Els que com jo vàrem néixer a la República i vàrem créixer analfabets en català, ens va tocar aprendre’l a base de llegir d’amagat. Però la llengua va continuar viva. I no sols a casa. La lectura i escriptura varen anar tornant a les nostres vides poc a poc. Classes clandestines. Fascicles de la Història de Catalunya per subscripció que arribaven a casa lliurats en mà. L’Escoltisme va fer una gran tasca de millora. Teníem una frase que repetíem amb to de broma “cal esmenar-se en la recerca del mot escaient” i així, poc a poc, el català va anar prenent el protagonisme que li pertoca i que en realitat mai va perdre.
Quan els anys 70 em vaig matricular al curs d’accés a la Universitat de l’Autònoma per majors de 25 anys, les classes s’impartien en català i malgrat el renou que tímidament promovien alguns, es va mantenir durant aquest curs i després a la carrera. Recordo que J. Maluquer, professor d’Història Econòmica, catalanoparlant feia les classes en castellà perquè segons ell, havia fet la carrera en aquest idioma i hi tenia tots els apunts. Ens dictava en castellà més de 5 fulls cara i cara en una hora i mitja en lletra petita i jo els escrivia directament en català i unes noies andaluses me’ls demanaven sempre. Els alumnes vinguts de fora de Catalunya mai van posar problemes, ans al contrari. Qui posava problemes eren gent d’aquí, però pocs. Eren una franca minoria, això si, constants.
Escric això perquè quan comparo on som i on érem, sincerament no m’espanto. No podem oblidar que a Catalunya actualment es parlen mes de tres-cents idiomes. Som un país de pas i com a tota societat industrial, un pol d’immigració. Demanem als nens que al pati parlin en català quan el pati és una mostra d’aquesta diversitat.
Vull afegir que el nivell i la quantitat de literatura que es publica avui en català, que guanya premis i es tradueix a moltes llengües, no havia existit mai i si es dona aquest fenomen és perquè hi ha base perquè es produeixi. Aquesta base és l’escola catalana. Aquí és on hem de posar l’accent i l’esforç. Aquí és on ens hem de posar ferrenys i no per nacionalisme ranci sinó per dret fonamental.
Els polítics “anti” ho saben i ho usen en contra estratègicament. Cobren per fer-ho mentre nosaltres anem “d’activistes” gratis. On és la nostra capacitat d’ imaginació que tantes vegades hem demostrat tenir per tombar la truita? Ni les lamentacions ni els enfrontaments ens seran útils. Tan sols seran d’utilitat aquelles accions que resultin atractives. En voleu un exemple? El Paraulògic. Hi ha jocs de pati de tota la vida que tenen el català com vocabulari. O de petits no havíeu jugat al “Belit”…
No soc un il·lús. Simplement crec que l’alarmisme no és constructiu. El que si que ho és, és la tossuderia. La que han exercit entitats com Òmnium, la Institució de les Lletres Catalanes, les escoles Cooperatives, avui convertides en Escola Pública en la seva major part ,o persones com Joana Raspall i d’altres que feien classes en català a casa seva o en entitats culturals.
Crec que hauríem de ser capaços de posar en marxa la campanya. “Jugar en català” i dur als carrers i places jocs com les bitlles, el mateix Belit que avui en dia es continua jugant al carrer en altres llocs de la península, les bales.. (no las canicas).Els literats ja els tenim, ara toca reforçar els fonaments de l’edifici. Les generacions que creixen sabent escriure’l i parlar-lo, però no usant-lo com a idioma d’intercanvi. Just al revés que nosaltres.
Jaume Serna. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia de Joana Raspall: Eix Diari