudes, una bona part estan sent de pràctica física a casa, serioses o no. Però ja porto 20 dies sense nedar i tres diumenges sense sortir amb la bicicleta de muntanya, acostant-me a la síndrome d’abstinència. Baixo al garatge i no aconsegueixo estar molt de temps a l’el·líptica. No he volgut tenir una tercera bici ni que sigui estàtica. Per tant, la pràctica física queda reduïda a estiraments, poca musculació, totes les possibilitat de la mobilitat articular i de treball cardiovascular només alguna sortida furtiva a la muntanya mig d’amagat, a més de l’el·líptica. Això podria portar a un augment de pes, que cal controlar reduint els viatges a la nevera. A les classes de gimnàstica de la tele o dels tutorials d’internet no m’hi adapto.
La informació.- Monotema, el coronavirus a totes hores. No hi ha més notícies o estan relacionades amb el tema, llevat del temps, que és impertorbable i fa el que vol. Però política, esports, societat, economia es filtren per la seva afectació de l’epidèmia. Pluja de comunicats oficials i periodístics, del que cal treure profit, sobretot quan qui parla és una autoritat en aquest tema. Amb teló de fons amb uniformes militars o no, em crida l’atenció que, amb les discrepàncies sobre les mesures adoptades o que s’haurien d’adoptar, ningú de dubtes en tancar files entorn al seu referent polític, cap desacord. Això si, després d’haver dit que no és un tema polític sinó de país. Els millors nivells d’aïllament són els que diuen els meus. Si les mesures són molt restrictives acabarem abans amb més cost, i si són més suaus, tardarem més però no pararem la vida laboral. Depèn de qui ho digui. De les recomanacions pràctiques que arriben per les xarxes no totes són de fiar. Dels comunicats que més profit se’n pot treure són els de caire mèdic i científic. Per exemple, he aprés que en estats avançats de la malaltia, no és el virus qui pot matar, sinó la reacció autoimmune del propi cos que, en una reacció desmesurada pot ser letal, però també podria ser una porta oberta a la vacuna.
El carrer.- Els que no tenim gos també podem sortir al carrer si és estrictament necessari. Surts i veus poca gent, però gairebé tots amb mascareta. Això després d’haver escoltat que no n’hi han, que en falten moltes. No sé si es refereixen a les d’un sol ús o no. Algunes diria que són de dubtosa utilitat, però dona a entendre un cert grau de responsabilitat per part de qui se la posa. Les casolanes, en el meu cas, no han funcionat, es trenquen. Vas a comprar i espanta una mica la foto dels supermercats amb la gent tocant els productes i parlant, amb o sense protecció. A fora, les cues amb els carros, per més que guardin una distància, tampoc fa gràcia. Si ho comparem amb la prohibició de no poder anar sol a córrer a la muntanyà, hi veiem una desproporció. El color del carrer és diferent, hi veig el color dels diumenges d’estiu.
Les persones.- Visito al pare el dia del seu 99 aniversari, allau de felicitacions per vídeo trucada, (tornem a les pantalles) i el trobo més preocupat pels altres que per ell. Preocupat per les cuidadores, pels seus desplaçaments, per la família, per qui treballa i per qui no, per qui tindrà afectació econòmica. Després d’haver passat per tot a la vida li faltava un episodi com aquest, mai es viu prou. Disciplinat, ha renunciat al passeig del matí i al de la tarda. Potser els nonagenaris són els més protegits i prudents i per això passen angoixes pels coneguts. En quedarà un capítol de la història del país i de cada una de les persones.
Per acabar, la comunicació afectiva virtual mai suplirà a la personal i els desitjos per quan acabi això passen per restablir els efectes i afectes relacionats amb les persones. Projectes personals, familiars i grupals per un futur no tant immediat, però que il·lusiona pensar en la recuperació de l’activitat social, laboral i familiar, amb els contactes pell a pell.
Sempre que ha plogut ha parat
Sempre que ha parat de ploure hi ha tornat