Com veuen el món els i les adolescents? I el periodisme? Un grup de nois i noies de 3r d’ESO de l’Escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat es converteixen en periodistes per un dia i entrevisten a persones de la comarca i del seu entorn que ells i elles han escollit.
Els gèneres periodístics son una part del temari de l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO. A l’Escola Mestral els han treballat de manera pràctica, així que després d’entendre com es realitzen les entrevistes i quines son les seves característiques principals, s’han endinsat al món del periodisme i han buscat la manera de contactar amb aquelles persones que ells i elles volien entrevistar. Alguns ho han fet per Instagram, d’altres per Zoom, d’altres per telèfon i d’altres presencialment amb totes les mesures de seguretat necessàries degut a la situació de pandèmia en la que ens trobem.
Un cop per setmana, Elbaix.cat publicarà aquestes entrevistes en les que, amb preguntes a vegades poc freqüents o properes als interessos dels seus quinze anys, els i les joves baixllobregatins es posen a la pell dels periodistes amb resultats excel·lents i esperançadors.
Axel Pi: “La música m’ha salvat i m’ha curat”
per Agnès Falgàs Velásquez
Axel Pi és un bateria del grup anomenat Sidonie. El grup va sorgir a Barcelona a finals dels noranta i actualment continua actiu. Està format per tres integrants, Marc Ros, cantant, guitarra i teclista. Jesús Senra, segones veus, baix, sitar, guitarra elèctrica i acústica i Axel Pi, bateria i percussió.
Abans de ser músic tenies alguna altre vocació?
Sí, i de fet una vocació molt ferma i molt potent que és ni més ni menys que la medicina, volia ser metge. Jo recordo que a 1r EGB ens van fer la típica pregunta, què voleu ser quan sigueu grans, el que voleu ser porteu-ho dilluns, feu una exposició oral i porteu coses relacionades amb la professió. Jo tenia claríssim que volia ser metge, i vaig anar, per tant, amb el fonendo i la bata a explicar que la meva vocació venia no de familiars sinó del meu desig realment de curar persones, i així va ser que vaig estudiar sempre per entrar a la carrera de medicina.
Vaig entrar a la carrera de medicina, vaig estar-hi quatre anys, en aquests quatre anys vaig saber que a mi m’interessava la vessant de psiquiatria, però paral·lelament, jo tenia un gran somni, una gran passió que era la música. Per tant jo tenia la meva bateria, tocava amb els meus grups fins que un dia vaig conèixer i tocar amb el Marc i el Jes i vaig notar aquell “feeling”, aquella connexió, la vaig percebre com “algo” molt especial, única, i sé que no he tingut res semblant, que això és especial.
Aleshores, vaig seguir estudiant la carrera però vam gravar una maqueta, maqueta que entreguem a un concurs per ser sel·leccionats per les festes de la Mercè; ens sel·leccionen i allò desencadena una sèrie de gires, cosetes que fan que jo em trobi no podent estudiar com voldria, perquè ja tenia el cap fent coses i treballant per la música. No podia tampoc dedicar-me com volia, on volia, però és el que havia de fer. Per tant vaig prendre, sens dubte, una de les decisions més importants de la meva vida, que va ser deixar la carrera de medicina, molt a “mi pesar” per provar a veure què passava amb la carrera de música, amb el grup, Sidonie, i a més a més amb la cosa que si resultés que no funcionava jo sempre pensava; tornaré al que és la meva primera vocació, la medicina.
Des d’aquesta decisió han passat vint-i-quatre anys i aquí estic, amb nou discos i moltes gires. Sabent que vaig prendre una decisió que sempre em farà pensar que trobaré a faltar el ser metge, perquè es “algo” que m’agradava molt però evidentment que m’ha portat a viure coses excepcionals relacionades amb una enorme passió; la de ser músic.
Quan et vas adonar que t’agradava la bateria? I quan et vas adonar que podies viure de la música?
Jo recordo un dia quan era petit que em vaig aixecar, el meu pare posava molta música i li agradava molt la música. Era un dissabte, i vaig llevar-me i vaig escoltar un disc, i un so em va captivar. Era un so que no era d’una guitarra, ni d’un piano, i a més a més era molt llarg. Jo vaig aixecar-me i li vaig dir, papa què és això? I em va dir que era una bateria. Es va aixecar i em va ensenyar el disc. La cançó era “ In a Gadda Da Vida” del grup Iron Butterfly. Era un “solo” molt famós en una cançó molt llarga. Aquell “solo” de bateria em va fer volar el cap, o sigui realment recordo escoltar allò i dir hòstia! M’interessa molt aquest instrument: papa, mama, jo vull tocar la bateria.
Jo en aquell moment estava estudiant piano, estudiava solfeig, cosa que després vaig agrair molt perquè gràcies a haver estudiat solfeig de petit, després he pogut llegir partitures i fer coses amb la bateria pel que fa al solfeig, però amb la bateria vaig descobrir una cosa que m’agradava. Vaig tenir la sort que en una aniversari va aparèixer una bateria a casa i a partir d’aquí la meva relació amb l’instrument va fer que anés deixant el piano i anés fent classes, i anés perfeccionat amb la bateria.
I quan començo i sé que puc viure de la música? Doncs en aquell moment en el que dic que decideixo deixar la carrera és el moment que te veure amb un compromís molt bèstia, igual que jo prenc aquesta decisió el Marc estava treballant en una òptica. Jo deixo la carrera i ells la seva feina, és a dir som tres “tios” que ens adonem que hi ha “algo” molt especial i diem “vamos a por ello” i anem a per totes, ens arrisquem, llavors invertim, per tant correm els riscs d’algú que ho deixa tot. Però això ho vam fer perquè sabiem que podiem viure de la música, i així va ser.
Evidentment la primera gira que vam fer amb el primer disc, va ser una gira que coincidia amb una de les decisions més importants de la vida, per tant vam intentar no agobiar-nos i esperar que arribessin els fruits i poguessim recollir-los. I així va ser el que vam fer, després estàvem espantats però a la següent gira ja vam començar a guanyar-nos la vida, i a partir d’aquí va ser com; vinga ens anem a professionalitzar, i fins ara, que ni la crisi ens ha parat.
Qui et va impulsar a començar amb la música?
Crec que m’impulsa la pròpia condició de fan de la música i fan dels grups que m’agradaven. És a dir, són molt els adolescents que senten fanatisme per cançons, per grups, i jo a més a més tenia un instrument amb el que podia projectar aquest fanatisme per la música i pels meus gustos, els podia traslladar i sentir-me part d’això. Jo crec que vaig ser jo mateix amb aquesta passió i després la sort o el destí de trobar-me un dia un cartell de “se busca batería con influencias Beatles, Rolling Stones, Jimi Hendrix, The Doors, The Velvet Underground, Syd Barrett y Pink Floyd” que això denota que és una cosa molt selecta. Tot el que estava llegint allà era el que jo escoltava, el que a mi em flipava i amb el que a mi em costava parlar amb col·legues del meu voltant, que els hi agradaven altres coses. Però això va ser un hòstia, qui ha escrit això està fet per tocar amb mi i al revés, vaig tenir aquesta sort.
Em van trucar, era el Marc, vam quedar i “flechazo”, amor a primera vista, perquè això nostre és una història d’amor, amor a primera vista. I després va arribar el Jes que veníem del mateix lloc i ens agradava el mateix i sentiem la mateixes coses pel que fa a la música.
Abans de Sidonie ja havies tocat amb altres grups?
Sí, havia tingut el meu grup d’institut i després un parell de grups que justament havia conegut des d’alguns anuncis també, o algú que m’havia dit: hi ha un grup que està buscant bateria i llavors havia tocat, havia fet alguns concerts.
Amb els que tocava m’ho passava molt bé però no tenia la connexió musical de la que parlo, no és fàcil trobar-la i al llarg de la nostra carrera hem estat amb grans grups, molt coneguts, que quan et parlen dels seus inicis son molt diferents. Al final el grup funciona, la fórmula funciona i són grans músics però que quan han de parlar sobre música veus que cada cadascú va per un lloc diferent, cosa que també és interesantíssima. Però la nostra és una connexió molt bèstia realment .
AL principi el grup Sidonie va ser format per diversió o per què volieu intentar créixer en la música?
Jo crec que el primer contacte dels primers assajos i primers concerts eren per diversió. Eren concerts de versions, és a dir, tocàvem cançons de grups que ens agradaven com els que t’he dit que apareixien en aquell cartell i intentàvem donar-los la volta perquè fossin una mica especials o tinguessin un so personal, però al final eren versions i el tipo de concert estaven molt marcats pel desig de tocar i les ganes de tocar.
Per tant sí que l’objectiu principal era la diversió però, després d’allò, la falta de compromís va fer que ens separessim una mica, i aquell fet, el sentir l’enyorança de no estar tocant amb algú amb qui t’entens va ser el que ens va fer dir: ens tornem a veure? Tornem a quedar? I si ho fem ho fem per anar a per totes. En aquell moment ja no és un si ens tornem a trobar i comencem a fer coses ho fem només per diversió. Així que és el que vam fer, en una festa major, i ho vam fer amb cançons pròpies, voliem gravar-les, ensenyar-les i per tant vam anar a buscar aquell somni anhelat que és el de viure d’això.
Per què el nom de Sidonie?
En el moment que decidim fer cançons pròpies, teníem un nom, que precisament era d’una cançó dels Rolling Stones que es deia Citadel que no ens agradava i sabiem que haviem de buscar-ne un altre. No sabiem quin i en un d’aquests “fem algo” vam anar al centre a comprar música, a comprar vinils, CD, i vam anar en concret a la Riereta baixa, al Gòtic, en una botiga antiga. És una botiga especialitzada en psicodèlica i també en música Funk, és una meravella, segueix oberta, per cert. I estàvem allà i un de nosaltres es va trobar una col·lecció de singles de la Brigitte Bardot. Brigitte Bardot era una actriu francesa molt famosa que també va treure discos, va cantar cançons composades per altres artistes, i té una etapa molt important composada per Serge Gainsbourg que era un compositor, cantant francès molt famós que va composar moltes coses per ella.
Vam veure aquesta col·lecció, i tal “qual” ens ajuntem els tres veiem que la primera cançó de la col·lecció es deia Sidonie, va ser instantani, va ser llegir el nom i vam saber que ens agradava, vam percebre que era un nom de noia, francès, i ens va agradar molt com sonava i en aquell moment vam saber que ens diríem Sidonie.
Quins referent i grups musicals us han influit?
A nosaltres ens agrada definir-nos com esponges musicals, que vol dir que som tres “tios” que mai hem anat amb la mirada tancada cap a un estil musical, per tant, sempre hem sigut sustentables a ser influits per qualsevol estil musical i així ha sigut. Al llarg de la nostra vida ha acabat influint-nos per igual la psicodèlica a la música funk, al soul, al blues, la música electrònica, la música francesa, i així ha sigut i així espero que sigui.
Som un grup que realment hem sabut créixer i evolucionar gràcies a sempre escoltar qualsevol estil musical.
Quants disc heu tret i quin és el treu preferit?
Abans del primer disc va haver-hi un E.P., és un disc més curt però si contem les coses que vam fer del primer L.P, un disc de llarga durada, que és el final el que tu em preguntes, n’hem fet nou.
I el meu favorit, em costa molt mullar-me, sempre intento esquivar la resposta, però bé jo crec que ara et puc dir-te que els meus dos discos favorits son “Costa azul” i “El regreso de Abba”.
Us esperàveu l’èxit que heu tingut?
Jo crec que sí que en ho esperàvem, és a dir jo crec que no seria honest si digués que no ens esperàvem aquest èxit, perquè jo crec que en el moment que comences a treballar, nosaltres ja ho fem sabent que som bons. Tenim coses a dir, aquesta petita arrogància o gran arrogància, la que és necessària per començar, t’has de creure el millor i la gent t’ha d’escoltar, i has de creure’t que no hi ha res millor que un bolo teu o un disc teu.
Amb aquesta actitud és com vam començar i jo crec que és necessària tenir-la. Crec que sempre pensem que allò que fem podria ser encara més gran i per tant disc que disc a disc, concert a concert, el que volem i desitgem és sempre créixer. Nosaltres no ens hem posat un meta, sempre diem que el que volem és seguir creixent i per això l’èxit que tenim no és el que desitgem, l’èxit que desitgem crec que ha de venir encara.
I ha sigut difícil viure de la música durant tants anys?
Sí, és difícil viure de la música, francament, és a dir, es compensa perquè qualsevol cosa i penúria que pugui passar, al final queda oblidada quan estic tocant la bateria amb el Jes, el Marc o els altres músics que a vegades van amb nosaltres. Amb gent davant mirant-nos, tot s’oblida i tot es justifica. En aquell moment ens sentim les persones més afortunades del món, però no vivim en un país on la música o la cultura es cuidi, es respecti i es dignifiqui com crec o creiem que s’hauria de respectar, cuidar i dignificar. Això fa que siguem treballadors que estem una miqueta deixats, som una professió, som un col·lectiu, som un sector que estem bastant deixats de la mà de déu amb poques cobertures i molt poca seguretat, cosa que s’ha demostrat amb amb l’arribada de la pandèmia.
Hem sigut un col·lectiu molt ferit precisament perquè estem massa desprotegits i perquè la cultura no s’ha treballat ni dignificat. Aleshores això nostre son alts i baixos, és una muntanya russa, és ara no saber si tindrem per viure, després potser vingui un moment molt bo i hagis d’administrar els diners que han arribat però sempre marcat per una inestabilitat total, una intastabilitat econòmica i també emocional, que és la que suposa tenir una vida que et fa estar tant de temps fora de casa, cosa que t’afecta a tu personalment si t’agrada passar un temps a casa i la teva ciutat. Has de ser sempre conscient que la nostra vida és viatjar i pel que fa tenir una història d’amor, una relació de parella i una família doncs és també una complicació important que hem de saber administrar, no només nosaltres, sinó qui ens estima.
Quin és el lloc més lluny on has tocat?
Medellín, Colòmbia.
Com ha afectat la covid a Sidonie?
No pretenem el tres queixar-nos i lamentar-nos molt més que mereix queixar-se i lamentar-se qualsevol persona que hagi petit la Covid perquè pel que fa els concerts, pel que fa el sector musical o el de l’espectacle, la Covid ens ha afectat moltíssim però votem per no exterioritzar aquest lament i intentar ser positius. Saber que estem en una època molt difícil, que hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres i que almenys nosaltres tenim al sort d’estar junts, d’haver pogut assajar, d’haver pogut treure un disc, d’haver pogut fer molts menys concerts dels que voldríem i molt menys remunerats del que haguéssim volgut però estem aquí, estem dient coses i estem junts i amb l’esperança d’aquest demà metafòric que quan arribi ens permeti seguir fent el que més ens agrada.
I algun consell per la gent de la meva generació que es vol dedicar a la música?
Que gaudeixin molt de la seva passió. Que realment siguin conscients que la passió que sent per la música és tan real com que l’emputxa a provar què seria de la seva vida si es dediqués a tocar i davant d’això, que ja és ser valent, provar sort.
El meu gran consell és treballar molt, és a dir, talent en té moltíssima gent i més en el món de l’espectacle, però el talent el percebràs i el compartiràs. Busca gent amb que tinguis bona connexió, és molt important formar un equip amb el que creguis i a partir d’aquí treballar, i treballar i sempre amb aquesta passió. És a dir la passió i l’amor per la música és l’inici de tot, però això no deixis que s’esvaeixi, i perquè això no passi, treballeu, treballa, treballa, insisteix i fes-ho amb un compromís i amb motivació i és així com poden passar coses.
Voldries afegir alguna cosa més a l’entrevista?
Com diu una de les cançons el disc titulada Mi Vida Es La Música: “todo empezó cuando conocí a Axel y a Jes” diu el Marc Ros. Realment tot va començar quan els vaig conèixer, aquí la importància realment de conèixer i de buscar aquelles persones amb les que començar un projecte. Tot va començar aleshores i des de llavors la meva vida ha estat la música. Ha estat la música anys enrere i ara en època de pandèmia la que m’ha salvat i m’ha curat.
La música te un poder bestial pels que l’escoltem i pels que la toquem, jo no sé què hagués sigut de mi i de nosaltres si no haguéssim pogut tocar i fer música, no sé què hagués sigut perquè hem rebut una cosa molt bestia que és el que rep la gent quan escolta les teves cançons, sentint també que s’està salvant i tu, també, aleshores pel fet d’estar-ho fent.
És meravellós, si una cosa bona ens emportem d’aquí, d’aquesta delicada situació que hem viscut és les emocions que hem pogut compartir en aquest concert que hem pogut fer, on s’ha demostrat que la gent realment necessita la música en directe i això em fa feliç.