Josep Ramoneda ( El País, 8/5/2021) proposava fa uns dies una Federació d’Esquerres Ibèriques que agrupi a les forces situades a l’esquerra del PSOE i que sorgeixi des de baix, des d’una realitat territorial fragmentada. Als anys noranta Rafael Ribó, va intentar, des d’ICV, construir una coordinació de les anomenades esquerres perifèriques: des de l’Euskadiko Ezkerra de Kepa Aulestia i l’Esquerda Galega d’Anxo Guerreiro a la Chunta Aragonesista de Labordeta: també hi eren sectors d’Esquerra Unida del País Valencià, avui a Compromís, amb Pasqual Mollà i una joveníssima Mònica Oltra, i d’Esquerra Unida de les Illes, avui a MÉS, amb Miquel Rosselló.
La proposta actual de Ramoneda i la de fa trenta anys de Ribó s’assemblen: no és que l’esquerra transformadora espanyola hagi de dirigir una política d’aliances amb les esquerres pròpies de territoris diversos; el que cal és que aquestes forces impulsin una coordinació que, respectuosa de la pluralitat, els permeti parlar de tu a tu amb els partits estatals i construir el “mecanisme compartit” de col·laboració que reclama Ramoneda en el seu article.
La Izquierda Unida de llavors no ho va entendre i al Podemos d’ara li costa: el projecte no es pot basar en la pretensió del partit estatal de torn de ser present a tot el territori i a partir d’aquí pactar o no amb els partits que tenen per àmbit la seva Comunitat. Julio Anguita parlava de l’autodeterminació dels pobles però tenia una concepció radicalment centralista de l’organització. Pablo Iglesias ha defensat amb valentia la plurinacionalitat però no ha pogut conservar l’impuls plural i innovador de la coalició de l’any 2015 amb confluències i partits diferents. De fet, més enllà de Unidas Podemos, del projecte inicial només en queda En Comú Podem. S’ha perdut el que significava En Marea a Galicia i es va trencar la coalició amb Compromís. Amb la Chunta Aragonesista i MÉS de les Illes ja no hi va haver ni un acord inicial. I tampoc ha reeixit la relació amb sectors d’esquerres de les Canàries. Només el grup de l’Esquerra Confederal al Senat sembla apuntar en la bona direcció. Afegim-hi un punt d’esperança: la persona referent de Unidas Podemos al Govern, i possiblement la seva propera cap de llista, és de Galicia, la que es perfila com a nova líder de Podemos és de Navarra i el president del grup parlamentari al Congrés és un sobiranista català.
Ara, Iñigo Errejón, animat pels bons resultats a Madrid, podria iniciar una cursa per intentar ampliar la seva confluència amb alguns d’aquests grups amb la intenció de desgastar a Unidas Podemos. La marca verda, en un bon moment a Europa, formaria part del desafiament. Les seves primeres declaracions apunten a pactar amb tothom que discrepi de Podemos: és una actitud suïcida. Si es vol superar al PSOE, encara que sigui per pactar-hi però sense supeditació, no hi ha espai a l’esquerra dels socialistes per a dos projectes que es facin la competència. El primer pas seria parlar per intentar refer la unitat electoral: és complicadíssim però imprescindible. El segon, seria que Errejón, que ja va cometre l’error de presentar una llista fantasma a Catalunya l’any 2017, entengués que ha emprès el mateix equivocat camí que van seguir Izquierda Unida i Podemos: no es tracta de dirigir la suma des d’una organització de Madrid o d’àmbit estatal; el que toca és que les esquerres dels territoris es coordinin i, a partir d’aquí, construir plegats un projecte de lideratges compartits: aplicar la plurinacionalitat a l’organització, una opció que mai no podrà impulsar el PSOE. Manuel Lillo ( El Temps, 9/5/2021), des de la revista que dirigeix, posava el dit a la nafra assenyalant com una de les causes de la pèrdua d’influència dels hereus del 15-M el no haver estat prou sensibles als fenòmens de reivindicació nacional sorgits en diversos territoris de l’Estat espanyol. Lillo fa referència al filòsof Michael Walzer per denunciar que “esquivar el debat sobre les qüestions nacionals per centrar-se exclusivament en el fet social és una vella pràctica que mai no ha funcionat”.
A l’Uruguai les esquerres varen saber construir el “Frente Amplio”, que durant uns anys va liderar el respectat Pepe Mujica. Allà s’aplegaven sectors polítics diferents que resolien les diferències programàtiques amb diàleg i la composició de les candidatures amb eleccions primàries. Un Front Ampli d’aquestes característiques aplicat, en aquest cas, més a la diversitat territorial que ideològica, permetria construir una alternativa a la dreta i també al PSOE ( que era l’objectiu inicial d’Iglesias i Errejón quan van fundar Podemos). Aquesta coalició podria tenir, alhora, una relació estreta i privilegiada amb altres components de la majoria sobiranista que, com ERC o Bildu, van fer possible el govern de PSOE i Unidas Podemos. I en aquest projecte es podrien retrobar diverses forces polítiques dels Països Catalans que tenen més punts en comú que diferències.
Entenc les dificultats: son evidents. Però els que han retret a Pablo Iglesias una suposada visió personalista de la política haurien ara de ser capaços d’apostar per la unitat plural i col·legiada. Si no ho fan, els espais ubicats a l’esquerra del PSOE estan condemnats a tornar a jugar el paper secundari al que el bipartidisme va condemnar al PCE i a Izquierda Unida.
Jaume Bosch
Membre del Consell Nacional de Catalunya en Comú