El Periódico de Catalunya ha publicat un reportatge titulat: “6 i 7 de setembre: l’independentisme descobreix el seu taló d’Aquil·les”. Tal com explica el diari, el quart aniversari dels plens del Parlament celebrats aquells dos dies del 2017 resulta incòmode per a l’independentisme governant.
Si bona part de la societat catalana pot recordar amb orgull la imponent mobilització ciutadana que van representar l’1 i el 3 d’octubre, hi ha dues dates que no desperten tant entusiasme: els plens del 6 i 7 de setembre i la declaració d’independència del 27 d’octubre. Només una part de Junts i la CUP defensen avui el que va passar al Parlament aquells dos mesos.
El que es va esquerdar no va ser, com algú va intentar argumentar, tan sols la legalitat espanyola, sinó també la catalana. Obviar el paper del Consell de Garanties Estatutàries va suposar un menyspreu a les institucions del país. Però hi va haver un error encara més greu: el projecte d’Estatut de 2005 havia establert, amb el suport de CIU, PSC, ERC, ICV i PP, que calia una majoria qualificada de 90 diputats i diputades per a que el Parlament abordés la modificació de l’Estatut; aquesta majoria va ser mantinguda a les Corts generals, va ser ratificada pel poble català en el referèndum de 2006 i no va ser alterada pel Tribunal Constitucional l’any 2010.
Avui una part dels protagonistes d’aquells fets reconeixen en privat l’equivocació: Més enllà del tema competencial, com es podia proclamar la independència amb 70 vots quan per modificar l’Estatut en calien 90? Recordo bé el debat a la ponència que va redactar el text estatutari: per a la seva reforma vam establir una majoria molt qualificada que evités que majories conjunturals i limitades alteressin el marc de l’autogovern de Catalunya; volíem impedir, per exemple, que una hipotètica majoria de la dreta espanyolista pogués tirar enrere temes sensibles com la protecció de la llengua.
L’error del 6 i 7 de setembre es va reproduir en la sessió del 27 d’octubre. I ara, alguns dels que van trencar el Pacte Nacional pel Referèndum considerant-lo una pantalla passada, critiquen els que llavors van defensar una referèndum acordat i avui el continuen proposant tot i cometre l’heretgia d’advertir que, si ha de ser pactat i legal, serà difícil d’aconseguir a curt termini.
El diputat socialista Ferran Pedret complementa el tema tractat pel Periódico amb un article titulat “El que vam aprendre el setembre”. Pedret fa un relat prou real dels fets, però sorprèn que parli del que “vam aprendre” quan, segons sembla opinar, només els independentistes haurien d’extreure lliçons del que va passar; com si els socialistes no tinguessin cap assignatura pendent. L’article no inclou ni un petit signe d’autocrítica. I el PSC té molt a repensar.
Des dels obstacles posats a la voluntat del president Maragall d’avançar en l’autogovern a la reacció del PSOE quan el Tribunal Constitucional va desactivar l’Estatut votat pel poble català. Com que partien de la base que el dany causat era poc rellevant van passar-se anys sense formular una alternativa. I el que fou pitjor: van fer seguidisme del PP en no condemnar de forma contundent l’actuació violenta de la policia de l’Estat l’1 d’octubre i, sobre tot, donant suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
El partit de Joan Raventós, Maria Aurèlia Campmany, Marta Mata o Pasqual Maragall votant a favor de la suspensió de les institucions que havia contribuït a recuperar és una imatge difícil d’esborrar. I després va continuar la inacció. Els indults són positius però ha costat massa arribar-hi. La reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, reclamada pel Consell d’Europa, s’ha ajornat de forma incomprensible. I encara no s’accepta que allò que el Tribunal Constitucional va espatllar anul·lant la voluntat popular només es pot arreglar tornant a votar.
Massa por, massa poca voluntat d’abordar els problemes de fons. No hi ha raons per a que el PSC faci una mirada critica sobre el seu paper el 2017? Fa molt bé el diputat Pedret acabant el seu article amb una aposta pel diàleg: però serà difícil que la negociació avanci si els socialistes pensen que són només els independentistes els que han de reflexionar.
Jaume Bosch, Ponent de l’Estatut de 2006 i Veí de Sant Feliu de Llobregat