Avui és el Dia Mundial de la poesia. Aquest dia es celebra cada 21 de març des de l’any 1999, quan la Conferència General de la UNESCO va proclamar-lo.

Al Baix Llobregat, per descomptat, també es celebra. Son molts els municipis que organitzen actes (enguany, majoritàriament virtuals), recitals i espectacles.

Per això, des de Elbaix.cat volem dedicar aquest dia a tres poetes de la comarca, que des dels seus municipis han escrit poemes que han recorregut molts indrets, moltes cases i moltes vides.

Avui dediquem el dia de la poesia a Joan Margarit, a Joana Raspall i a Francesc Parcerisas. 

JOAN MARGARIT

Nascut a Sanaüja però veí durant molts anys de Sant Just Desvern. Va morir el passat mes de febrer a l’edat de 82 anys i després de rebre el Premi Cervantes. Era, a més de poeta, arquitecte.

La poesia de Margarit és especial: està escrita en castellà i en català, i n’ha sigut ell sempre el seu propi traductor. Té molts llibres de poesia publicats i també les seves memòries. En una de les darreres entrevistes explicà que tenia pendent la publicació d’un últim llibre titulat Animal de bosc amb 65 poemes.

Margarit jugava amb el llenguatge i amb la fragilitat i sempre havia defensat el poder sanador de la poesia en la seva vida, que no va ser fàcil. Amb un llenguatge proper aconseguia universalitzar qualsevol tema que tractés, fent, de la seva poesia, una eina però també una teràpia.

Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el resultat. A mi em correspon només -i no és poc-, el dia a dia amb els poemes sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat.

Joan Margarit
(Del pròleg a la primera edició de Tots els poemes 1975-2011, Barcelona 2011, Grup 62, La butxaca)

JOANA RASPALL

Nascuda a Sant Feliu de Llobregat, va ser una escriptora, lexicòloga i bibliotecària. És majorment coneguda per la seva poesia dedicada als infants, però va escriure per a tots els públics. L’any 2013, va ser declarat oficialment per l’Ajuntament de Sant Feliu i la Generalitat de Catalunya “Any Joana Raspall”, per celebrar el seu centenari en vida. Un gran homenatge en vida al que va correspondre assistint a diversos actes malgrat la seva avançada edat.

Gran defensora de la llengua catalana, Raspall va ser una ferma col·laboradora en revistes locals, i promotora del Premi Martí Dot de poesia, considerat un dels premis poètics més prestigiosos de Catalunya i destinat a promoure la creació literària en català i ajudar els joves poetes i poetesses a donar a conèixer la seva primera obra. Per il.lustrar el séu amor a les lletres i el séu compromís, a Sant Feliu sempre s’explica d’ella que va salvar un camió ple de llibres del fons de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès, durant la Guerra Civil.

Feia poesia per a infants però plena de matisos, reflexions i idees clares. Els seus poemes son poemes permanents, llegibles a qualsevol edat per a que provoquin en cada moment una sensació diferent. Son poemes propers, amb una temàtica tendre i quotidiana que apropa al petit lector o lectora, al món dolç de la poesia.

Ho faig com si ho fes per a un adult. I veig que els grans no s’avorreixen, llegint-los. Els nens són més sensibles del que ens pensem. No ho saben explicar prou, però ho senten, com nosaltres, i de mica en mica els madura dins. He trobat molts nens que s’engresquen molt; m’envien versos que fan a l’escola, els dibuixen… I tenen així sensació de moviment. Perquè sembla que els poetes siguin gent morta; el paper és mort. No pensen que hi ha una persona darrere aquell paper que llegeixen. Els poetes semblen gent llunyana que diuen coses estranyes i coses difícils… el jovent s’hi troba, amb això. Molta gent veu un poema i ja l’aparta; han de fer aquell esforç de canviar la natura de les coses i no hi estan acostumats.

Joana Raspall
Entrevista per “Faristol” 2006

FRANCESC PARCERISAS

Nascut a Begues, que com ell mateix descriu, aleshores implicava “ser de ciutat quan anàvem al camp, però la nostra ciutat era encara mig rural, ho era més, penso ara, que la majoria dels pobles mitjans actuals”; és poeta, traductor i crític literari.

Ha rebut nombrosos premis i ha estat traductor al català d’obres tan reconegudes com El senyor dels Anells, considerada una de les obres més importants de la literatura del segle XX, i l’obra més influent en la història del gènere de fantasia.

Parcerisas s’ha dedicat molts anys a l’ensenyament al departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser vicedirector i fundador dels congressos internacionals bianuals sobre Traducció. També ha estat Director de la Institució de les Lletres Catalanes.

La seva poesia és sincera, potent i quotidiana. És una poesia que narra, que explica moments, vivències i sensacions. Té la capacitat d’elevar moments tan senzills com un matí al bar, a un estadi poètic absolut.

En el món de la literatura es pot ser combatiu. I en el dia a dia. Has de fer alguna cosa, no t’ho pots mirar des del sofà. De manera que si cal sortir, has de sortir, i si s’ha d’actuar, has d’actuar, cadascú a la seva manera. Però no es pot ser combatiu pensant tan sols que ja hi haurà algú que estarà a la trinxera. Has d’anar a la trinxera. Això és una cosa que ens afecta a tots. Mirar com passa és massa còmode. Sobretot per a la gent que escriu. Perquè escrivim sobre això: sobre la vida.

Francesc Parcerisas
Entrevista a VilaWeb

TRES POEMES

La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

JOAN MARGARIT

Podries

Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.

T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser; potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar coses llamineres
o només crostons eixuts de pa negre.

Podries ….podries… Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell podria ser teva.

JOANA RASPALL

Matí al bar

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

FRANCESC PARCERISAS