Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
REFLEXIONS D’UN CAUFINAMENT de Marta castellanos
Llicenciada en Psicologia i quel·la del CAU de Martorell. Sant Andreu de la Barca.
Caufinament, i d’altres noms estranys que intentem posar-li a l’experiència que estem vivint des de casa nostra els que som caps i quel·les (que és com diuen els escoltes als monitors i monitores) del Cau quan volem atraure l’atenció de les famílies i no perdre-hi el contacte. Caufinament, i ens quedem tan amples. Que si reptes, que si hashtags, que si etiqueta’m en aquesta o en aquella publicació, tutorials de com fer una recepta, posar-se el foulard sense mans… Tot per tenir als infants i joves entretinguts. Ens queixem de les xarxes socials entre els joves, però al cap i a la fi, quan un virus ens tanca a casa, és tot el que ens queda.
Al Cau de Martorell tot va començar en el moment en el que es va ordenar el tancament de les activitats extraescolars, no estàvem segurs si havíem de deixar de fer Cau i esperàvem ordres de l’organització a la qual pertanyem. Teníem pendents d’entregar els dossiers per marxar de campaments de Setmana Santa al cap de tres setmanes. La primera fase va començar el dia que havíem d’entregar els dossiers amb tot fet i ens van dir que s’anul·laven els campaments. Amb això s’anul·lava la il·lusió dels primers campaments d’alguns Castors i Llúdrigues (els més petits de la casa), s’anul·lava la feina feta dels meus Pioners i Caravel·les (que per molts era la primera vegada que feien el dossier), i sobretot, s’anul·lava la il·lusió de poder-nos escapar tres dies a conèixer més als nostres nens i nenes i compartir amb ells el que en un futur serien records de sobretaula de retrobaments adults. La segona fase va començar quan alguns dels meus joves em van demanar fer caus clandestins. “En realitat si ens ajuntem unes quantes no passa res, ens separem un metre i fem Cau”. Jo reia i els deia que no, però m’en moria de ganes. L’última fase, i on encara ens trobem, és l’etapa d’acceptació. Acceptem que no només ens hem perdut uns campaments de Setmana Santa, sinó que cada dissabte que passem a casa confinats és un dissabte menys que passem amb els nostres infants i joves. Un dissabte menys de tallers, de jugar fins a quedar-nos sense respiració, de no poder fer migdiada perquè a les quatre de la tarda has d’estar com un clau a la porta del cau per iniciar una nova aventura. Però com ens agrada.
Després d’acceptar totes aquestes pèrdues, perquè realment no tenen un altre nom, ens vam plantejar com fer perquè els infants i joves no s’oblidessin de nosaltres i vam acabar recorrent a les xarxes socials. Primerament, no només el nostre Cau sinó la majoria dels agrupaments de Catalunya, vam optar per publicar reptes a l’Instagram i demanar que ens enviessin vídeos fent-los. Era una manera de fer participar els nens i nenes i de compartir moments a distància. Cap a començament de la Setmana Santa vam decidir que cada dia faríem un “Bon dia” i un “Bona nit” (és típic quan anem de campaments fer alguna activitat per activar-se al matí i llegir un conte o cantar una cançó abans d’anar a dormir), per sentir que estàvem una mica de campaments. Per últim, el que se’ns ha ocorregut al Cau de Martorell és fer recomanacions. A més, cada dia dos caps o quel·les recomanen a la seva unitat una pel·lícula, un llibre, una cançó, un consell per sobreviure a la quarantena i un consell per sobreviure al Cau. D’aquesta manera, seguim donant recursos i intentant remoure l’interior dels nostres infants i joves. A més d’això, al nostre Cau, les quel·les de Castors i Llúdrigues preparen una activitat a distància pels seus infants cada i la unitat de TRUC ha adaptat una activitat d’introspecció. Les altres unitats no estableixen un contacte directe amb els seus infants i joves, de moment. Dic de moment per moltes coses.
És difícil pensar en mantenir contacte amb les unitats quan veiem de primera mà que els caps i quel·les estem vivint realitats molt diferents. Entre la feina que posen a la universitat, els familiars que cauen malalts, el fet que algunes segueixen treballant i d’altres no saben ben bé què els depara el futur, costa pensar en els infants i joves i adaptar-se a noves maneres de comunicar-nos. Les famílies, alhora, també viuen realitats diferents a les quals costa més accedir-hi. Costa arrencar iniciatives quan s’han de fer reunions a distància entre nosaltres, que som 18 caps i quel·les, i quan sabem que no tothom està disposat a fer el que demanem per una o per altra raó. És més costós, més lent i menys agraït. Aquella motivació de preparar un Cau i poder-lo compartir amb els nens i nenes, veure les cares de diversió o sentir de cop “Caps, no vull jugar això” es perd. Es perd el poder saber què li ha passat a un infant aquella setmana, què ha emocionat a un Castor a l’escola, que una Dàina vingui més contenta perquè ha guanyat el partit de futbol d’aquell cap de setmana, riure del Rànger que arriba amb cara de “necessito un taller de fer la migdiada”, que una Caravel·la t’expliqui algun problema que l’inquieta o que un TRUC vingui a explicar-te l’últim llibre que ha llegit. Es perd el contacte cara a cara, que al cap i a la fi, és la major recompensa que tenim els voluntaris i voluntàries.
Es perd, també, no només la motivació dels caps i quel·les sinó també la dels infants i joves, sobretot dels més grans, que ho viuen d’una altra manera. Hi ha alguns que troben a faltar el Cau, i d’altres que prefereixen fer la seva en temps de confinament, i no els podem obligar a res. Amb els més petits depèn una mica de les famílies, i el millor regal que podem rebre és un agraïment d’una mare o un pare, o un vídeo d’un infant passant-s’ho bé amb el repte de torn. Ens costa ser agraïts, sobretot en els temps que corren, i alhora ens agrada que ens agraeixin les coses. Així som les persones.
Els caps i quel·les, també ens trobem amb emocions contradictòries. He sentit a companys i companyes dir: “és que trobo a faltar als nens però és que vaig a tope de feina” i “em moro de ganes de fer coses però és que no sé ni d’on treure el temps”. És difícil adonar-te que estàs desaprofitant un any que vas agafar amb tantes ganes i acceptar que un virus te l’ha arrebatat en el moment en què més estaves connectant amb els teus nens i nenes. Personalment, tenia previst que fos el meu últim any al Cau, però un últim any ben aprofitat, donant el millor de mi mateixa, escorrent cada moment com si fos l’últim i aprenent de cada gest, de cada paraula, de cada mirada de la gent que m’envoltava. Però així no. Aleshores és quan penso: i si continuo l’any que ve? Em plantejo repetir el curs que ve les experiències que hauria d’haver viscut aquest any per aparentar que no he perdut res. Fer com si aquest any no hagués passat i tapar la ferida revivint les coses el curs vinent. Però la història no va per aquí. Hem de saber que aquest confinament és una etapa més de la nostra vida i adaptar-nos a la situació actual, malgrat tothom sap que no era el previst.
Deixem de ser negatius, també som conscients que no tot són dificultats i reptes inassolibles, si una cosa tenim els caps i quel·les del Cau és que estimem el que fem i sempre acabem trobant la llum al final del túnel. Ens tenim les unes a les altres, i si una cau l’altre l’aixeca. Malgrat no ho sembli, encara divisem l’última recompensa: els campaments d’estiu. Tenim l’esperança de poder recuperar el temps perdut durant el confinament en 8 dies que els infants i joves recordaran tota la vida. I així serà.
Com diem els escoltes: Sempre a punt (i per tornar a la normalitat més)!