Dijous, 14 de juliol, data amb forta càrrega simbòlica pel que fa als valors de llibertat, igualtat i fraternitat,  el Projecte de Llei de  Memòria Democràtica ha estat aprovat pel Congrés dels Diputats amb 173 vots a favor corresponents als grups del govern -PSOE i Unidas Podemos- més  PNB, Bildu, PDeCAT, Más País i Compromís ; 159 en contra per part del PP, Vox, Ciutadans, Junts i la CUP; i 14 abstencions dels grups d’ERC i el BNG.  La nova Llei  ara passarà  al Senat per continuar la tramitació parlamentària, que es preveu que es completi a la tardor.

El to del debat i, l’ús partidista que se’n va fer de les víctimes, va posar de manifest, un cop més,  la posició dubitativa de la dreta espanyola a l’hora de condemnar els crims del franquisme i les seves conseqüències. Fet que l’allunya de les dretes europees que han rebutjat sense pal·liatius els règims feixistes. Presoner de les posicions de l’extrema dreta, el PP oblida la declaració institucional del Congrés dels Diputats de 2002 que condemnava el cop militar del 18 de juliol de 1936, a la que va donar suport . Ara reprèn  els  vells hàbits de categoritzar les víctimes en bones i dolentes. Mereixedores o no del desgreuge. Les del terrorisme i les de la dictadura.

El regust amarg  del debat, però, no pot enfosquir l’important avenç que significa  l’aprovació de la llei que obre el camí  cap a una memòria inclusiva perquè la memòria democràtica esdevingui un patrimoni del conjunt de la societat.

“Des del final de les guerres civils i conflictes mundials que van assolar Europa al segle XX, i especialment des de l’Holocaust, l’impuls de les polítiques de memòria democràtica ha esdevingut un deure moral que és indispensable enfortir per neutralitzar l’oblit i evitar la repetició dels episodis més tràgics de la història. El ferm compromís amb la pedagogia del «mai més» s’ha convertit en un imperatiu ètic fonamental a les societats democràtiques a tot el món” (BOCG, pàg.4)

Aquest paràgraf que encapçala l’exposició de motius de la nova llei, manifesta la intenció d’actualitzar la Llei de Memòria Històrica del 2007,  tot i recollint les recomanacions dels organismes internacionals dels Drets Humans que ens homologui als països democràtics del nostre entorn. Veritat, Justícia, Reparació , Deure de Memòria i garanties de no repetició són els principis rectors que guien les diferents mesures proposades a la nova Llei de Memòria Democràtica.

Seguint aquests principis intentarem analitzar alguns dels principals avenços aconseguits respecte a la Llei del 2007 i algunes de les  mancances destacades per les entitats memorialistes.

Veritat

 Per primera  vegada s’assumeix que la recerca de persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista (a la fotografia)  és responsabilitat de l’Estat. Per donar-hi compliment,  s’establiran plans plurianuals de recerca de localització, exhumació i identificació. Actuacions que es podran iniciar  tant d’ofici com per sol·licitud de familiars o entitats memorialistes .

L’objectiu que s’ha marcat el govern és exhumar unes 20.000 víctimes que se sumarien a les 10.000 ja realitzades d’un total de 100.000; considerant que moltes de les víctimes pel pas del temps i el deteriorament de les fosses ja no es podran recuperar .

La recerca de persones desaparegudes comportarà l’ampliació del Banc d’ADN estatal on s’emmagatzemaran mostres biològiques dels familiars per poder confrontar-les amb vista a futures identificacions. Aquest banc de dades de les víctimes del franquisme també inclourà “les persones afectades per la sostracció de nadons, és a dir els nadons robats, la denúncia dels quals hagi estat admesa” pels fets objecte de la llei de memòria.

Justicia

Compromís d’investigar totes les violacions que es van produir des del cop d’estat fins la promulgació de la Constitució de 1978. A més  la llei s’obre a investigar , com s’ha donat en altres processos transicionals de països molt diversos , la persistència d’elements que ocasionessin supòsits de vulneració de drets humans a persones per la seva lluita per la consolidació de la democràcia, els drets fonamentals i els valors democràtics. Per aquest motiu, una disposició addicional contempla la designació d’una comissió tècnica que elabori un estudi sobre els supòsits esmentats entre l’entrada en vigor de la Constitució de 1978 i el 31 de desembre de 1983 per “assenyalar possibles vies de reconeixement i reparació”.

Es crea una Fiscalia de Sala de Memòria Democràtica y Drets Humans  que s’encarregarà d’investigar “els fets que constitueixin violacions de Dret Internacional de Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari, incloent-hi els que van tenir lloc en ocasió del cop d’Estat, la Guerra i la Dictadura”.

La norma estableix que fins al 1978 la investigació l’assumirà la fiscalia, i des de llavors al 1983 serà una comissió d’experts la que estudiï possibles vulneracions.

Reparació

La llei condemna de manera explícita el cop militar de 1936 i declara la  il·legalitat i la il·legitimitat dels òrgans del règim  i la nul·litat de les seves resolucions.  En aquest sentit, es declara la il·legalitat i il·legitimitat dels òrgans penals o administratius constituïts a partir del Cop d’Estat del 1936. A més, la iniciativa reconeix i declara el caràcter il·legal i radicalment nul de totes les condemnes i sancions produïdes per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa durant la Guerra, així com les patides per les mateixes causes durant la Dictadura.

El text, també, indica que totes les lleis de l’Estat espanyol s’interpretaran i s’aplicaran de conformitat amb el Dret Internacional Humanitari, que assenyala que “els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortura tenen la consideració d’imprescriptibles i no amnistiables”.

El text afegeix expressament, a l’apartat que enumera les diferents víctimes del franquisme amb dret a mesures específiques de reconeixement i reparació, les associacions feministes  i les persones LGTBI. També les institucions d’autogovern catalana i basca i les corporacions locals. Es consideren víctimes, també, les comunitats, les llengües i les cultures basca, catalana i gallega en els seus àmbits territorials lingüístics, i se subratlla que els seus parlants van ser “perseguits” pel franquisme.

Deure de memòria i garanties de no repetició

La llei inclou mesures en matèria educativa, un àmbit en què  hi ha moltes llacunes . S’inclou, entre els “fins” del sistema educatiu espanyol, el coneixement de la història i de la memòria democràtica i la lluita pels valors i llibertats democràtiques. Per això es desenvoluparà als llibres de text i materials curriculars la repressió que es va produir durant la Guerra i la Dictadura a l’educació secundària obligatòria, formació professional i batxillerat.

La llei inclou, també, diferents mesures pràctiques  per evitar l’exaltació del Cop d’Estat del 36, de  la Guerra Civil i de la Dictadura . Per primera vegada es planteja un règim sancionador que contempla multes en funció de la gravetat dels fets que van dels 200 als 150.000 €.

Les fundacions que facin exaltació del franquisme seran clausurades,  i s’eliminaran  33 títols nobiliaris concedits a colpistes, criminals de guerra,  ideòlegs del règim, entre d’altres  els relatius a Franco, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Mola, Carrero Blanco, etc.

La Llei considera com a llocs de Memòria Democràtica  aquells espais materials o immaterials on s’han desenvolupat fets de singular rellevància per la seva significació històrica, simbòlica o per la seva repercussió a la memòria col·lectiva, vinculats a la memòria democràtica i  la lluita de la ciutadania pels seus drets i llibertats. En aquest sentit, es crearà l’Inventari Estatal de Llocs de Memòria Democràtica, com a instrument de publicitat i coneixement dels mateixos.

D’altra banda, es modifica la denominació de la Valle de los Caídos  pel de Valle  de Cuelgamuros, recuperant així el nom del lloc geogràfic, que es resignificarà per donar a conèixer les circumstàncies de la seva construcció i per enfortir els valors democràtics.

Més enllà de les diferents valoracions dels partits polítics, expressades durant la tramitació parlamentària i en la votació de la Llei, les entitats memorialistes també han manifestat les seves diferències. Associacions com Amnistia Internacional expressen els seus dubtes  que la llei garanteixi l’accés a la justícia ja que, segons la seva opinió, no inclou mesures suficients  que eliminin els obstacles a la investigació judicial dels crims de dret internacional comesos a Espanya. Tot i així, han qualificat de “millora” respecte al text inicial, l’establiment d’una comissió estatal  independent que contribueixi a l’esclariment de les violacions dels drets humans durant la guerra i la dictadura . Dubtes compartits per l’Associació de Recuperació de la Memòria Històrica.

Caldrà  veure si la llei obrirà el camí per jutjar els crims franquistes o si els tribunals seguiran parapetant-se en una interpretació restrictiva.

Altres associacions, com l’Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme o l’Amical de Mauthausen, consideren que la Llei constitueix un avenç molt significatiu en les polítiques de memòria.  Destaquen que en el seu articulat  s’han recollit aspectes fonamentals per tal garantir la imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i els Crims de Lesa Humanitat i l’aplicació dels principis dels drets humans i els principis que invoca la Llei: la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Tot i així, assenyalen que les entitats memorialistes hauran d’estar amatents en fer seguiment del compliment de la llei.

El fets i declaracions dels últims dies entorn al debat del Projecte de Llei de Memòria Democràtica han posat de manifest que hi ha dues maneres d’interpretar  la memòria del nostre passant recent, una excloent i l’altre inclusiva. Com  escrivia Manuela Bergerot, diputada de Más Madrid, al diari Público  “una  memòria excloent i de partit és la que representa el líder del PP, que fa servir els morts per atacar l’adversari polític (…). No és una manera de garantir el dret cívic a la memòria , només una tàctica de treure rèdit en termes electorals, una irresponsabilitat”.

L’altra manera, la de la memòria inclusiva, “és la que intenta convertir la justícia i la defensa de la democràcia i els drets humans en un consens del qual formi part tothom. (…) Una memòria democràtica plural i inclusiva ha de reconèixer i reparar els crims de la dictadura, del terrorisme etarra, del terrorisme gihadista, del terrorisme d’extrema dreta durant la Transició, del terrorisme d’extrema esquerra durant la Transició, del terrorisme d’Estat… perquè totes elles són agressions als drets humans que ens apel·len a tots els demòcrates”.

Una vegada més s’ha perdut l’oportunitat de compartir un discurs comú basat en “la defensa de la pau, el pluralisme i la condemna de tota forma de totalitarisme polític que posi en risc l’efectiu gaudi dels drets i llibertats inherents a la dignitat humana” (BOCG, pàg.8,9), tal com proclama el projecte de llei en l’apartat 3r de l’exposició de motius.

La història està marcada per avenços i retrocessos. I els que, des de diferents opcions polítiques defensem la democràcia, hem de seguir compromesos , des de la societat civil i des de les institucions, en la construcció d’ una memòria plural i compartida que formi part de les polítiques de país, de les polítiques d’estat.

La Memòria Democràtica a Catalunya

Catalunya des dels inicis del segle XXI va ser pionera en l’impuls de les polítiques públiques de memòria. Encara no fa un mes, amb motiu de la commemoració dels 20 anys del Manifest per un Memorial Democràtic celebrat al Liceu, l’actual director del Memorial Democràtic, en Vicenç Villatoro,  recordava la singularitat d’aquesta institució, resultat deia “d’una societat civil,  plural i activa, que va ser el motor que va impulsar la seva creació juntament amb una Administració que la va escoltar”.

Efectivament, la formació d’un govern progressista i d’esquerres (PSC-ERC-ICV)  durant dos mandats 2003-2006 i 2006-2010, va esperonar l’articulació d’una agenda pública que ben aviat es veuria acompanyada per l’inici de noves polítiques memorials que culminarien en l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic a Catalunya a l’octubre de 2007 . Al desembre del mateix any s’aprovaria  la Llei de la Memòria Històrica a les Corts espanyoles.

L’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic pel Parlament de Catalunya va ser una tasca àrdua de gairebé tres anys, no exempta de polèmica, amb l’oposició de veus polítiques destacades. Consideraven que una institució com el Memorial Democràtic podria conduir a la formulació d’una doctrina oficial sobre el que és democràtic i  el que no  ho és, basant-se en una visió molt parcial i partidista de les víctimes de la guerra i dels valors que encarnaven.

Transcorreguts quinze anys des de l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic, a Catalunya podem sentir orgull d’haver eixamplat  el consens de forces polítiques entorn  la institució i les polítiques públiques de memòria . Com deia Vicenç Villatoro en l’acte commemoratiu del Liceu:  “La memòria és un patrimoni del conjunt de la societat i les polítiques de  preservació i divulgació de la memòria només seran eficaces si són assumides pel conjunt de la societat”.

Novament, tornen a coincidir en el temps la tramitació de la Llei de Memòria Democràtica al Congrés de Diputats i el nou Avantprojecte de llei de Memòria Democràtica de Catalunya. La nova llei catalana pretén incorporar la legislació internacional en el capítol dels Drets Humans i, alhora, harmonitzar i cohesionar les lleis existents. La nova llei hauria de ser una oportunitat, també, per dotar el Memorial Democràtic d’un equipament estable  i d’un model organitzatiu i professional no subjecte als canvis polítics de govern, que estigui a l’alçada d’una institució cultural que el país mereix .

Una Llei que novament hauria de ser capdavantera arreu de l’Estat, en aquesta ocasió per teixir el suport del conjunt de les forces democràtiques.

María Jesús Bono.  Ex directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat. Membre de la Junta del CECBLL.

Fotografia: Público