Les eleccions del diumenge demostren que els blocs estructurats sobre el tema nacional continuen consolidats de forma gairebé inamovible. Però ens equivocaríem si no sabéssim llegir algun dels missatges que la ciutadania ha emès. L’any 2017 els caps de llista més votats foren Inés Arrimades i Carles Puigdemont: diàleg impossible. Ara són Salvador Illa i Pere Aragonés: diàleg difícil, però no impossible. I factible, si algú fa de pont.
Existeix al nou Parlament una clara majoria progressista però a curt termini ( tot i que una legislatura pot ser molt llarga) és complicat que es concreti en un govern d’esquerres. Els socialistes han treballat per a que Illa guanyés les eleccions i ho han aconseguit; però no han fet les passes necessàries per a que la seva victòria li permeti governar. Per aconseguir que el PSC pogués impulsar una nova majoria, el PSOE hagués hagut d’adoptar mesures per fer possible la llibertat dels presos polítics i el funcionament de la Taula de Diàleg, i Illa hauria d’haver elaborat alguna proposta més inclusiva que la de passar pàgina excloent qualsevol acord amb ERC. De fet, els presidents Maragall i Montilla van governar amb sobiranistes i independentistes i el PSOE pacta amb Gabriel Rufián al Congrés de Diputats de forma habitual. Una actuació diferent del Govern central potser hagués fet possible que Esquerra s’atrevís a escapolir-se del placatge esterilitzant de Junts i la CUP, concretat en la signatura d’un paper dissenyat com una trampa per als republicans. Tanmateix, cal acceptar que en cas que els socialistes haguessin actuat d’una altra manera, Salvador Illa potser no hauria absorbit tants vots de Ciutadans i tal vegada no hagués assolit el primer lloc el 14 de febrer. Però, possiblement, ara podria jugar un paper més determinant i més positiu pel país.
PSC, ERC i En Comú Podem han apostat pel diàleg com a forma de superar el conflicte enquistat entre Catalunya i Espanya. Ho han fet desde perspectives i amb propostes diferents, però han aconseguit una clara majoria afirmant que calia explorar vies de negociació. Aconseguir que el diàleg doni fruits serà extremadament difícil. Per acabar-ho de complicar, si Aragonés arriba a ser president amb el suport de Junts i la CUP, el canvi en relació a Torra serà enorme, però quedarà lligat a dos partits que s’han declarat contraris a la Taula de Diàleg. ERC intenta posar en valor que, dins l’independentisme, ERC i CUP conformen una majoria d’esquerres però això ja passava en l’anterior legislatura i no es va notar en res; Junts, desde dins el govern, tenia i pot tenir prou força per a frenar qualsevol vel·leïtat d’esquerres. En canvi, Aragonés, fins ara, no s’ha mostrat conscient que dins l’independentisme la seva voluntat de negociació està en minoria.
La sortida podria consistir, d’entrada, en que Illa assumeixi que no es pot presentar al debat d’investidura si la Presidència del Parlament no li encarrega. Par saber-ho només cal llegir la Llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern, aprovada l’any 2008, quan José Montilla era president, i el Reglament del Parlament. I el més normal és que la Presidència de la Cambra proposi al candidat que pugui estar en disposició de formar una majoria. En canvi, el PSC, podria ser més útil si enfortís les demandes de Unidas Podemos i els Comuns dins el Govern Central per a que aquest mogui fitxa per a desencallar la situació més enllà de la seva coneguda negativa a l’amnistia i l’autodeterminació. Hi ha fórmules legals que farien possible la immediata llibertat dels dirigents independentistes i una futura consulta al poble català: i el nou ministre de Política Territorial i Funció Pública ho sap prou bé. El PSOE hauria d’entendre que l’independentisme ha aconseguit més del cinquanta per cent dels vots i que la demanda de llibertat dels presos i la defensa del dret a decidir suma vuitanta-dos escons. Però també caldria que ERC, Junts i la CUP no oblidessin que la única decisió vàlida sobre el futur polític de Catalunya no passa per unes eleccions sinó per un referèndum legal.
Aquest complicat context encara s’enverina més amb l’entrada de VOX al Parlament: és urgent i imprescindible que els partits polítics democràtics elaborin una estratègia conjunta per fer front a una demagògia dissenyada als barris rics però que fa forat a les zones populars més colpejades per la crisi. Enmig d’aquest panorama adquireix especial rellevància el resultat d’En Comú Podem. No ens enganyem: l’operació Illa pretenia incrementar el vot socialista xuclant de dos electorats, el de Ciutadans i el dels Comuns. En cas d’afeblir el vot dels segons, es complicava l’horitzó d’Ada Colau com alcaldessa de Barcelona i es castigava la molesta posició critica de Pablo Iglesias dins el govern espanyol. Però l’efecte Illa només ha funcionat de forma significativa en un sentit. Probablement també ha afectat als Comuns però aquests han sabut construir nous suports. I tot, en el marc d’una elevadíssima abstenció que s’ha manifestat de forma més greu a les comarques més poblades, com el Baix Llobregat, i, sobre tot, en municipis i barris amb un potencial vot d’esquerres més elevat. Malgrat els cants de sirena d’ERC i la CUP, per una banda, i del PSC, per una altra, En Comú Podem ha resistit, ha obtingut més vots que la CUP, Ciutadans i el PP i ha mantingut els vuit escons de que disposava. Insuficient per a cantar victòria però suficient per a continuar endavant en un marc parlamentari que els hi atorga molt més joc.
Molta gent ha descobert, durant la curta i estranya campanya electoral, una Jéssica Albiach que ja havia demostrat la seva vàlua al Parlament. Ha plantat cara al precedent dels mals resultats dels seus aliats a Galicia i Euskadi, al suport i la crida al vot útil al PSC d’alguns dels diputats que havien estat els seus companys de grup parlamentari fa pocs anys, a les desqualificacions i els insults de determinats personatges de l’independentisme reaccionari i al desig gens dissimulat de diferents sectors polítics d’esborrar als Comuns del mapa. I el que és més important: s’ha evidenciat que les propostes que ha defensat durant la campanya són factibles. La història no comença ni acaba aquest 14 de febrer: la Jéssica Albiach va demostrar que n’és conscient quan la nit electoral es va proclamar hereva d’aquell PSUC que venia de lluny i anava més lluny encara. Albiach és, al costat d’Ada Colau, la millor aposta de futur de que disposa un espai polític que necessita estabilitat i organització per a consolidar-se. Jéssica Albiach i el seu nou grup parlamentari, sòlid i cohesionat, tindran la responsabilitat d’impulsar un diàleg complicat però imprescindible. I podran plantejar que, més enllà de pactes de govern, cal que Catalunya encari un gran acord de totes les forces que apostin per la negociació i vulguin recuperar la dignitat malmesa d’un Parlament, que ara patirà els atacs antidemocràtics de VOX. I seran determinants per posar damunt la taula l’evidència que el país necessita solucions progressistes a la crisi sanitària, econòmica i social que patim, per tal d’evitar que els més perjudicats continuïn essent els de sempre: i això marca les línies vermelles sobre els possibles pactes de govern.
Per a sorpresa d’alguns, l’eix Catalunya- Espanya no s’ha afeblit, però l’eix esquerra-dreta ha reaparegut amb força per a desesperació dels que el volien superat. Per això, al marge de qui configuri el govern, un tema bàsic sobre el que caldrà teixir acords entre dretes i esquerres i entre sobiranisme i unionisme, sense més exclusions a priori que la del feixisme, ha de ser la recuperació del diàleg com a instrument per fer política.
Jaume Bosch